Els dos

Encara els dos,

encara cantem a una lluna roja

que, somniadora,

ens somriu per la finestra.

És la porta del nostre tren nocturn.

Encara, sempre en marxa...,

el tren, la vida, tu i jo...

Els dos en la nit rogenca

quan et llegeixo aquell poema

que viatja pel desig en tren nocturn.

Fidel; juliol 2015 

(Inspirat en un poema del juliol de 2012)

Fugaçment

La vida escampa poemes a tot drap

i tu no els veus passar.

Són efímera mirada,

engruna de desig que s'escapoleix, s'enfonsa

com un horitzó ja massa llunyà.

Com el frec d'una mà una nit d'estiu,

com l'instant lluminós,

com el llampec d'un petó als llavis,

el silenci posterior, la fuga eterna,

el fred de la nit i la vida:

un glaçó delimitat i apte per fondre's.

Apte per plorar i fer memòria.

Apte per desitjar (-te) fugaçment

perquè calla i fuig, o se'n va;

a reveure.

Fidel; juny de 2015

Adéu barracons, hola escola nova l'Univers !

Ahir festa grossa. S'ho valia.
orgullosos de formar part -ni que sigui petita- de la comunitat educativa de l'Escola l'Univers de Gràcia !

I és que ahir nens, nenes i mestres van dir adéu barracons. I un HOLA majúscul a l'Escola Nova, pel setembre.
No ens ho han posat fàcil. Durant 7 anys hem hagut de lluitar contra la crisi, l'estafa i polítics mentiders, tot i algunes complicitats. I sort d'algunes sensibilitats; la lluita de nens, nenes, pares, mares, mestres del centre amb l'empenta de la gent d'aquest barri.
L'Escola l'Univers: símbol de la lluita d'un barri, d'una gent compromesa amb una escola pública, millor, catalana/universal i laica.

Moltes felicitats doncs. Amb tenacitat, convicció, esperança i lluita, ho hem aconseguit.
Propera estació, setembre, ESCOLA NOVA.

"No esborreu els somnis dels infants"

Pere: per què hi ha solars abandonats

on hauria d'aixecar-se la nostra escola?

On són els nostres somnis?

Per on caminen les aules atapeïdes de somriures

i complicitats entre onades d'aprenentatge?

Pare: on som? Per què no volen abraçar els nostres somnis?

Com és que fan callar els mots

que encenen les nostres nits de reis?

Per què hem de fer tantes preguntes?,

potser és que no ens donen respostes?

Pares, mares, nens, nenes..., seguim;

seguim remant cap a la plaça oberta,

la llacuna color primavera,

l'aula desperta, la quimera completa.

La nova escola ens espera

mobilitzats junts, dentadura de fera

que el poder desespera,

que la nova escola no baixa de l'estratosfera

la faran perquè exigim puny en terra

el compromís que s'alça per abraçar la preuada quimera.

Pare: no sóc l'única, jo vull seguir mirant el mar,

l'horitzó on s'albira una escola hissada

amb els punys de tot un poble.

Fidel; 2012, Del llibre 'Instants de maig i potser..., tu'.

Com un poema

Proximitat

Li havien sostret el comandament a distància.

Ara cavalca buscant el de proximitat.

Potser la revolta és a la cantonada

on habiten els seus poemes,

on encanten els seus llavis de foc de maig.

Més a prop d'ella del que imagina,

cavalca la pell del poble,

cerca la lluentor d'uns ulls

que ja comença a percebre.

Se sent, s'encén la música de la revolta.

A la platja, el genet hi desembarca.

Fidel; juny 2015

Cantava Ovidi

"Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer" 

(Ovidi Montllor)

Cantava Ovidi, 'perquè vol',

i un broll plusquamperfecte d'aigua 

envernissava els teus llavis.

Tenia la imatge, tenia els mots,

les cançons, els músics i els instruments.

Em faltava només el teu rostre

quan em vaig girar a l'esquerra

i em va atrapar el teu somriure.

Volia molt i tenia molt.

Ho volíem tot i... es cantava Ovidi.

La jugada potser no era perfecte,

però no era massa lluny.

Canta, parla l'Ovidi 'perquè volem'

i tu, al costat, (em) somrius 'perquè vols'.

Fidel; maig de 2015

(Del recital Ovidi3 al casal de la Prosperitat de Nou Barris. Per "l'artista, el cantant i el pallasso":

David Caño, Borja Penalba, David Fernández; 

16 de maig 2015)

Resistint al foc

I

Com llançaflames, el sol, criminal,

ens llença el seu foc.

No hi ha alternativa.

Els únics aixoplucs:

atrinxerar-se a l'ombra o remullar-nos.

Què no hi ha alternativa dius ?

Només m'ofereixes aquest plat de brases rendides ?;

aquesta imatge de pollastres rostits i submisos

en un pal donant voltes

més traspassats que calladament indiferents?

Què no hi ha alternativa dieu ?,

què m'he de menjar la vostra merda

i les mosques del voltant ?

Davant excés de fum i plor de cendres imperant,

prefereixo fugir amb la poesia,

cantar la Marsellesa veient Casablanca,

arrapar-me al teu cos nu fins al cortcircuït final...

A l'ombra d'algun mot amb ànima rebel,

banyant-me als tolls cristal.lins

aixoplugat de tanta falla dogmàtica...,

camino a les palpentes,

fujo del llançaflames del sol

que tot ho mira, que tot ho droga.

Corro dins el núvol de pluja.

M'allunyo per anar-me'n

o més aviat per quedar-me,

ben xop i excitat de rebel.lia,

probablement, amb tu.

II

A veure però, deixem-nos de punyetes !

Clar que hi ha alternativa !

Desem per unes hores poemes i metàfores

que ja queden prou bé,

agafem aigua com sigui i combatem el foc

en defensa de la nostra terra, les nostres llars.

També excitat de rebel.lia, clar,

probablement amb tu, oi ?

Fidel, 21 i 22 de juliol de 2013

Refet el 17 i 18 de maig de 2015