Versos no esborrats;
el senyal nítid que tot és (el) viatge:
l’abans, el després i tot l’embolcall,
tots els auspicis i intempèries possibles.
El destí és ara, i pot ser la cala oberta,
les aigües i les venes de Galeano.
Avui esculls despullar-te
amb molts orígens i molta identitat.
Són els amics, els versos que no tatxes.
Ciutadella no és la ciutadella,
és més bella que la Torre Agbar
i tots els seus litres de negoci junts.
Aquí tu, sense el col·lapse dels cucs estiuencs,
abraçant-te a passat, present i (pel) futur
un brindis, una nit, un sopar, una rotllana
en multitud de deu, onze amors eterns
i una cala deserta, oberta, desperta,
de somriure desacomplexat...,
la perla dels teus ulls de goig.
I és en aquest esclat cristal·lí
en el que hi entren els versos inesborrables.
Com aigua pel barranc quan la pluja,
la passió de l’amistat es desferma
i es rebel·la contra tot atzucac.
I així, inesborrables, perpetus. Nosaltres.
I tu dins el viatge de la vida,
Heura arrelada, inesborrable cant,
abraçat al concert d’un majúscul
NOSALTRES.
Fidel Picó
El poeta roig
Menorca / Barcelona
Maig de 2018
