Prou...

Sovint la realitat és prou tossuda i cruel i jo no puc girar-li l'esquena.
Aquest poema va per la Rosa de Reus oficialment morta per un incendi. En realitat, i així va aquesta societat magnament injusta, assassinada per Gas Natural que li havia tallat la llum força dies abans. De quan la llum és un luxe en mans del mercat i no un bé públic a l'abast de tothom. 
Aquest poema però parla del reconet més humà:

Prou sovint t’he vist plorar,

prou sovint se m’ennuega el cant.

Prou combustible aquest novembre de dol.

I sovint sense el prou, la bèstia del tall:

la solitud indefensa, majestàtica ofensa.

I a les fosques i a bufetades

i el codi de barres invisible

sagnant el greuge cruel.

Prou cruel com la pena

fonda de les espelmes.

Sense llum la nit,

el silenci de la nit.

La gent gran i el gran silenci

eixorc de la pobresa,

la maleïda quietud d’una,

de tantes nits a les fosques.

Jo també estic sol

però m’aixopluga el far de les paraules

i uns euros mal comptats.

Prou sovint ara qui plora sóc jo.

De ràbia !

Fidel Picó

El poeta roig

Novembre de 2016

Del seu al meu nom.Fidel

I

Sagna la memòria

a les cases dels relativament pobres.

Es corquen graons de marbre

i davant de tot; el meu nom: Fidel.

Tots els diaris: “Fidel ha mort”.

Em recorre una profunda tristesa serena,

melangia en ascens en un replà de l’escala.

Escala bruta, amb idees- ideals bells plens de pols

i portes que caldria repintar, amb certa urgència.

Plora el socialisme, ploren les engrunes del comunisme,

s’esborra amb ‘tipp-Ex’ part del segle XX.

I davant de tot; el meu nom: Fidel.

Pujo fins al terrat a l’alba i de genolls no se pregar.

Miro la improbable conquesta del cel,

penso en les revolucions corcades

(les càries són massa cares),

i en les revolucions que els ordenats han enfonsat,

però se m’obre una primera escletxa de llum

fins alguna victòria sempre tan blava com vermella.

Necessito amb urgència un cafè sol o col·lectiu.

“Fidel s’ha mort” il·luminen els diaris.

I davant de tot; el meu nom: Fidel.  

Sí, jo (Fidel), fidel a unes escales brutes que pugen.

Fidel incinerat, jo amb el seu nom, unes idees, VIU,

volent pujar als cels de la justícia social

i arribant a un petit terrat

quan m’atrapa l’alba que anuncia alguna cosa.

    II

I el poema s’acaba en diumenge,

posdia de la mort anunciada,

amb les tombes del Galeano i el Montalbán

solitàries però sentides i il·luminades.

Amb un passat devorat per taurons invisibles.

I davant de tot; el meu nom: Fidel;

una barba un 26 de juliol en blanc i negre,

playa Girón i Sílvio Rodríguez,

una tele en color amb les meves filles,

I la foto del Malecón mirant-nos, on tu i jo

enmig d’un mar de poesia i passat roig,

segurament més zapatistes que castristes.

I els meus ulls presents brillants

que ploren una profunda tristesa serena.

Després, mengem mandonguilles amb sèpia

mentre diuen que Fidel se n’ha anat de viatge

amb la seva -un poc nostra- revolució.

I la vida passa i Cuba va.

I acabo (el poema).

Fidel Picó

El poeta roig

Novembre de 2016

Fidel Castro (1926-2016)

Guitarra

Tanca la llum si vols,

però no apaguis la guitarra.

Que els dits llisquin

per les cordes de l'instant

i la nit blava

rodoli de plaer.

Fulgent silenci de poeta; 

la guitarra i els acords

del teu cos.

Fidel Picó

El poeta roig

Abril de 2014, refet novembre de 2016

La insistència en la revolta

La revolta.

La insistència en mirar-te.

(Altrament dit divisar el teu far).

Necessitar acostar-me al teu cos.

La insistència. Tornar-te a mirar

i que tu m'enxampis

i tu mirant-me.

I insistir un altre dia.

I endevinar quina brusa duràs avui.

I un dia una trobada al metro

(vIsca l'atzar!, l'atzar és vida!);

i després un mail

i un cafè dos cafès tres cafès...

La insistència en fer-te un poema

i donar-te'l el dia que et vaig acariciar els cabells.

La insistència en tornar-te a mirar

i que tu m'enxampis per cinquè cop,

i jo seguint mirant-te

i tu un somriure

i jo acostant-me als teus llavis

i tu mirant-me els llavis...

I ballar dues cançons seguides

i agafar-te de la mà

i tornar junts en tren

i anar a dormir pensant en tu

i en tornar-te a trobar al metro en un transbordament.

