Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

diumenge, 17 de desembre del 2017

Països Catalans


L'Encarna i en Jaume
aquell dia van llevar-se a les 3 del matí,
però el dia abans havien fet 624 km en cotxe,
de Xàbia a Vilanova i la Geltrú,
mediterràniament cap a nord...
Són d'aquells grans/ petits anònims
que varen agafar el primer tren de rodalies
aquell dia 1 d'octubre.
Sí, aquell dia primer que tots recordarem per sempre.
L'Encarna i en Jaume,
i no em vull deixar en Xavi qus els acompanyava,
els meus herois sense ser-ho,
perquè s'enfadarien si els hi ho dic,
es van plantar -com els arbres més preciosos de la terra...-,
al "meu" col.legi electoral passades les 5 del matí.
Com nosaltres, ells també defensaren les escoles.
I van aguantar la pluja i resistir el son
i ja havien fet 460 km agafant cotxes i trens.
I estaven al meu costat i jo al costat d'en Jordi
-un altre valencià-, la Irene, l'Helena i l'Anna
amb les seves filles, i en Marc, en Pau, l'Enric,
en José, la Sònia, la Marta, la Judit, la Mar...
I en Jaume i l'Encarna.
I passades les nou
van obrir l'Escola Jovellanos de Barcelona,
i ja estaven les 4 urnes, les meses i tot.
I fèiem un passadís perquè primer votessin
les super àvies amb cadireta de rodes,
i l'Encarna i en Jaume aplaudien i ploraven com jo.
Corrien les notícies: la policia espanyola
estava estomacant en algunes escoles,
però nosaltres érem un Nosaltres de roure,
i seguíem plantats allà
-com un arbre, un poble magnífic i rebel !-.
Vaig entrar a votar amb en Jaume
-que no sé com, s'havia fotut dins el recinte-,
em va fotografiar, ell no va poder votar,
però era un més, un company més de resistència.

Us parlaran de molts herois i de catifes vermelles,
de diners, de fama, de guapos i guapes, de glamour...
Jo us parlo dels meus, l'Encarna i en Jaume,
els de debò, els que hi són, els qui ho senten...

Avui els he tornat a veure.

Ells dos sols fan un poema sencer,
un poema sencer alçat 
amb i per vosaltres.


Fidel Picó
El poeta roig
Desembre de 2017



3 comentaris:

  1. Jo tambè hi era al Jovellanos i el meu fill i la meva jove.No tenim el mèrit que tenen ells que varen venir de molt lluny,però sense coneixe'ns de res varem compartir les emocions d'aquell dia.

    ResponElimina
  2. I seguirem pujant, perquè la llibertat no entén de kilòmetres i perquè el nord està ple de persones meravelloses, entre elles tu estimat amic, m'has fet vessar llàgrimes d'emoció.
    Una abraçada!!

    ResponElimina

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)