Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 23 de desembre del 2014

Nadal 2014. Dues pintures, dos poemes. De filles a pare

La cosa consisteix en fer un parell de poemes a partir de dos dibuixos o pintures que elles han fet a l'escola i que han integrat a l'album que ens va arribar a pocs dies.

Primera pintura per la petita, l'ONA i poema posterior:


Els darrers silencis ; ONA


Temps de tedi, 
d’hores perdudes en la foscor; 
sense els teus ulls, silenci. 
El silenci de la nit, 
o el silenci de les volves de neu a l’alba. 
Temps obscurs de cadenes, 
troncs i branques negres 
talment braços que capitulen com el carbó. 
Temps rendits. Hem caigut tant baix 
que ...acabem despertant. 
Mira el cel com emblaveix : 
recomença l’alba. 
Ja endevino els teus ulls, els teus cants. 
Començarem a parlar, i tant que parlarem i decidirem !. 
Comença l’hivern, comença el dia. 
Les primeres volves, els darrers silencis.
Amb els teus ulls desperto com el blau de l'alba.


Fidel; 20/12/14


Segona pintura per la gran, la JOANA. I poema posterior:


Flors del Bé JOANA


Molts poetes no t’ho han dit; 
les teves són flors infinites del Bé.
Són un cristal·lí esclat de primavera.
Són les flors dels pètals blaus
com estels que enlairen llibertat.
Són el bram, el crepitar d’una esperança 
amb una gota groga precisa i central de memòria al vent.
I tot envoltat de roig en el que tants volen la vida.
Molts poetes parlaran de les flors del Mal
i et diran que els dibuixos tenen cara de poema.
Jo et diré que cada dia puc aixecar-me 
amb els teus ulls, amb les teves flors
que cada matí se m’obren
com abrils empoderats pel poble
sota les primeres llums allà on Pessoa 
alçava les flors infinites del Bé.
Sempre, sempre amb els teus ulls.


Fidel; 20 i 21/12/14

divendres, 19 de desembre del 2014

Reconquerir


Vam córrer a ocupar la cadira del centre.
I la neu estava allà, confabulada amb el silenci,
i el mar que ens queia massa lluny.
La crisi havia trencat molts plats,
Atenes ja no era la mateixa
i els teatres tenien els seients de glaç
sense els teus mots;
i l'esquerda a la torre
era un senyal del difícil que pot ser
això d'arribar dalt de tot.
Més fàcil pujar pel camí menys costerut,
amb rampes -i interessos...- no superiors al 3%,
i arribar a una certa i raonable alçada
on no faci ni massa fred ni vent.
Llavors, iniciem el descens.
Rodolem abraçats com croquetes que somnien,
i anem a petar a quotes més baixes, terrenals, senzilles.
I toparem amb la muralla dins la qual els somniadors
van començar a escriure els seus poemes.
I allà, amotinats de versos i més versos,
ens atrinxerarem, i tornarem a córrer
per reconquerir les cadires del centre
pensant que, després de tot, 
la mar no és tan lluny com podia semblar.


Fidel; desembre de 2014

divendres, 5 de desembre del 2014

Un cant, un crit


Un cant, un crit
en que s'esdevé una nova albada,
trenca a cegues
l'escamot de la rígida nit.
Els grills emmudeixen
com un vell ordre trencadís.
Una escletxa de claror
deixa entreveure els teus pits a la cambra
i a la roba estesa se li endevinen els colors,
com pètals vermells tants anys carbonitzats.
Un cant, un crit. Un somriure precís.
Ara sí; ara puc sentir la nova melodia
d'una esperança sense ombres,
llargament somniada.


Fidel; novembre 2014

dimarts, 25 de novembre del 2014

Darreres derrotes


Tornes dels carrers freds. Xopa, no trobes el llum
i els teus ulls miren al buit. Abatuda, caus a un llit
aliè i passen les nits que mai no has controlat.
Les llunes t'han estat monstres implacables.
Els renecs de la desfeta apilen de pols
els primers discursos que vas fer.
Recordes quan fixaves el teu destí
en aquelles llunyanes trinxeres de llum ?

