Oh !

Oh trens desbocats !, 

cavalls salvatges 

gronxant utopies com sovint. 

Oh cossos enzelats 

a la recerca de la felicitat clandestina !. 

Oh que d’un piano enfonsat 

per un allau d’odi 

en fem un poema 

amb fils de llum agònica !. 

Oh com s’agafen de les mans 

aquests vellets al banc de la plaça !. 

Oh com es perd la por primera 

i arriba la segona, 

i la darrera... tu la guanyes 

amb aquella tenacitat de marbre tossut !. 

Oh amb quin tacte obres les cortines

per mirar –i fer que miri- la mar !.

Oh ! –diuen els ocellets de la primavera- 

quina línia de trinxeres assistides 

per un seguit de pobres posats dempeus 

que han perdut la por 

als helicòpters de dalt i a les rates de baix !.

Oh quanta passió !, 

quant poeta delerós 

d’emocionar al seu petit poble !. 

Quant poeta delerós 

d’emocionar al teu petit poble.

Oh ! quant poeta delerós 

d’emocionar el meu, el nostre petit poble.

Oh !

Fidel Picó

El poeta roig

Febrer de 2017

Estat: greu

Dilluns. Tarda de cotxe i ràdio

en que la por incrementa

la gravetat de les ferides.

La por s'esllavissa,

és esllavissada des i pels de dalt

i cau a plom:

al metro de baix,

als barris dels pobres,

als marges sense papallones.

Sepultats per la ferralla de l'odi ?

A dalt de tot es llencen

les primeres pedres perfectes.

Les vies de tren ja no fuguen res

mentre la ràdio és una relíquia

d'un passat ple de punk.

La por, el principi,

el darrer MUR infranqueable.

Tardes potser masssa ràpides;

(sense accident una altra vegada),

ni a 130 escapem del setge de la nit.

Dilluns negre,

la por, les pors;

els murs repintats de blanc.

El comunicat mèdic, diàfan:

estat -i Estat !- greu.

Fidel, el poeta roig

Gener 2017

Regalims 2

Brollen anhels

farcits de voluntat popular

amb tots els refugis intactes.

Enrogits com els cants,

com les llibretes vermelles

on hi nien els meus versos.

Baixen rius alegres

entonant cançons de somni.

La fèrtil conca de les metàfores,

l'alè de primavera dels que volen decidir.

S'entreveuen somriures i llàgrimes d'argent

que s'evaporaran a la cruïlla

en que les ones comencen a bategar

entre anhels que es llencen endavant

per desembarcar a la platja 

dels versos fulgents.

Just al llindar on s'inicia

el laberint del teu cos.

Fidel, el poeta roig

Del poema "Regalims" (2011) 

del llibre "Instants de maig i potser..., tu".

Refet el gener de 2017

Guanyadors i vençuts

Ai els guanyadors !

Escupen amb escarni al rostre de l'extraviat.

La darrera empenta que ens du

al llindar de l'estimball en que esbarzers,

complaguts, esperen per esgarrinxar.

La resta, ja la deveu saber:

esbroncada del jutge,

glopada de lleixiu o vomitada històrica,

i visita concertada a la fossa sèptica.

I ells que brinden amb cava.

I ells que canten els seus himnes.

I ells que gaudeixen de les millors cuixes del món.

I ells que ens encasten a subtils murs.

I jo, cap a la feina,

pujo les escales on m'esperen uns ulls oliva

que m'enxampen i em llencen

al mar dels reanimats, al riu dels vitalitzats.

I diuen que els pobres podeu riure per amor.

I diuen que els rics també ploren per amor.

I diuen que els grans saben més que els menuts,

i que quan arriben al cor de la poma la saben llençar.

I diuen que sempre hi ha guanyadors i vençuts,

i que uns pugen i els altres davallen,

i que uns miren els somnis i els altres els llepen.

La resta, ja ho deveu saber...:

ells ens llencen a les feres,

nosaltres som empesos a algun lloc funest

o...sense guants tibem la corda

i ens nafrem les mans.

Però la cosa de l'amor

ens és dolçament abastable.

Sempre podem anar a la feina

i enlairar-nos quan un rostre se'ns clava

i ens anuncia primavera.

I diuen que això ens passa a tots;

la resta...ja ho deveu saber.

El poeta roig (Fidel)

Novembre de 2009

Refet gener de 2017

Dimarts 13

La ‘coaching’ s’esforça per motivar-nos. 

El desembre sembla octubre.

Demà no hi haurà vaga general.

Els independentistes estan a la grenya 

però els unionistes, més estàtues, també.

Els silencis no semblen tenir por.

El metro va ple com sempre 

i els Ferrocarrils van a Terrassa

i passen i s’aturen a Sarrià.

Altes-pressions, anticicló, 

nivells de contaminació massa alts.

La filla gran té música, 

gent de la feina que no havia vist mai,

al darrer dia per fi arriben les T12,

i el Barça que juga a Qatar.

I ets al Parlament amb els alumnes 

i els de la CUP no hi són.

Toca peix per sopar, dino a casa,

a Aleb la situació és dantesca

i ahir va ser dilluns

i retocava un poema.

“Positivitzar quelcom negatiu” al curs.

El dia no és massa blau, 

la nit com estressada- cau ràpid.

Faig una canya a casa del Josep 

mentre la petita juga amb en Lluc.

Arrossego algunes pors 

i ploren rius que no saben callar.

Avui, al bar durant l’esmorzar, 

ha sonat Bowie.

Fidel Picó

El poeta roig

Desembre de 2016

Ciment

Vas a la platja 

per cercar tots els blaus 

i et trobes amb una petxina 

amb la boca rebentada: 

URBANITZADA. 

Sagna el paisatge com riu vermell, 

i el trau s’eixampla 

i grises ombres ploren 

talment la robusta tristor 

de la velleta isolada traginant 

la pedra, el ciment de la solitud

de tants novembres.

T’han robat el paisatge.

Prou sovint t’he vist plorar.

Fidel Picó

El poeta roig

Novembre 2016

Prou...

Sovint la realitat és prou tossuda i cruel i jo no puc girar-li l'esquena.
Aquest poema va per la Rosa de Reus oficialment morta per un incendi. En realitat, i així va aquesta societat magnament injusta, assassinada per Gas Natural que li havia tallat la llum força dies abans. De quan la llum és un luxe en mans del mercat i no un bé públic a l'abast de tothom. 
Aquest poema però parla del reconet més humà:

Prou sovint t’he vist plorar,

prou sovint se m’ennuega el cant.

Prou combustible aquest novembre de dol.

I sovint sense el prou, la bèstia del tall:

la solitud indefensa, majestàtica ofensa.

I a les fosques i a bufetades

i el codi de barres invisible

sagnant el greuge cruel.

Prou cruel com la pena

fonda de les espelmes.

Sense llum la nit,

el silenci de la nit.

La gent gran i el gran silenci

eixorc de la pobresa,

la maleïda quietud d’una,

de tantes nits a les fosques.

Jo també estic sol

però m’aixopluga el far de les paraules

i uns euros mal comptats.

Prou sovint ara qui plora sóc jo.

De ràbia !

Fidel Picó

El poeta roig

Novembre de 2016