Que...

 

Que els preus han fet el cim

i tenen pressa per apressar a la nostra definitiva desesperança.

Que tal vegada Mozart és massa perfecte.

Que tens un cotxe tan vermell com els teus mots,

Que als seus teus llavis hi penja un rètol de ‘prohibició’.

Que el dimoni ha estat molt amable amb aquells,

com els ximpanzés et somriuen quan mengen un plàtan.

Que aquí hi ha massa xiscles, i corres i puges

i cerques silencis que el teu carrer et nega.

Que al Delta és on anem a plorar.

Que el mar pot ser color violeta.

Que al bagul dels records

ja no queden fotos en blanc i negre.

Que els lladres de somnis

són escamots violents amb xalets a Vaquèira.

Que la incertesa és una fulla d’afaitar

que acaricia una galta freda.

Que el sexe és una estufa

que il·lumina una nit d’hivern

o són les escales que baixen per una fonda emergència.

Que els versos són durs com un tros de gel,

i que els poemes s’escampen per un desert de sal

i qui sap si potser un vint-i-cinc per cent dels poetes

romanen perduts a les clavegueres del sud

cantonada estació de busos de Potosí, a Bolívia,

o sota terra, al metro, on s’escriuen en brut els tercers versos.

Que tu m’escriguis l’esperança,

i jo et vegi el dia següent, i t’abraci,

i que plegats anem a aquell desert de sal

a cercar aquells versos que van fer alçar el nostre nosaltres.

I que el nostre nosaltres

siguin també els carreres sempre nostres.

I que el final del poema –sigui somni o realitat-

l’escriviu vosaltres, estimats lectors.

El poeta roig (Fidel Picó)

Març de 2021