La insistència en capgirar la raó.

La insistència en posar potes avall l'ordre establert

i el desordre també establert. 

La revolta. Insisteixo.

La revolta. La revolta. La revolta.

Fidel Picó

El poeta roig

Octubre de 2016

Talgo

No tot està perdut encara. 

Als seients de davant meu per exemple, 

dues dones –professores-, han pujat a Tarragona i parlen 

amb acuradíssima atenció, de la (seva) feina. 

A la meva dreta, dos seients al costat, 

una jove escriu. 

No; no tot està perdut encara. 

La noia és bella, el paisatge no, 

però la noia és bella. 

El tren continua corrents 

passant entre una multitud d’oliveres fugaces. 

La jove escriu en una llibreta 

i jo també escric i miro el paisatge i el mòbil. 

El tren alenteix. Les dones del davant 

ja no parlen de l’escola. 

Hi ha terribles blocs de coment a la costa 

(ho estic veient en directe) 

i la noia que ja no escriu i mira el mòbil.

Té el bolígraf i la llibreta a la tauleta 

però no tot està perdut encara. 

Fa un dia rúfol però el sol no renuncia 

i batalla per enlluernar les vies, 

per escalfar les pedres. 

Avui hi ha Consell de Ministres; el dia és ģris.

El tren torna a córrer, 

a l’esquerra, el mar; 

a l’altre costat la noia es palpa uns cabells 

que el sol lluita per enlluernar.

No tot està perdut encara.

Fidel; El poeta roig

Setembre de 2016

(Viatge en Talgo Barcelona-Xàtiva)

Després del poema

Després del poema hi ha un enorme silenci. 

Un llac desenllardat pintat de pau fecunda 

una matinada establerta. 

Després del poema com després del darrer repic de campanes o el darrer tret, 

hi ha una estranya treva : un oblit, un fins ara; 

un demà potser fictici. 

El final de la bateria i la cançó, 

els darrers acords de la guitarra; 

el darrer moviment dels teus dits, 

car després del poema... tu. 

Aquell silenci. Aquest silenci. Potser hi ha un poema oblidat, 

aixafat dins un disc dur, una carpeta groga virtual. 

Hi ha un buit estrany. Un fins mai, un fins sempre o, -sí això-, 

un fins ara que acostuma a no ser mai. 

Després del poema, una via morta que no du enlloc 

i els rails plens de gespa. 

O no; després del poema l’encís d’haver parit, 

la màgia d’arribar a caure pel precipici i salvar-se pels pèls; 

la gama de colors dels arbres un octubre, 

la gralla que de vegades et fa somriure. 

El coratge de llençar la por al contenidor 

(tan se val ara el color). 

Després del poema la Joana, la meva filla gran 

que obre la porta de la cuina un novembre qualsevol. 

Després del poema arribes a la cuina dormida 

i preparem el cafè. 

( Bé, jo el segon, tu el primer cafè amb llet ).

Després del poema surt l’autobús cap a la feina. 

Tot sembla funcionar. 

Tot el xivarri del món menys el meu fons silenci 

lleuger d’equipatge. 

Com un llac desenllardat farcit de calma fecunda 

un dia laborable de tardor qualsevol. 

Aquest silenci després del poema. 

Com el far que veiem després del naufragi. 

Com mirar als ulls les nostres filles en el moment de néixer. 

El poeta roig

Octubre 2016 

Coàguls

Coàguls de sang perforen

els passadíssos de Wall street.

Silenci. Parlen els inversors.

Coàguls de pànic,

ferides mal tancades

que només l'escriptura automàtica

és capaç de reflectir..

Silenci. Parlen els economistes.

Hi havia una vegada un ensorrament global

i una manobres que no podien dir 'no' !

Ni podien, ni sabien ni protestaven...

Silenci. Parlen els banquers.

Coàguls de diner públic

perduts als àtics primera

on antigament es bevia whisky del car

i es posaven ofrenes als qui mai no cauen

del seu opulent pedestal.

Silenci. Parla l'establishment polític

o parlen els meus vells amics de la Conferencia Episcopal.

Ara, tots, totes amb sacs de coàguls,

embolcallats d'aquella innocència adolescent,

armats amb aquella escopeta

de caçador de mercats tous;

extenuats de tant desfici

o a la conquesta de noves pors tenebroses

i d'altres onades del pacífic no del tot pacificat.

Hemorràgia interna, venes ferides,

camins bloquejats; paraula d'esclau,

silenci d'indígena. Tristes cèl.lules empobrides

perpetuant la seva submissió.

Comencem a parlar des dels meandres de la incertesa.

Prou plorar ! Liqüem la por i sortim a batre'ns.

Parlem. Ara parlem nosaltres.

Fidel, el poeta roig

Octubre de 2012