Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dissabte, 9 de juny de 2018

Alerta





        “Qui no es mou, no sent les cadenes”
Rosa de Luxembourg

I

Immòbil, noto més l’alerta.
Sonen les sirenes, l’avís
abans del bombardeig
i el seu esquitx de pols.

La imatge són les mares
agafant les filles
corrent cap al refugi,
un mar agre, uns llavis cosits,
uns quants versos
disseminats per la jungla...

La imatge, també, és la por
al vol de les àligues imperials;
el sutge acumulat a la paret
on teníem el nostre llit.
Les grues del port, com monstres
en una nit sense lluna,
i el clam de silenci regnant
i la quietud eclesiàstica
que omple de sospites
les bruixes segrestades
en nom de la doctrina suprema.

II

Immòbil, noto més l’alerta
i no accepto reptes.
Els deixo al calaix dels poemes bruts.

Treballa la boca, menjo… massa.
Sonen unes altres sirenes,
continuo pensant quin vers puc posar aquí
o quin pis tindré d’aquí a tres o quatre anys vista.
La imatge també és una tassa de cafè
buidant-se a les set o a les vuit del matí
i tota la fosca cafeïna engolida cap endins.

Immòbil, noto més l’alerta general.
La gavina i el meu poble; mira !!!
No veus com ens cauen les hòsties ?
I mai no s’aturen els boeing
i les seves porres de metall i fàstic.
Vessa la violència encesa
pels piròmans d’un Estat enfebrat.
I algú del poble ha envellit al llit amb la manteta
o al sofà amb el plasma i les crispetes
torrades, atrapat i d’insomni caducat.
I aquest algú: una altra alarma.
I tanes i tantes alarmes !.
I em qüestiono si sóc poeta de fums
o si només veig trinxeres
o trinxeres escopint fum
quan em fixo en els que perden batalles
i m’abraço als ferits
que pugen als lents trens del retard crònic.

III

Immòbil, noto més l’alerta.
La campana és al lloc més alt del poble.
Les crisis comencen com un ja d’esglai
en els timbres de les bicicletes,
els codis de barres a l’entrar a la feina,
als aparadors de la desmesura,
els semàfors en groc,
la sirena de la policia,
els avisos de mal temps…
El crit sec d’angoixa quan et quedes sol…
Sol, immòbil; alertes engegades.
Temps de restituir un poema desolat
o de marxar marxar vibrant com el vent.
Moure’s, caminar, caminar; sentint
la trinxera, el refugi, el poema
i el ball serè amb les alarmes,
la música de nous coratges
que tal vegada arrosseguen els vells.
O fer l’estàtua i adonar-te
que la pilota traspassa la línia
i sentir el pes feixuc de la derrota.
La imatge també és aquesta.
El filferro invisible que no sentim.
Alerta !.

Fidel Picó
El poeta roig
Gener i febrer de 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)