Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 6 de setembre del 2019

De capitans a coronels



I

Quan éreu capitans
us estimbàveu -com carícia d’aigua-
per ruuades d’amor sense fi.
I sense frè, en la deriva del joc
ballàveu curulls d’ardències
entre onades roges
fins que us penetrava l’alba.


II

Quan éreu coronels,
vau assaltar els cels
a cops de mall i himne
i el vau endreçar apilant
negres bosses d’escombreries.
I ativorrats d’odi i ordre
ens vau deixar caure
bruts de falliment.
Ens volíeu clauficats,
plantofats a la tenebra.


III

Havíeu esdevingut coronels;
els monstres havien conquerit els estels
amb l’aliança dels nostres herois.
I vosaltres, ara ja degradats
com un pobre plàstic deixat,
només miràveu, mireu ara espantats
l’enemic a batre;
nosaltres érem ara vosaltres
mastegant vidres a cops de xiscle.
La destral havia destrossat la falç.

I els murs que tan devotament
havíeu alçat, amb la por perforant els ossos,
patètic eslògan a la paret, un regalim de sang…
Tot ens ho vam deixar caure,
inclosa la vostra signatura estampada
amb el nom de “Feixista”.


IV

De capitans a coronels.
Es pot dir que l’ascensor social
es mosfra encara ufanós.
El somni americà us continua
il.luminant fins desfigurar la cara
mentre el teu poema es perd
en aquesta mar negra
on callen els pobres.

Cau el llampec vertical
ara ja cap a totes.



El poeta roig (F.P.)
Agost de 2019




Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 31 d’agost del 2019

Amb Vinyoli



M’estic ‘vinyoliant’ a sobre i a sota.

Sota: les aigües cristal.lines,
l’alba que aixeca 
el far dels teus ulls.

Sobre :aquest pou pestilent
d’humanitat (quasi) perduda,
aguaitant els miserables
tenebrosos que governen el món;
o l’esguard d’una fossa sèptica, mar rendida,
bandera blanca i silenci d’acer.

Com cada estiu;
cafè, mar, riu…
Aigües negres, blaves, verdes…

            I  Vinyoli,
amb Vinyoli l’esclat de la paraula.

Com vent quan navegueu,
‘llit de rius, bressol de mars’,
em ‘vinyolo’ ple de goig molts estius.


El poeta roig (F.P.).
Agost, estiu de 2019
Publicat per a Cap comentari:

dijous, 15 d’agost del 2019

La ratlla


La ratlla de l’horitzó que no ratlla.
La ratlla: el tall que secciona la ferida.
La ratlla que tatxa un vers que té por.
La ratlla que et diu que no passis
perquè així ho diu l’autoritat.
La ratlla: la trinxera que posa cadascú
al seu lloc
La ratlla, l’ordre que tot ho desordena.
La ratlla de la línia contínua que t’encasella.
La ratlla que traça el mur de tantes lamentacions.

La ratlla que em separa del teu cos.
La ratlla (difusa ?) entre odi i amor.
La ratlla de les classes altes
per excitar el seu ego i el seu disbarat.
La ratlla que ens diu que tot té un preu.
La ratlla dels de dalt i els de baix.

La ratlla que subratlla, que posa un titular.
La ratlla que posen elles per dir que ‘NO’.
La ratlla que marca la nostra febre.
La ratlla és un carrer monòton
sense les teves ziga-zagues.
La ratlla: la fi de la història que vulgueu.
La ratlla del centre: el meu nord, el teu sud.
La ratlla dels eixos: meridià/ paral.lel,
i tu sempre en moviment.
La ratlla que dibuixa un infant:
aquell gargot que tan diu.
La ratlla, la línia que indica cap a la dreta
i que ens costa tan seguir
però que al final seguim.
La ratlla: les línies del metro, el teu vagó
i les vies rectes del meu tren nocturn,
que no es creuaran mai.
La ratlla de la mort:
algun dia, sempre la ratlla final.

La ratlla que esdevé barrot,
la gàbia on els tencats per la llibertat !

La ratlla per posar èmfasi
quan escric i et dic
               que t’estimo molt
El poeta roig (F.P.)
2 de juliol de 2019
Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 27 de juliol del 2019

Tecles


Atura’t, ara que l’alta velocitat
trepitja les formigues.
No et precipitis. Surt del temps;
mira l’onada com t’omple, reposa.
Escolta la peça de piano
que ell acariciava
amb aquell fons silenci final.

I després, vine amb mi.
Que triomfi la tendresa
i l’oïda amb Johann Sebastian Bach !
Badem plegats
tot aguaitant el darrer escamot de formigues
que al final i proveïdes de menjar,
entren al cau i se salven.

