Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 10 de març de 2017

El mur dels submisos


Amb retard, no restauro boirosos retaules,
em resituo prop del mur dels submisos
que, sense cops de cap ni esma,
esperen que els ploguin mandarines
des de l'altre costat de la llàgrima.
I jo, que també romanc aturat al pas zebra
deixant passar el darrer dels cotxes.
Amb retard, travesso la porta de Brandenburg
o l'estret de Gibraltar
que em separa o m'allunya del Sahara
esperant que les ambaixades occidentals
m'embolcallin amb les seves banderes
-avui també- tacades de sang.
Em plou una gota cristal.lina de puntual docilitat.
Ja només m'aixopluga un paraigües negre:
el para-sol de la basarda quan la infantesa,
avui la llibertat transvestida de temor programat.
Em resituo, ja no em cauen gotes,
només s'estenen els paraigües foscos
com el cotxe desafiant que em perfora el cor
quan supura el límit del cinisme.

Jo em cago de por retingut al pas zebra.
Ell però, massa ràpid, s'enclasta
contra el mur dels submisos
sense arribar a perforar 
l'altre costat de la llàgrima.
I acaba pitjor que jo, i que aquest poema.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre 2010; refet: març 2017.

dimarts, 7 de març de 2017

Octubre sense cobrir


Octubre cobert de tu, recordes ?; 
encatifada d'ocres cruixents, 
la terra roja bullia 
envernissada de llums amables 
i d’humitats relatives d’amor
de gom a gom, vora cent. 
De tan cobert, regnava una lenta pluja 
com del teu sud, que ens regalimava
paraules roges, sang decantada de tardor. 
Eren aires oberts cristal·litzats de revolta, 
somnis de revolucions permanents per fer i refer. 
Era més: una multitud rica i diversa de poemes 
al bosc de les abraçades torrades 
i amb les mans trapelles.
Era sovint un octubre cobert d'heures roges,
una apoteosi de cants vora cent, 
bisos i més bisos anunciant un final de concert
amb sentits lents de pluja al rostre, 
un lent principi de fred suau.
Aquell passat: de la universitat a la feina 
i de la feina al teu pis sense ascensor 
i del teu pis al cel cobert d’octubre.

I és ara el no viatge des del teu port.
Empastifats de tristors arrelades, 
addictes al desamor
quan esguardes les naus desarrelades 
i amarrades que no poden fugir. 
Perquè avui ja no podem sortir tu i jo. 
Les teves llàgrimes, les moltes fulles
i el poema distant que veuen els nostres ulls. 
El nostre adéu relatiu vora cent:
Tu cap a mar. Jo cap a terra.
Alta blava mar, terra roja ferma. 
Cel cobert de comiat. Sense sortida.
Humitat relativa sol sense dol. Octubre.


Fidel picó
El poeta roig
Març de 2017




M'han aportat idees, participant d'una manera o altra en aquest poema als quals agraeixo sincerament:
Francesca Reche, Joana Ramos, Oriol Serena, Joan Quisapquè, Oriol Burgada, Mònica Ortega, Francesca Sangra, Dolors Juarez, Montse Assens, Amparo Sansixto, Mercedes Ara, Enrique Julio Fort, Quima Romero,  Pilar Anglarill, Núria Henrich, Núria Garcia, Florenci Salesas, Celestí Ventura, Jordi Bosch, Montse Farrés, Ester F.Matalí, Anna Bruguera, Aurora Marco, Daniel Trillo, Riera-Albó Pau Marc, Agustí Garcia, Carmina Ral, Maria Montesinos, Carme Escriu poemes, Ramon Navarro Bonet, Roser March, Núria Riera F., Ma Josep Mir, Aina Torres.
GRÀCIES I SEGUIM !

dissabte, 4 de març de 2017

Distàncies encreuades


Tu allà, jo aquí.
Avui em tornes a parlar del binomi Capital /Treball, 
del terrabastall que es cou a la jungla d’Internet, 
del darrer desnonament perpetrat sense escrúpols
i de la mala salut de la veïna de dalt.

Mentre, jo enllesteixo un poema 
que parla del bonisme desenfrenat;
de la mirada penetrant i els ulls vius
de deler de la noia de la feina,
de l’anticicló que es perpetua,
dels pobles que lluiten i es fan forts i respectats.

Tu allà, jo aquí. Jo allà, tu aquí
o intercanviant visions de dia i nit,
de futbol o de teatre, de física o metafísica,
de begudes amb alcohol o gelats.
Tu allà, jo aquí. Distància.
O jo més enllà, tu més aquí. Més distància.

Tu jugant a dards i profanant dianes maltractades, 
jo estampant metàfores als aiguamolls del disc dur
entre floretes caducades i tardors mal apuntades
per una subtil pluja de fang.

Jo amb el meu avorriment, tu amb el teu:
punt de trobada, encreuament al bar 
de les no abraçades i dels desitjos dels oposats,
per tal de nafrar un temps pansit d’utopies
que als dos, se’ns esmuny de les mans.

Tu allà llegint-me, 
jo aquí inventant_te.


De Gener de 2012
Refet i repensat : febrer de 2017



dijous, 23 de febrer de 2017

Oh !



Oh trens desbocats !, 
cavalls salvatges 
gronxant utopies com sovint. 
Oh cossos enzelats 
a la recerca de la felicitat clandestina !. 
Oh que d’un piano enfonsat 
per un allau d’odi 
en fem un poema 
amb fils de llum agònica !. 
Oh com s’agafen de les mans 
aquests vellets al banc de la plaça !. 
Oh com es perd la por primera 
i arriba la segona, 
i la darrera... tu la guanyes 
amb aquella tenacitat de marbre tossut !. 
Oh amb quin tacte obres les cortines
per mirar –i fer que miri- la mar !.
Oh ! –diuen els ocellets de la primavera- 
quina línia de trinxeres assistides 
per un seguit de pobres posats dempeus 
que han perdut la por 
als helicòpters de dalt i a les rates de baix !.

Oh quanta passió !, 
quant poeta delerós 
d’emocionar al seu petit poble !. 
Quant poeta delerós 
d’emocionar al teu petit poble.
Oh ! quant poeta delerós 
d’emocionar el meu, el nostre petit poble.
Oh !

Fidel Picó
El poeta roig
Febrer de 2017

divendres, 10 de febrer de 2017

Estat: greu



Dilluns. Tarda de cotxe i ràdio
en que la por incrementa
la gravetat de les ferides.
La por s'esllavissa,
és esllavissada des i pels de dalt
i cau a plom:
al metro de baix,
als barris dels pobres,
als marges sense papallones.
Sepultats per la ferralla de l'odi ?
A dalt de tot es llencen
les primeres pedres perfectes.
Les vies de tren ja no fuguen res
mentre la ràdio és una relíquia
d'un passat ple de punk.
La por, el principi,
el darrer MUR infranqueable.
Tardes potser masssa ràpides;
(sense accident una altra vegada),
ni a 130 escapem del setge de la nit.
Dilluns negre,
la por, les pors;
els murs repintats de blanc.
El comunicat mèdic, diàfan:
estat -i Estat !- greu.


Fidel, el poeta roig
Gener 2017

divendres, 3 de febrer de 2017

Regalims 2


Brollen anhels
farcits de voluntat popular
amb tots els refugis intactes.
Enrogits com els cants,
com les llibretes vermelles
on hi nien els meus versos.
Baixen rius alegres
entonant cançons de somni.
La fèrtil conca de les metàfores,
l'alè de primavera dels que volen decidir.
S'entreveuen somriures i llàgrimes d'argent
que s'evaporaran a la cruïlla
en que les ones comencen a bategar
entre anhels que es llencen endavant
per desembarcar a la platja 
dels versos fulgents.

Just al llindar on s'inicia
el laberint del teu cos.


Fidel, el poeta roig

Del poema "Regalims" (2011) 
del llibre "Instants de maig i potser..., tu".
Refet el gener de 2017

dissabte, 28 de gener de 2017

Guanyadors i vençuts



Ai els guanyadors !
Escupen amb escarni al rostre de l'extraviat.
La darrera empenta que ens du
al llindar de l'estimball en que esbarzers,
complaguts, esperen per esgarrinxar.
La resta, ja la deveu saber:
esbroncada del jutge,
glopada de lleixiu o vomitada històrica,
i visita concertada a la fossa sèptica.
I ells que brinden amb cava.
I ells que canten els seus himnes.
I ells que gaudeixen de les millors cuixes del món.
I ells que ens encasten a subtils murs.
I jo, cap a la feina,
pujo les escales on m'esperen uns ulls oliva
que m'enxampen i em llencen
al mar dels reanimats, al riu dels vitalitzats.
I diuen que els pobres podeu riure per amor.
I diuen que els rics també ploren per amor.
I diuen que els grans saben més que els menuts,
i que quan arriben al cor de la poma la saben llençar.
I diuen que sempre hi ha guanyadors i vençuts,
i que uns pugen i els altres davallen,
i que uns miren els somnis i els altres els llepen.
La resta, ja ho deveu saber...:
ells ens llencen a les feres,
nosaltres som empesos a algun lloc funest
o...sense guants tibem la corda
i ens nafrem les mans.
Però la cosa de l'amor
ens és dolçament abastable.
Sempre podem anar a la feina
i enlairar-nos quan un rostre se'ns clava
i ens anuncia primavera.
I diuen que això ens passa a tots;
la resta...ja ho deveu saber.


El poeta roig (Fidel)
Novembre de 2009
Refet gener de 2017

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)