La gent d’ordre contraataca

La gent d’ordre contraataca. A les portes del 2014, aquest ben bé podria ser el títol d’una pel·lícula de ciència ficció. Doncs no, no ho és. La realitat social i política és tossuda fins la medul·la, i sovint se’ns palesa com a capdavantera en afers reals i de terra estant.

Davant processos i moviments populars de tall radicalment democràtic i/o rupturista i/o que realment volen canviar l’statuo quo d’allò establert, els senyors del seny i de l’ordre –a Espanya, però també a Catalunya !- han començat a ensenyar la dentadura de fera que duen a dins; sempre ho han fet però ara amb pautes més insolents. Un crit desesperat de por i/o enuig per no perdre les seves parcel·les de poder.  I més desesperats encara, els poderosos quan arriben a copsar que determinades “derives” o processos són o poden esdevenir...hegemònics.

I al seu costat (o enfront, o de la maneta...) alguns mitjans de comunicació. I no parlo ja de l’anomenada ‘caverna mediàtica’ (aquests es des qualifiquen ja per si sols), parlo més aviat de mitjans altrament anomenats “centrals”, “moderats”, d’inspiració democràtica (almenys formal...). Parlo per exemple dels diaris  ‘La Vanguardia’ i ‘El País. Mitjans ‘seriosos’, que abans abraçaven la centralitat política d’aquest país i estat, amb moltíssima influència social, política i cultural. Ambdós, moderats o progres de l’ordre semblen escandalitzats amb el deteriorament institucional, la deriva sobiranista, o “aquesta nefasta polarització radicalitzadora”. Han sonat les sirenes d’alarma, carreguen armes, som-hi, a des legitimar !. Tot plegat bé al cas perquè –i coincidències de la vida- els dos diaris de referència avui (13/11/13) fan editorials censurant l’actitud del diputat David Fernández (CUP) cap a Rodrigo Rato durant la comissió de Caixes que es du a terme al Parlament català.

El primer que se m’acut és que no anem pas tan malament. Ho dic perquè ara sí, sembla que se’ns comencin a prendre seriosament, el que succeeix a Catalunya, vull dir. I si consideren seriós’ el que passa i es neguitegen..., això vol dir que quelcom els cou i que hi podria haver la possibilitat d’un canvi profund de les coses que els podria fer perdre influència, poder, capacitat mediàtica o d’opinió, etc.

I és que ’La Vanguardia’ i ‘El Pais’ són avui per avui els estendards del vell ordre. M’explico. Són els dos aparents pols d’una mateixa pota. Els seus puntals ideològics i, per tant, els referents històrics dels quals emanen, el liberalisme autonomista catalanet del primer, i la socialdemocràcia light o liberal espanyoleta (d’Espanya, per suposat) del segon, semblen avui dia en hores baixes i en franca i profunda desorientació. Bona part de CIU i  ja no diguem del PSOE, en serien l’expressió partitocràtica caduca, i ja veiem com estan i quanta incomoditat els genera la situació actual. No està de més recordar quins són els dos grups empresarials mediàtics que hi ha al darrere. Sí,  els grups Prisa i Godó, l’exponent més nítid de les elits d’un estat. I a nivell polític l’expressió del bipartidisme perfecte durant els anys 80 i 90, que ara s’esquerda a marxes accelerades. És precisament aquesta esquerda, aquesta desafecció enfront l’establishment, aquesta pèrdua diguem-ne i en llenguatge d’ells d’estabilitat que emanava dels principis de la Transició espanyola que tan han victorejat, el que realment els atordeix. Allò de lligat i ben lligat ja no sembla tan sòlid i perdurable com fa anys.

Por a perdre les poltrones, a deixar de ser centrals. Por a deixar de ser (en paraules gramscianes)... hegemònics. I desorientació, molta desorientació quan s’aferren a l’anècdota, a unes formalitats, a una estètica, per ells indesitjable, (d’un diputat que e principi no els hauria de produir basarda, car el seu grup només té –de moment- 3 diputats): unes sabatilles al vent, per no parlar del fons de la qüestió. I el fons aquí són els delinqüents de coll blanc i corbates de seda, la banca i els seus desgavells i les polítiques de descontrol que les han emparat. Però és clar, callen davant d’això. I callen perquè diaris, partits i elits econòmiques d’aquesta òrbita quan la bombolla esclatava, quan l’especulació econòmica o quan les finances campaven “liberalitzades” sense cap mena de control públic. Però clar, i aquí rau el quid de la qüestió. Els mitjans que històricament han estat pau i paller de la centralitat política, també han estat els grans avaladors de les polítiques econòmiques fetes aquests darrers anys. Avaladors, impulsors inclús com a models empresarials globals d’èxit, correctors i traductors de l’actual sistema.

