Aquells petons

Aquells petons no se si eren 

una sortida d’emergència o una mena de diàleg. 

Fugida o entesa; poesia o política; 

sud o nord; Shopenhauer o Descartes. 

Tan se val. Eren només petons, 

els millors petons de la terra. 

Eren tan excelsos que podríem dir que eren el Tot. 

Eren foc i aigua, 

pell a pell, carn i os, 

seny i rauxa, sal i mel, 

ordre desordre sol i pluja. 

Eren memòria i present, 

tots els filòsofs, totes les latituds, totes les arts. 

Fins i tot totes les grutes, tots els enigmes, 

els viatges, els tresors... 

Aquells petons, 

aquella flama que enceníem, 

aquella fusió d’elements sobreeixidors de vida. 

Aquella síntesi dels antagònics 

que feia saltar els murs pels aires 

construint la senda d’una existència més fecunda. 

Aquella sobirania entaforada de versos per fi, 

havia estat exercida, conquerida.

Fidel, març 2014