Sempre hi ha temps
de fer l’amor
amb les tecles de la vida.


El poeta roig (F.P.)
Juliol de 2019
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 17 de juliol del 2019

Punts suspensius



M’acosto; més aviat m’allunyo
dels filats de la rima.
M’aproximo i em distancio de molt:
dels somnis urbans, escrits, per exemple,
o més aviat dels proscrits, prescrits.
I la realitat m’apropa a tu, m’hi estimbo
poesia desperta vestida com tu vols.
Però com sovint, estampo
els meus punts suspensius a la riba
on, com branques perrdudes,
parcialment provocatives, suades i cansades,
hi suren les darreres revolucions.

La poesia, també és aquest silenci,
aquesta pèrdua que lenta davalla pel riu.


El poeta roig (F.P.)
Maig de 2009. 
Refet el 12 i 13 de juliol de 2019
Publicat per a Cap comentari:

divendres, 21 de juny del 2019

El gra de la palla




Ja no estic per fusionar dimensions.
Més aviat per separar el gra de la palla.
Això vol dir que, a la meva edat,
no estic per fumates ni massa boires metafísiques.
Estic per dir les coses pel seu nom:
el gra és la gent normal
i la palla la metamorfosi dels grups,
-que per alguna cosa he estudiat sociologia-
i passejo observant el tràfec
quotidià dels vianants i els pobles.

Del gra, diminut, només veig els teus ulls
que tremolen per tot el que vas perdent.
La palla, el groc de l’ahir que ja no vindrà.
Sí, els pobles i la meva gent estan espantats:
la que s’ofega a les escurabutxaques dels bars
i s’abraça a les boies de l’alcohol;
la que inhala bidons de deliris de cos, carn i os
i els tants amors que s’acomiaden i marxen en tren.
La del gra i la palla,
la de la senzilla llavor i la nostra llar
que no podreu arrencar de casa.
Cap però cap voltor no ens podrà arrencar de casa !.
I punt i seguit, som-hi.

El poeta roig (F.P.)
Juny de 2019
Publicat per a Cap comentari:

divendres, 14 de juny del 2019

Cuidem-nos



“He decidit escriure
         poesies concretes. Envelleixo, calen
          realitats, no fum”
                     JOAN VINYOLI, de “A les tres copes dic això”


         “El amor es cuidarnos”
                      BENJAMÍN PRADO.

Després va arribar
aquella conxorxa dels que maneguen els filats
i aixequen i confinen al seu gust:
drogar i foragitar els poetes, enviar-los a l’estimball
per cagar-los de basarda.
Després va arribar
un pacte de silenci estrany,
ple de fum, claustres
amagant la barbàrie de les seves pors,
i banderes voleiant en plena abstracció
(o simbòlica, retòrica i rebuscada
que no entenen ni els meus amics intel·lectuals).
I ara, esquerdades totes les coses,
fins i tot silencis, religions i soldats,
polítics, jutges i tertulians,
incendiat el Palau de la Moneda o el pis de sota,
corre sempre per fugir,
escapa sense ells, toca el dos, el tres, el sis...
Toca tots aquests versos,
aixopluga’t de tota aquesta petulància intel.lectual,
de tota aquesta cacera dels bàrbars
que ens tapien les finestres
i prohibeixen el mar.

Després i ara,
sempre surt i s’amaga el sol,
sempre agafar-te de la mà en qualsevol tren.
Apagar el foc del teu palau preferit
i baixar al refugi on tu i jo…
El primer cafè i els primers mots
i el sol il·luminant els teus llavis.
Cada dia hi regalima un somriure,
sovint una emoció,
un salt, una sorpresa hi regalima.
Sovint els acords d’una guitarra.
I sempre sempre sempre
les nostres abraçades
i una cruïlla on cuidar-nos.
Una cuca de llum que avança
vers un refugi rebel i sense fum,
i tu i jo, com qui salta la tanca
on habiten els Ministres,
driblant les urpes d’aquest món

I ara que tot és líquid,
que tot regalima blanc
o plouen brases cap al teu poema antic.
Regalima cap a les coses senzilles i concretes,
cap al tren nocturn de la infantesa,
cap al tren nocturn de la ja menys infantesa.
Una mica de llum regala,
regala sempre un bon tros d’amor.
Una cruïlla on cuidar-nos.
El refugi del nosaltres.
Estimba tanta desesperació
i que cavalquin els cavalls,
i feu l’amor fent-lo
i feu la revolució fent-la,
i feu versos… dient-los, cridant-los...

Perquè la poesia i la música, per exemple,
són una bona manera
de fer bategar el cor; de cuidar-se,
de ser, seguir i sobreviure.


El poeta roig (F.P.)
Maig / Juny de 2019
■Segona versió del mateix poema
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)