Que no ens entabanin més !. Lluny, per sort, queden aquells anys on ambdós diaris copaven el 80% dels lectors. Llunyanes aquelles èpoques on havies de ser convergent o ‘sociata’ o eres un perdut pollós a les portes de l’infern. Però i encara..., que propera aquella dita que diu...” que canviïn les coses perquè res canviï !”.  Que pròxim aquell aferrar-se al disc ratllat, encara ara enganxats a aquell sistema d’influències o alternança de poder que clonava de somriures el pont aeri i on les corbates trempaven amb aquella opulència dels que se saben triomfadors !.

Crits, editorials de desesperació, estirabots d’uns poders que intenten peti qui peti (inclús edificant editorials infumables i poc consistents com les d’avui) mantenir el seu estatus i les seves fel·lacions cap als poders dominants. Això si, amb major elegància, tacte, seny, prudència que els atrinxerats de les cavernes mediàtiques de Madrid (Per cert, aquests cavernaris encara són més lluny, car com els crancs caminen cap a la fatxenderia de l’antic antic règim).

Per tot això i més, la gent d’ordre contraataca i contraataca fort. Els regnes de l’estabilitat i la moderació no es rendeixen. És més, continuen entre nosaltres, i tan que continuen !, ben presents  formalets amb la clenxa perfecte. Si bé més neguitosos del que és costum..., alcen la veu  (ho poden fer: és legítim i tenen els micròfons i les amplificacions per fer-ho); i ens titllen de ‘matons’, ‘radicals’ i ‘populistes’ de taverna, molt bé. Com si ells no hagin trencat mai cap plat, sempre nets i polits, continguts i mesurats, amb la raó (la seva democràcia i ciència) per bandera. Es mouen i continuaran amb les seves reunions secretes als restaurants més cars de Madrid. Aspectes com la independència i/o reformes de radicalitat democràtica i/o nous models econòmics per sobreviure fan i faran trontollar el seu modus vivendi, les seves butxaques, les seves influències...O, si més no, les fan repensar. De moment però no es volen re-inventar, això és cosa del pobre populatxo. La banca al seu lloc no sigui que alguns decideixin enterrar-la amb cal viva.

Nervis i corredisses al pont aeri. Pànic a la secessió i/o a la revolució. Pànic a la fermesa, el coratge, als canvis profunds, en definitiva. Pànic a deixar de ser un senyoret o senyoritu i acabar als marges d’una terra desconeguda per ells. Pànic a les sandàlies i a les seves raons. Pànic a la radicalitat democràtica.

Fidel

13 de novembre de 2013

Crònica d’una il•lusió anunciada

Després de 5 anys (abril de 2008 el darrer i únic fins el 8 de novembre d’enguany) de no presentar un llibre de poesia , el passat divendres, hi vaig tornar.

Amb aquella il·lusió d’infant, aquell somni, aquelles ganes, aquell cuquet que dus a dins, va ser per mi un enorme plaer poder presentar “Instants de maig i potser..., tu” a la gent. Perquè donar a llum, fer públic, recitar a la gent un poemari, és l’acte més alt al qual pot aspirar un poeta, sigui quina sigui la seva qualitat, transcendència, estatus o carisma. L’acte més alt i il·lusionant és aquest: poder mostrar-me, poder socialitzar els meus versos, poder mostrar i ensenyar poesia a força gent que li costa o si més no, veu la poesia amb certa distància (la majoria de públic divendres nit).

La veritat, tenia grans expectatives amb el recital. El llibre, crec i espero no pecar de falsa modèstia, s’ho val. Moments abans de començar, ja vaig tenir bones vibracions: a ‘La Barraqueta’ anava entrant gent –amics meus, la majoria -, bona i diversa gent, amistats de diferents àmbits. De seguida es va comprovar que les 40 cadires que havíem col·locat, s’omplirien. Al final unes 50 o fins a 60 persones, que per tractar-se de poesia, de no ser un poeta ‘important’ i de fer una promoció boca a boca, porta a porta i per les xarxes, limitada sempre, no està gens malament, ans al contrari: una gran satisfacció.

La veritat és que us he de confessar quelcom: somniava aquest recital des de l’estiu, inclús abans que s’acabés d’editar el llibre. El somniava però també me l’havia treballat molt. Per tant, poc marge per la improvisació. Sabia en tot moment quins poemes llegir, en quin ordre, quins afegits construir, quins comentaris fer, etc.  En aquest sentit, la cosa va rutllar i es va  concatenar com esperava.

Potser per com sóc o pel tipus de poesia que faig, no vaig defugir de la premissa o ‘mètode’ emprat ja a la meva primera presentació del primer llibre de poesia (2008). Tinc molt clar que la poesia, l’art en general, és i ha de ser oberta, en el sentit que el lector en cada poema recitat pogui interpretar aspectes que el qui els ha parit no tenia en ment. Ja m’ho he trobat alguns cops: faig un poema que parla de la llibertat del meu país, per exemple, i alguna gent el copsa com si fos un poema d’amor. O també passa l’inrevés. Però també, quan hom prioritza la claredat (vol que la cosa sigui entesa), trobo que s’escau, abans de llegir cada poema escollit, contextualitzar-lo, dir de què va i/o dedicar-lo. D’aquesta manera, el lector o públic té una referència temàtica i es pot situar millor (després ell mateix ja farà o desfarà la cosa...).

En total vaig recitar  29 poemes, dos dels quals fora de llibre. Seguint amb la línia de fa 5 anys per tant, la presentació va ser llarga i densa, amb 1h ½ de durada aproximada. Vaig seguir les tres parts del llibre per ordre (pors, desgavells i gronxant primaveres), si bé els poemes de cada part no coincidien amb l‘ordre del llibre. El fil processual del llibre hem va servir per exposar el procés cognitiu i emocional de la nit i del llibre: de la depressió al desordre i d’aquests a l’esperança (la metàfora de les estacions que té l’any, és en aquest sentit, perfecte). O si voleu, el que els sociòlegs en diem...dels apartats més estructurals (el que hi ha), als d’acció col·lectiva: les lluites i esperances de la gent per tal de canviar l’estat de les coses.

Prèviament hi havia hagut però certs entrebancs: m’havia fallat un col·laborador (per tal de llegir un poema, hagués estat perfecte que el llegís una persona mediàtica, amiga meva del món de la faràndula), i l’acompanyament musical també m’havia ‘fallat’ amb la impossibilitat per part del músic de poder venir en aquell dia o data. Però tan se val, si bé és cert que haguessin dotat la presentació d’un plus de qualitat gens menyspreable. De totes maneres, vaig contar amb ‘col·laboradors’ per llegir alguns poemes (si bé i potser, pocs ?) i també amb el suport d’imatges o diapositives que havia confeccionat i escollit, una per cada poema, i que visualitzaven el que volia dir en cadascun d’ells.

Com deia, dels 29 poemes, en un parell vaig contar amb l’estimable lectura d’altres persones. La primera, la Rosa Arrazola que em va llegir el poema curt “Estany” i la Diana i l’Albert (pares de l’escola L’Univers) que em van llegir un poema de lluita per la construcció d’una escola que encara és en barracots malgrat les promeses de les administracions públiques (“No esborreu els somnis dels infants”).

Sense treva, el recital va iniciar-se amb “En aquest terrat” com a ‘homenatge’ a la meva ex veïna que va morir justament quan deixava el pis de Gràcia on vivia abans. Després ja vaig iniciar pròpiament la lectura dels poemes del llibre amb “Síntesi” primer de tot agraint i dedicant-lo a la Muntsa i la Montse les dues dones que han editat el meu llibre. Després vam llegir 4 poemes de la 1ª part (de ‘Pors’): anant de les pors més personals i les familiars fins les més socials. Posteriorment vam entrar amb els diferents desgavells: el caos social on encara ens queda la  tendresa i l’amor, l’economia neoliberal, el rei d’Espanya, el desamor, per anar cap al trànsit cap a la primavera dels segle XXI (amb “Crits part III” de dicat a la primavera àrab). Vam entrar després amb la part tercera de gronxar primaveres, on es van anar desglossant poemes d’amor, de memòria històrica, de lluites concretes durant aquests darrers 2 anys (dedicats des del 15M fina al procés sobiranista endegat en aquest país). Passant ja al final per la lluita de l’escola L’Univers, un poema dedicat a l’actor compromès Jordi Dauder ‘in memoriam’ o un poema dedicat a la poesia compromesa (“Repensar cruÏlles”) o un dedicat als poetes desconeguts que escriuen per les xarxes socials del qual ja us he parlat, anomenat “Estany”.

Curiós: a mida que avancen les lectures, un es va sentint més còmode, relaxat i natural, la tensió puja però els nervis es controlen millor... Ja ho diuen: pujar a un escenari et va volar en un estat d’eufòria difícil d’explicar. Si bé et deixes algunes cites i aspectes que volies comentar, també pel final hi ha inclús marge per la improvisació i/o cert gust irònic o sarcàstic.

Al final, res improvisat eh !: vaig demanar a la gent si volien que els llegís algun poema que no havia recitat: va sorgir el llarg i primer “Amants en temps de postguerra” (dient-me a mi mateix perquè no l’havia escollit en un inici !). I per cloure l’acte un “Tenim por” actualitzar als anys 2011 i 2012 i 2013 i segurament pensant també en el proper i excitant any 2014.

Per mi i en resum, una nit memorable, per on em vaig sentir molt còmode i satisfet. On vaig poder copsar com m’estimo aquest llibre, la poesia, la poesia en general, i la poesia de tall compromès. Perquè vaig poder esvair , i això és un altre secret que us desvetllo, un dels aspectes que més hem voltaven pel cap aquests dies: si hauria polititzat l’acte en excés. I la resposta és: doncs sí. Però la descoberta respecte a alguns dubtes a priori és que n’estic orgullós de que així hagi estat. Car només dir que vaig ser coherent. Coherent amb el que sento i penso, coherent amb els missatges del llibre, amb la poesia que faig per on hem sento més còmode i a gust. Perquè la poesia és un compromís social amb les meves idees i valors. I, ara més que mai  per cert, tinc la necessitat de denunciar tot allò que no em sembla bé de l’estat socio-polític de les coses.

Res, que gràcies, mil gràcies a tothom per donar-me una estoneta per poder difondre... “Instants de maig i potser..., tu”. Gràcies per fer possible la nit del 8N. Gràcies a la gent de La Barraqueta per acollir-me tan bé i recolzar-me com a un producte de la ‘cultura en moviment’ de la qual tan em sento identificat.

Ah, un darrer parèntesi: en farem més de recitals !. Això si, de petit format, més “temàtics”, a poder ser amb el músic d’estimable acompanyant. Ara per cert, ja començo a pensar amb el primer gran “bolo” que em fa una especial il·lusió: presentar el poemari a País Valencià, oi ?

Salut, poesia i lluita !,

El poeta roig; 

Fidel

Sa illa de vents

Aquí, com troncs rendits, cap cots cap a mar,

les paraules balden sense sagnar. Els meus versos

inicien xiscles, enamorats del punyent vent

que el Golf de Lleó llença sense pietat

cap a un món àrid, sense contemplacions possibles.

Aquí però, els poetes del silenci volen,

o aprenen a caure en bicicleta

o aterren a estranyes coves de ningú

enmig d’aigües diàfanes de somni.


Aquí, els poetes es restitueixen.

S’endinsen pel recer del teu cos

o pel paradís dibuixat abans de tastar els teus pits,

més o menys quan les taules eren de pedra.

Aquí, les paraules són al llindar de la batalla,

s’estarrufen entre vents salvatges,

i s’aixequen com estels trencats,

i curulles de colors cavalquen per senders abruptes

i dunes daurades. Aquí, la poesia, els poetes

es banyen a ritme de rock simfònic, esmolen

les seves fulles de tall, s’adormen entre ferides obertes

que els vents netegen restituint la dignitat dels sentits.

Aquí, la poesia entra per la finestra,

es realça, aixeca l’espasa

i fa el primer crit de guerra.



Fidel; el poeta roig

Octubre de 2011