Nosaltres enmig del caos

Com us deia..., aquí teniu un poema inclòs al meu nou llibre “Instants de maig i potser..., tu”. El primer de la segona part ‘Desgavells’. És un poema que defineix força les línies del nou llibre: entre la crisi i el seu desgavell, hi nien però anhels d’amor i llibertat. Perquè, malgrat tot, sempre hi ha INSTANTS que poden esdevenir MAIG, on POTSER ..., TU  n’ets el protagonista. I aquest ‘tu’ sempre es pot fer gran i més gran, esdevenint un ‘nosaltres’ de revolta, que construeix utopia, tendresa, poesia...

Tot anava pel seu cabal ,

tot prenia un to d’ordre i concert

i la cua definia una ratlla perfecta.

El silenci creuava de terra a mar el crepuscle,

quan el volcà va esclatar i una hemorràgia

de foc il·luminà els teus tentacles.

El riu roig supurava avall com la teva ràbia.

Tot s’havia desfermat,

els vasos sanguinis descavalcat,

els rellotges dislocat...

La muntanya plorava la sang del poble

i el desgavell es va apoderar de la troika

i els criats van fugir dels palaus

i els banquers s’atrinxeraven amb un arsenal d’armes

i els místics recomptaven els seus silencis

i els ordinadors cremaven sense els teus mots.

Es va crear l’estat d’emergència permanent,

es va desallotjar la nit

i la lava es va escampar pels passadissos dels pobres.

El bullici destil·lava brams onomatopeics

com trencaclosques de versos aïllats.

Només tu quan vas sobresortir del caos,

el foc t’il·luminava i l’alba va fer la resta :

aferrar-me als teus tentacles.

Va ser una abraçada eterna,

un aixopluc de tendresa,

un oasi enmig del camp de batalla.

Quedàvem tu i jo, una illa de poesia.

L’únic tresor, l’únic cràter

que havia fet forat dins els meus versos.

I vam marxar presos de les nostres mans.

Els nostres tentacles eren el far

que enlluernava el traç d’un cabal

on hi vessava el nostre goig.

On hi corrien les nostres vides,

l’amor i la feresa d’un impuls de desig irreprimible.

La resta ara per ara: només focs artificials.

Mentre la natura devorava els seus monstres

i la banca els seus súbdits,

nosaltres caminàvem aliens a tot

buscant l’atzur dels nostres horitzons.

Hostes dels nostres somnis,

cercàvem oxigen dos i hidrogen,

els elements imprescindibles per sentir el cant de l’onada

fins al punt culminant de llepar el nostre anhel...

Érem més a prop d’una terra anomenada...

llibertat !.

Fidel; novembre de 2012