Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dijous, 20 de setembre del 2018

Ens fragmentem



Ens fragmentem



Ens fragmentem a sobre,
a tota velocitat es dispersen les peces
i les forces cada cop menys forces
talment àtoms esgotats lluny del foc.
Un, dos, tres, quatre..., i cent rius
fugint en estampida cap als seus inferns.
Juga el desordre i s’apodera de tots els éssers.
El cel és un caos d’estels, sense adreça
i perdudes les teves sòlides mirades.
Les nines xisclen com trens de guerra
i els peons cauen com fulles derrotades;
i als escacs només maten els més forts.

Ens fragmentem a sobre,
el carnisser esquartera el conill en microxips simbòlics,
i la carn picada esdevé el plat estrella de tots els dies.
Trinxats, la forquilla a sobre pressionant els nostres caps.
Camp de patates, toll de rases,
esllavissada a la platja, esllavissats tants amors...
Vidres petats, escampall de micro foteses
als solars de la basarda.
Campi qui pugui, gloriosa globalització !,
fugint en estampida per vuitantena vegada.
Pànic als mercats, esquitxades caòtiques de sang,
melangia quan plou
i les gotes caient manses a la taula de vidre
que resisteix dels embats del temps.
Com una explosió de metralla,
de dins a fora, de centre a perifèria...;
de l’ordre al caos que s’apodera de tots els éssers.
Ens fragmentem a sobre
i fugim del tauler en aquest joc macabre.
I avança la lava cap a nosaltres,
no va avisar el Vesuvi
i la classe mitjana també roman a la intempèrie
com aquells que no llegeixen.

Algú bombardeja les cases
mentre la pluja inunda la cuina
i per la tele un mort per esfondrament
d’una bastida a l’hotel Ritz de Madrid.

On vivíem: un solar provisional,
una excavadora que es mulla.
Tot és transitori, res no acaba mai
i les carícies se senten per només segons.
I el món ens foragita sense compassió.

I aquí, ara, jo,
només faig que treure la pols als llibres de poesia,
atrinxerat al meu castell de flors.

Fidel Picó
El poeta roig
Setembre de 2018

dilluns, 10 de setembre del 2018

Condensar la nit



I

Et vaig veure
a la platja més fosca
on la mar més negra
al costat del silenci
més superlatiu i salvatge
que decapitava els caps de l’amor.
Tu t’amagaves
i els poetes, emmanillats,
els tallaven les cordes vocals.
La nit tot ho omplia
i una reixa ho envoltava tot.
A dins: els desamors, les derrotes,
“The Wall” de Pink Floyd,
els martells sense falç:
encaputxats de blanc i de nit
avançant cap el teu ventre.

II

Però vas canviar de vorera,
driblar la tirania
i vas condensar la nit
com ningú no sap fer.

Vas tornar-los, tornar-li, tornar-te la paraula.

Vas trucar-me,
i plegats, en el primer autobús,
vam anar a la platja a veure sortir el sol.
El silenci monàstic deixava pas
als fulls quadriculats dels primers versos,
quan les albes assenyalen
que hi ha serioses possibilitats
de fer l’amor amb l’amor
-ai perdó ! amb els poemes,
vull dir amor i sexe, amor i paraula,
amor-amic-amat molt amic…-.

Serioses possibilitats amb tu,
amb altres estels i sols i llums i potser mars.

I vam fer el primer cafè
i, excepcionalment, un croissant
calent, tou i cruixent
com el teu…
                                          darrer vers.


Fidel Picó
El poeta roig
7 a 10 setembre de 2018

dilluns, 3 de setembre del 2018

Carta a la mort



Escolta mort;

Tu que vas intentar abusar de mi,
fregar-me matusserament
aquella maleïda tarda
que passava per l’autovia
de la trista solitud...
Dir-te que me’n vaig escapolir, ja veus…
Em vas amorrar al teu pou d’aigües negres
amb la teva antipoètica força motriu tan característica,
però no m’hi vas poder llençar.
Em vaig escapar.
Encara no sé què em va salvar.
Bé, sí, la vida.
L’atzar, la sort, algun astre,
la força de seguir amb els meus…

El parany, l’emboscada no estava pas malament,
-molt clàssica la traveta, mort-.
Tan bèstia com el teu posat de túnel atrevit,
encaputxat i de negre, rabiós, una tarda d’estiu
tornant de Granada.

Mort, hauràs d’esperar :
He vist els somriures de les enfermeres
de l’hospital de Jaén.

La paraula i la senda encara són meves.
Nostres. I seguim i seguirem.

Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2018

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)