Amb l’ajut del tren
remuntes el Congost
enfilant cap a nord
com una sargantana
que puja una columna
farcida d’heures.
Mires la verdor i llegeixes.
Et gires a la dreta,
una noia jove, morena i esvelta dorm.
La imatge és d’una placidesa inapel.lable.
Pura o dura poesia, diries.
Ella es va despertant per moments,
sembla que vol i no pot dormir; com tu.
Quan es desvetlla, mira el mòbil.
Tu vas llegint i la vas mirant
i et poses a escriure aquest poema.
Ella du una brusa vermella,
tu escrius mots en roig.
Els seus dits delicats toquen
la pantalla del mòbil.
Baixes a la propera
i ella seguirà el seu trajecte
galopant cap a nord,
i és més que probable
que no la tornis mai més a veure.
A reveure brusa vermella ?
A reveure paraules en roig.
Fidel PIcó
El poeta roig
Juliol de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada