Talgo

No tot està perdut encara. 

Als seients de davant meu per exemple, 

dues dones –professores-, han pujat a Tarragona i parlen 

amb acuradíssima atenció, de la (seva) feina. 

A la meva dreta, dos seients al costat, 

una jove escriu. 

No; no tot està perdut encara. 

La noia és bella, el paisatge no, 

però la noia és bella. 

El tren continua corrents 

passant entre una multitud d’oliveres fugaces. 

La jove escriu en una llibreta 

i jo també escric i miro el paisatge i el mòbil. 

El tren alenteix. Les dones del davant 

ja no parlen de l’escola. 

Hi ha terribles blocs de coment a la costa 

(ho estic veient en directe) 

i la noia que ja no escriu i mira el mòbil.

Té el bolígraf i la llibreta a la tauleta 

però no tot està perdut encara. 

Fa un dia rúfol però el sol no renuncia 

i batalla per enlluernar les vies, 

per escalfar les pedres. 

Avui hi ha Consell de Ministres; el dia és ģris.

El tren torna a córrer, 

a l’esquerra, el mar; 

a l’altre costat la noia es palpa uns cabells 

que el sol lluita per enlluernar.

No tot està perdut encara.

Fidel; El poeta roig

Setembre de 2016

(Viatge en Talgo Barcelona-Xàtiva)