Matins a Can Molas

Els pocs ocells que refilen tímidament, 
els arbres intensament verds, 
la Irene que canta 
i el soroll de la rentadora 
que gira com girem tots. 
Respirem. Tot corre. 
Tot té un ritme arranjat.
Els pocs humans; els molts ocells ?
La Irene continua cantant.

I la música (encara que no ho sembli), 
l’avantsala de la revolta.

Fidel Picó

El poeta roig

Juliol 2016

Hi ha places

Mira un bon quadre.

Llegeix un poema.

I calla, una miqueta.

No comptis més els diners

ni miris el rellotge.

Deixa de rondinar.

Inscriu-te. Encara hi ha places.

(Places on poder jugar; encara).

Fidel Picó

El poeta roig

Agost de 2016

Cap homenatge, cap vers

No hi haurà cap homentage

al primer treballador que puja

a la primera parada del primer autobus del dia.

No hi haurà cap vers

pel conductor del camió d'escombraries

que travessa la setantena cruïlla del dia.

No hi haurà cap homenatge

al conserge que a 2/4 de vuit del matí

obre la porta de l'Institut.

No hi haurà cap vers

pel solitari vigilant el pàrquing de les nits callades i llargues.

No hi haurà cap homenatge

per la prostituta que avui ha venut el seu cos

a vuit homes a canvi de cent-seixanta euros.

No hi haurà cap vers

pel telefonista, pel mariner que tragina amb màquines,

pel paleta que puja a l'andami, pel taxista callat;

per aquesta dona que ara neteja els lavabos

en una oficina de l'Eixample.

No hi haurà cap homenatge

per la pensionista de 300 euros,

per la caixera del Súper,per la portera de casa

que envia missatges des del mòbil i saluda a peu d'ascensor.

No hi haurà cap vers

pel butaner, l'esquizofrènic, 

el mestre rural que cada dia fa 50 revolts,

la recepcionista d'una residència d'avis,

l'obrer de la cadena de muntatge,

el vell sabater de barri,

per la botiguera que fuma inhalant la seva solitud.

No hi haurà cap homenatge. 

No hi haurà cap vers.

Cap homenatge per la nena

que descobreix que els Reis som nosaltres.

Cap vers pel jugador de futbol suplent del Júpiter.

Cap ni un. Cap. Res. Enlloc. Eparadrap a la boca.

Silenci. Oblit i silenci. 

Tu i jo Nosaltres, vosaltres. Ells. Molts.

I encara grácies que són un número de la Seguretat Social

o, si més no, tenen nom, cognoms i tenen un altre número

que correspon al seu carnet d'identitat.

Perquè també tenen identitat tota aquesta gentada.

No hi haurà cap homenatge 

al treballador que puja

a la primera parada del primer autobus del dia.

Fidel Picó

El poeta roig

Gener de 2015

Proteccions

Qui et protegirà ? De qui ?, per què ?. 

Gosen interrogar al poble 

multitud de sofisticats tertulians en matins lleganyosos. 

(Clar que tampoc gosen respondre, no en tenen ni idea). 

Mira allà, a l’horitzó difús de la nova crema: 

es multipliquen els reixats, 

cada vegada més alçats i amb punxes finals 

per fer immòbil l’inexorable camí concret. 

Mira, què no ho veus ?; 

velles pors, tremolor de fulles verdes, 

brams desesperats, globus petats desesmats. 

Incendi. Incendis de glaç. 

Reixat. Reixats glaçats. 

“Has vist que fort ?!, no miris el nen abatut a la platja” 

(“Els advertim que les imatges 

que podran veure a continuació, són dures”).

Matinada amb filferros arreu. 

La tanca que protegint-te a tu, em protegeix a mi ?. 

Si?, és això?. Una torre per aixoplugar els nostres fills ?

A mi però, qui em protegeix dels vostres sofisticats deliris ?. 

Silenci només trencat per un temporal 

que ens retorna a la barbàrie. 

Una excavadora amuntega la runa al suburbi, 

al costat de les nostres autopistes, 

va apilant castells, reixats glaçats; 

per refer-los més sofisticats. 

Com paraula rere paraula 

i així anar fent, desfent aquest maleït món.

Fidel Picó 

El poeta roig

Agost de 2016

Transitem

I

Bé, ja és prou clar: 

transitem traumatitzats i obedients 

per la senda del crepuscle vermell. 

Els més pessimistes diuen 

que les joguines ara semblen esbarzers, 

que a les clavegueres avui hi ha més merda de l’habitual; 

i que les esperances són aiguamolls tenebrosos 

com grisos centres d’internament.

Els més optimistes però, diuen 

que si juguem bé guanyarem, 

que et trobaràs tots els musclos oberts; 

i que la poesia no caducarà ni envoltada de llops.

II

Ens anem tancant. 

Tots els capítols dels llibres 

es vertebren amb la paraula por. 

Ara agafo el tren i en qualsevol moment 

l’angoixa i/o el moviment del tren 

faran que tremoli quan escric. 

O potser és el batec del poeta 

que es fa gran quan al món van maldades ? 

En tot, cerco sempre un equilibri, 

una síntesi precària. Transitem 

amb la motxilla massa plena 

de papers i elements superflus. 

I transitem traumatitzats i obedients..., 

i anem podant esbarzers 

i llençant les joguines que ja no ens serveixen,

i menjant musclos tot i el risc de ser tòxics 

o que de tant mirar m’enamori d’una altra,

i que el rellotge caigui al fons del riu

i que s’ofegui el temps. 

Ves tu a saber...

Fidel Picó

El poeta roig

Juliol 2016

Som el camí

“Com més t’hi atanses més sembla allunyar-se’t “ . 

 “Un silenci enfollit”

                                Antoni Clapés.

Tots som el camí. Tots. 

...O, més aviat, tots som el camí dels marges; 

vull dir... els marges emboscats. 

Els que són plens de cruïlles, 

(en ascens, en descens), 

per bifurcar-nos qui sap on 

(ah!, això és la vida, m’has dit sempre oi ?). 

Cap al centre, els múltiples extrems, 

-les vies mortes, passatges tancats, 

avingudes de glòria comercial...- , 

enfollits per un silenci el dia de vaga general. 

Tots som el camí dels marges 

on el tramvia reposa les nits, 

l’olivera fa una nova fulla, 

el gat s’amaga sota un cotxe cansat, 

el ‘runner’ corre per tenir menys basarda. 

El camí assedegat de silenci 

alhora de bifurcar-nos qui sap on, 

potser quan cal sortir de la plaça 

i tracem rutes diverses: 

Jo cap a casa amb els versos. 

Tu cap a la darrera porta del desig.

Tu, jo...tots plens de camins.

Fidel Picó

El poeta roig

Juliol de 2016

Salar d'Uyuni

Hi vaig ser en aquest desert de sal. 

Autèntica estora de lletrafolls 

i solituds i pèrdues; 

immens llençol de punts suspensius 

que no es cansen de caminar, de seguir, 

que res no acaba. 

Talment un full en blanc 

a punt de ser conquerit per un poeta.

Aixopluc a tanta dolçor fictícia, 

llepo aquest salar, amuntego les esquerdes 

dels desamors passats, desarmats. 

Llenço sal a les ferides. 

Llenço el dol a la història. 

Llenço el vers a la gent. 

Llisco com el somni. 

I el somni no és un poble abandonat, 

no és un 4x4 amb 4 guiris , 

ni tan sols una illa de cactus 

al vell mig d’aquest desert.

El somni, el poema 

és una sortida de sol enamoradissa amb tu 

(encara que arribis quasi tard 

perquè de bona matinada t’has adormit), 

i llençar versos a un poble 

que ja ha perdut la por als helicòpters.

Fidel Picó

El poeta roig

Juny de 2016