Rescato avui un poema
de fa pocs anys. A voltes la realitat esdevé tossuda i cruel, i amb els
vergonyosos fets de Lampedusa com a escenari, us passo aquest colpidor poema sobre
les pasteres i els desesperats d’un món globalitzat que vessa injustícia per
totes bandes :
Esquerdats
d’aigua, els desesperats
criden
davant els murs repintats de blanc;
esborrats,
vomiten un crit negre,
cauen
fins als abismes
de
la nostra supervivència.
Hi
ha gemecs al mar
i declinen vint
caps en una llauna
de
sardines; la resta ja són pètals d’ombra
d’algun
centre d’internament.
Els
retornem però ells tornen.
S’ofeguen
com a pedres
i,
vomitant un subtil silenci còmplice,
ho
veiem per les ones blanques de la televisió.
Fidel;
setembre de 2009
Fidel...es molt maco, fa posar la pell de gallina...malauradament tot segueix igual.
ResponEliminaMalauradament tot es fa eternament llarg...
ResponElimina