Atura’t, ara que l’alta velocitat
trepitja les formigues.
No et precipitis. Surt del temps;
mira l’onada com t’omple, reposa.
Escolta la peça de piano
que ell acariciava
amb aquell fons silenci final.
I després, vine amb mi.
Que triomfi la tendresa
i l’oïda amb Johann Sebastian Bach !
Badem plegats
tot aguaitant el darrer escamot de formigues
que al final i proveïdes de menjar,
entren al cau i se salven.
Sempre hi ha temps
de fer l’amor
amb les tecles de la vida.
El poeta roig (F.P.)
Juliol de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada