Llegint Ángel González

A la terrassa llegeixo l’Ángel González.

Acabo un poema

i sento i penso en allà fora.

Brogit de moto,

               uns segons de sirena de policia;

tarda blava, sol a l’oest.

És divendres i encara més a fora

el Presidente avui ha convocat eleccions estatals;

algú ordena paraules i  contra-ordena

al tauler dels escacs,

el peó pela la reina,

el Fiscal és més mentider que dolent

i alguns ja tenen pressa per declarar la guerra.

Algú travessa un semàfor en vermell,

una noia baixa del tren amb una petita meleta fúcsia

i l’Ángel González em continua parlant del temps,

irònic i magistralment senzill. Jo, continuo.

El gat miola abstracció, el gos borda concreció,

avui puc dir que un noia m’ha mirat

a una cruïlla de la vila de Gràcia que no recordo,

potser els botiguers poden fer la migdiada

i demà, crec saber, serà dissabte de febrer.

A la terrassa llegeixo l’Ángel González.

Acabo un poema

i sento i penso en tots els allaus d’allà fora.

Cavalca un poema

pel suburbi quiet de matinada.

El bus anava ple com sempre

i baixant Aribau s’ha apagat l’enllumenat públic.

Avui, aquesta nit,

no surto, per variar.

El poeta roig (F.P.)

15 i 16 de febrer 2019

Alçarem (actualitzat)

Escombrada la tenalla de la por,
derrocats els besos de cianur,

que enverinen rius de vida,
alliberat el nus de la corda...,
Hem pres el llamp, la branca
obligada de tants dies,
l’hem desactivat

com s’atura un rellotge de sang,
i ens hi estem gronxant a sobre.

I el veredicte del poble,
i-na-pel-·la-ble !
I així anem alçant els cims,

empoderant-nos de la neu

més aprop nostra.
I hem netejat la runa de grassa
que ens enganxava
al cràter crepuscular de l’insomni.

I ara ja, abordarem el cavall blanc,
i al galop, avançarem irremeiablement
en grup vers la metàfora,
el trersor, el poema que alçarem
en d’altres, en tants, en molts

primers d’octubre.

I tu, la teva ràbia, la teva empenta alçada,

la teva abraçada, la teva copa alçada,

el teu cant crit poema, la teva guitarra alçada.

La nostra LLIBERTAT alçada per dir...
...el veredicte del poble,
i-na-pel-·la-ble !


Juny  de 2017; febrer de 2019
El poeta roig (F.P., 

Haurà plogut

Haurà plogut

i el riu es creurà cofoi,

i tot foll, es llençarà avall, superficial,

veient sense mirar,

mirant sense observar,

a corre-cuita, sense miraments.

Però el riu és la imatge, la metàfora.

Tot és més real, qüotidià, senzill.

Molts, milers, milions, ahir i avui,

aniran passant pantalles del mòbil,

cap avall, a tota castanya, esbojarradament,

sense mirar, ssnss atendre,

sense badar, sense aturar-se…

I potser, en algun moment, compte !,

algú es toparia amb un poema,

que però més aviat serà deixat, sobrepassat

per una muntanya de fems, oblidat.

I sí; haurà plogut.

I sí; hauré baixat aquelles escales

i alguna cosa m’haurà aturat

en el darrer esglaó:

            el mar, les illes Medes

i una veu que canta des de les profunditats.

La resta és el poema que et vaig fer

i que la teva velocitat

no ha sabut, pogut, volgut veure.

I sí, haurà plogut un poema en silenci,

oblidat al fons d’aquest mar,

i qui sap si alguna cosa més.

El poeta roig (Fidel)

Febrer de 2019