Tot se't va desnonant: grinyola el darrer
fragment d'esponja que dus al damunt.
Els fonaments s'han omplert de sorra,
mentre has anat buidant gots a la barra
dels bars de qualsevol ciutat perduda.
Fràgil, immòbil, nua, pelada de fred,
et quedes allà com una pastera a la deriva.
Les darreres derrotes et cauen a sobre
talment com tu has caigut al llit abatuda.

Recordes quan fixaves el teu destí ?
Les darreres derrotes te l'han trinxat ?


Fidel; inclòs al llibre "Reclamo la paraula" (2008)

divendres, 21 de novembre del 2014

Tu i prou



 Per tu deixaria els preus,
l'equipatge amb els himnes,
el despertador, les papallones, la festa,
les patates braves i fins i tot el futbol
(l'especulatiu, no penseu ara...).

Amb tu m'enduria la vida,
el plat de mandonguilles,
algun poema tacat pel cafè de les set;
el color vermell del capvespre
o el somni d'una conversa eterna
dins el tren nocturn.
T'abraçaria entre els boscos del Cadí
a les portes de la victòria decisiva,
celebrant el gol a la cabana de fusta
de les metàfores enceses.
Lleuger com el vent dels teus ulls,
només m'enduria la vida:
Tu i prou.


Fidel; maig de 2012

dissabte, 15 de novembre del 2014

Perpetues


I

Perpetues tots els mecanismes.
Perpetues el teu circ,
el mercadeig de vides alienes
com el tret de l'escopeta
que crepita quan la pren un nen.
Continua la cançó de sempre
que, puntual a la cita, apunta
i dispara un melodia empallegosa,
com el dolç que engolim
o com un desig de pau abstracte.
"Però, tu on vius ?", em tornes a descarregar:
"el negoci és el negoci", "el món és així",
integrar-se o morir, "no hi ha alternativa",
"és el que hi ha", "tan vals tan ets",
trenta euros l'hora de fel.lació i a córrer
que el client fuig a la competència...
Ah carallots!..., si la poesia ja no parla d'això..., no ?

II

L'altre dia somniava llegint un conte
que ja no et quedava munició.
Que les bales, el mal, eren un capítol tancat de la història,
car tot s'havia abocat i al rebost hi penjava un rètol
amb allò d' "exhaurides les existències".
Va ser el dia en que les campanes del poble van emmudir,
el diner fou abolit i el banquer empresonat
mentre l'amor havia quedat alliberat
de les seves circumstàncies.
Tot era un joc net i polit
com les aigües de la cala verge perduda als mapes.
Al futbol existia la justícia poètica,
els teus ulls em tornaven a mirar brillants, com estels,
i els infants es repartien la xocolata
i es redistribuien les il.lusions
com un comerç de valors, justos d'ús i mesura.
És d'això del que parla la poesia ?

III

Però el conte es va acabar
i la meva filla se'n va anar a dormir.
De nit vetllava l'alternativa, l'acaronava tendrament
mentre es consumia després d'haver passat
per les plantes d'oncologia de tres hospitals:
se n'anava en silenci. Tocaven les dotze.
Ja era un altre dia; com tots i cadascun dels dies,
les campanes del despertador,
a canalla jugant a matar,
el caixer automàtic del banc en estat pur,
i l'amor en silenci fent cua al centre d'atenció primària més proper.
Es perpetuen els mecanismes: ells a escola,
tu a la feina, jo a cagar les onze mandonguilles de rigor,
tots pol.lulant per Internet a la recerca
d'una justícia poètica efímera, invisible, caducada...:
exhaurides les existències.
Ah carallots...! si la poesia no parla d'això..., no ?

IV

No em feu massa cas.
Avui és un dia trist:
l'alternativa ens ha deixat
(descansi en pau abstracte),
i he d'anar a l'enterrament.
Un dol per perpetuar el nostre propi circ,
per suposat, comercial fins la mèdula espinal.
Com la poesia que no parla d'això...


Fidel; Abril de 2012




dimarts, 11 de novembre del 2014

9N : la revolta dels somriures (i dels plors)

Us trameto al final no un parell, tres de poemes fets d’urgència sobre el 9N. Tres poemes diferents amb el nexe comú de la gran emotivitat viscuda aquell dia. En comú també, el dret a expressar-se i votar i el fet de desobeir en massa les lleis i institucions espanyoles. En comú, els meus plors, els plors i les abraçades de tants. Poesies diferents. La primera més senzilla, el valor de la quotidianitat fruit de (la meva) experiència viscuda i sentida. La segona i la tercera, més genèriques i “metafísiques”, més subtils i metafòrica i simbòliques. Dues maneres d’enfocar la poesia que intenten expressar el mateix. La (meva) poesia. La de tants...

1. 9N 

He sentit les veus del nostre alè, 
llambordes esclatant de somriures, 
avis amb cadires de rodes 
duent sobres de la dignitat. 
He sentit, he vist... He plorat, he gaudit. 
I les meves filles m’han vist plorar, 
i a la gran li he dit que plorava d’alegria i emoció. 
I ella, aparentment aliena a tot plegat, m’interromp:
- “Doncs jo vull que sigui demà 
que hi ha l’aniversari de la Gaia i menjarem pastís”

Demà, penso jo; demà: 
el futur és a les nostres mans. 
Dins els nostres poemes, dins els nostres cors.
Dins les meves llàgrimes. Dins els nostres pastissos. 
Ben endins. Ben enfora. 



2. La revolta dels somriures
...la súbita concentración de luz visible de les tardes de otoño... (J.A.Valente)
Només, i això és molt...: 
una manifestació de llum visible 
en una tarda cristal·lina de tardor. 
I com una fulla, o una llàgrima que es desprèn 
talment rius de somriures 
petonejant, arrossegant, llepant la terra 
fins abraçar-se al mar. 
Esclat de blaus per la revolta. 
I la llum del teu somriure només, molt; TOT.



3. Corren

“Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels” (Màrius Torres)

Corren corren corren. Corren 
els nostres anhels com rius de cabal daurat. 
Corren els nostres cavalls somrients
per la platja de les dunes d’or. 
I la mar d’argent que esquitxa corrents de mel, 
gotes de llàgrimes pintades de blanc. 
I el cel rogent, l’anhel rogenc, 
l’esperança groga de llençols al vent. 
Corren corren corren. Corren 
lentament poemes, poemes 
i cues i més cues desobedients. 
Corren clams de llibertat; 
corren abraçades i cançons.
El cant de tants i tants i més que corren 
al capdavant de la història d’aquest país.
Corren corren corren. 

Fidel; 10 i 11 novembre de 2014









dimecres, 5 de novembre del 2014

Torna l'estiu


S'havia amagat rere les cortines del silenci
però ha tornat a trucar la porta.
El sol, de nou, alça la veu.
Torna l'estiu. Crepita la llum
i una bola de foc se t'ha avalotat
com aquells ulls que fiten horitzons
farcits de plaers prohibits.
Torna l'estiu. Els arbres se'ns han tornat a cansar,
mentre boscos saturats de resina, bullen;
i la flor que crema de desig,
i tu que tens set enmig de la mani.
Torna l'estiu. I veig el desig dels rius,
dels vius que escriuen una bé baixa.

Cristal.litza una olivera
i l'onada continua volent jugar amb el nen.
I tu i jo, suats, també juguem a fet i a amagar
mentre xiscla xiscla el SÍ del foc;
el SÍSÍ del foc.


Fidel; 13 de setembre de 2014


divendres, 24 d’octubre del 2014

Tants motius


Tenia tants motius per tenir por
que es va amagar sota l'onada
de l'imperi dels sentits.
Però torrat de metàfores, es va censurar.
Arribava a la platja amb encara més motius
per tenir més por.

A la sorra i terra enllà
hi havia un altre imperi més...maligne.


Fidel; octubre de 2014

divendres, 17 d’octubre del 2014

Sota màxims i/o mínims



I, TESI


Em trasllado a un ahir de mirades de mar. 

Plegats, captius de res i d’enlloc, 

suràvem per roges albades tenyides de flors. 

Viatge als teus dits, barqueta curulla de metàfores 

fins l’illa de l’encís, temple de moixaines eternes. 

Per tu deixaria els meus poemes submergits a la mar 

i manllevaria silencis de trens absents, 

oblidava somnis banyats amb copes al bar. 

Per tu l’horitzó daurat, talment un desert, , 

esquena nua exempta de xiscles. 

Anhelat pètal blanc, certifico el goig 

gronxat i encès d’un abril ple a vessar. 

Amarat de plenitud, navego sota màxims.


II, ANTITESI


Em trasllado a un avui d’esguards de fusta molla, 

flaire de xoriço podrit, penombra de claveguera. 

Jo, espectre destrempat, abaixo els ulls 

resseguint les tecles d’un piano trist 

i medito la lenta fi del nostre miratge pactat. 

Sense tu, captiu de tot, capitulo. 

Esmolo pèrdues i, sota mínims, 

divago per la platja dels còdols negres 

esperant l’onada de corcó 

que em durà els poemes pendents: 

la darrera boia on arrapar-me 

per sobreviure amb un mínim de dignitat.


III, SÍNTESI


Sempre tinc l’equipatge preparat 

per satisfer (o resistir) 

els canvis i/o les permanències 

sota màxims i/o mínims. 



Novembre de 2009, refet el 16 d’octubre de 2014.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Primeres llums


Desplego crits inspirats en poemes de combat
o, més aviat enlairo poemes de combat
que emanen dels crits del carrer.
Trec la pols a mots i metàfores
i un allau de poetes compromesos m'alcen del llit.
Les mans fugen de les butxaques
per buscar d'altres mans,
i un tren barrina les muntanyes
per passar a l'altre costat del mur.
Em llenço. Faig esclatar les lleganyes de l'alba
i, amb les primeres i joioses llums de tardor,
aterro als teus ulls rebels
que em coronen de vertigen
però m'amaren de llum i desig.


Fidel; finals de setembre de 2014

dimarts, 23 de setembre del 2014

Efervescències


Multituds poètiques al galop
s'avaloten de metàfores, 
les abraçades corren corren corren
sense defallença.
M'embolcallo d'efervescències;
canto, m'esllavisso amb els anhels del poble.
Tasto petons de xocolata.
Carícia permanent, la poesia cavalca
com l'onada que balla per la cala dels pins alçats.
Escolta escolta escolta aquesta cançó.
Afegeix-te.
T'hem obert les cloïsses.


Fidel; setembre de 2014

dilluns, 15 de setembre del 2014

Mesclar


Ens vam mesclar
i la flama feu el cim
de la utopia preuada.
Els dits, les mans, trapelles elles,
jugaven a trobar més cos.
Bategava el riu,
mai no s'atura el salt d'aigua;
i nosaltres, nosaltres ens omplíem,
ens omplim de petons
com qui cavalca dins un túnel de diamants
sota l'auspici d'una flama
alçada com un poble revoltat.


Fidel, 13 de setembre de 2014

dimarts, 9 de setembre del 2014

Remant

"...com el rent ('REM' per a mi) de la força segura del poble..."
J.A. Estellés, no exactament


     Com remaven !
Per una vegada no ens hem fixat
amb els braços dels remers, no.
Vam creure i hem cregut
en la sincronia dels seus moviments.
Com remen !
Duen un velocitat que no és de llanxa motora,
però déu ni do; desafiant vents i onatges;
escolta l'esquitx de l'aigua,
com avancen, com remen !
Som un, un equip, una sola veu,
una sola barca, un sol poble;
un sol somni. 
Mireu, mireu com remen !
Talment la força segura del poble,
la fermesa perfecta de sincronia del poble,
la força neta i obstinada del sacrifici del poble.

Com remaven, com remen, com remaran !


Fidel; agost de 2014

dimarts, 2 de setembre del 2014

Menorca


Ara ja t'ho puc dir.
Et dic que cavalco arrapat
al teu batec salvatge;
que corro pels teus versos,
llisco per les teves aigües,
llepo la teva sal.
Et puc dir que salivo de desig,
m'omplo, gemego de goig entre metàfores
i capvespres ataronjats
i el vent com a darrera simfonia.
Et dic, et puc dir que m'amaro
de nord i de sud un mateix dia,
un viatge de contraris atrets.
Et dic que on tu el rellotge
es confon amb una ensaïmada
i a les vuit tot es pinta color sobrassada
i tot ens envolta d'un blau intens.
Ara ja t'ho puc dir;
aquí ja tot em basta.
Et dic que aquí
he après a pedalejar el meu camí.
Aquí he après a cavalcar els meus somnis,
a mirar les noies, a sentir,
a proclamar a cop de vent
a sud i a nord la meva poesia.
Ara ja t'ho puc dir,
Menorca, ara ja t'ho puc dir.


Fidel; 29 i 30 d'agost de 2014

dimecres, 20 d’agost del 2014

Premo el puny



Premo el puny
i aquí no s'escola ni el fum
ni prínceps que esdevenen reis.
Sobreeix la teva lluita,
la música la canta un poeta;
estires i arronses,
aprens a gronxar-te cada vegada
més amunt amunt amunt.
Alçada com el silenci de l'alba,
trenques la tempesta del cel.
Només s'escola un blau diàfan.

Després, assegut, sóc a l'andana,
s'atura el tren de Sabadell
i per fi et veig pels vidres bruts:
brusa blanca de tirants,
llegeixes un llibre
que no deu ser de poesia
i, per un instant tant tant...,
observo els teus fantàstics pits
que em sobreeixen
com un somni de perles lluents.
O com la música que canta un poeta,
com quan premo el puny
i sobreeix la teva, les nostres lluites.
I el teu tren se'n va,
no com fugen Borbons de revoltes populars,
se'n va amb la lentitud de sempre.
La mà em sua, l'obro a ningú,
torno a prémer el puny
i al bar, com sempre,
escric aquesta -diguem-ne- poesia.


Fidel; juny de 2014

dijous, 17 de juliol del 2014

A dir, a parlar...

"Si nosaltres callem, qui parlarà ?". (Miquel Martí i Pol)


Caldria fer els possibles i els impossibles
per començar a parlar. Hem estat
prou temps, massa temps callats.
Sense dir ni piu, ni pau, ni peu ni pou.
Només dèiem prou, plou em cou commou...
i així narinant narinant, atrafegant somniant...
Més enllà del 'prou' ara toca... parlar.
Dir les coses pels seus noms,
sortir del barri per anar més lluny,
deixar la lletra petita pels entesos i deixar-nos anar.
Parlem. Ara parlem nosaltres i només nosaltres.
Si ells xisclen, nosaltres parlem (propòsit d'esmena).
Deixem que els mots flueixin, refulgin, s'esllavissin
pels canals insurreccionals de les utopies pendents.
Deixem els gemecs, els oasis i les postes de sol
als deserts de les carències, als  viatges de les absències,
i construïm, alcem els mots de ls revolta,
alcem les copes i posem-nos a proclamar, caminar perforar col.lectivitzar...
Teixim l'alè del poble, esquitxem de versos
la grisor del tedi o de l'esparadrap i els ous caducats.
Comencem a fer, a dir, a petonejar-nos,
a treure foc des de la carn de les nostres llengües.
Ara parlem nosaltres i només nosaltres.

dilluns, 14 de juliol del 2014

Puny i lletra (refet)



I ara he de buscar-me
en l'implacable no res ?

I ara, quin disbarat !.

Només em busco 
perquè sobrevisc amb puny i lletra.
I entre el puny i la lletra,
intento habitar al centre, 
entre un fràgil equilibri
per on sovint s'escolen,
per exemple, els meus poemes.



Fidel; el poet roig;
De juny 2014,
Refet març 2017.

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)