Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dilluns, 11 de setembre de 2017

Pobles...



Poble; pobles en moviment.
Pobles que cauen i s’aixequen;
que alcen copes i ulls,
i ulls que fiten horitzons d’abril
per avançar per (la) terra.
I terres que ploren els teus versos.
I versos que també s’alcen,
i punys de la terra que juntament s’alcen.
(Malgrat ésser bombardejats, no es resignen
i contraataquen i desembarquen i avancen
cap a la platja de l’amor).

I els pobles s’alcen i canten i caminen
i, en moviment, els pobles
que fan la seva, i avancen i són
el que volen ser i només ser.

I mare i filla, juntes,
llegint al jardí dels verds.

Pobles. Poble…,
la platja de l’amor del nosaltres.



Fidel Picó, el poeta roig
Agost 2017

dissabte, 2 de setembre de 2017

Rere vidres bruts


Miro rere els vidres
com la ignonímia cau.
Cauen la pluja,
els ideals, els estels,
els pantalons, les claus,
les dièresis…
Cau la brutícia.
Cauen revolucions
o el terra del primer pis
fins la planta baixa
(crits, pols i a les fosques,
tots més o menys bé).

Tot el que cau
s’estavella al terra,
el xoc és considerable,
sinistre seriós;
et fa mal una vèrtebra
i a mi em fan mal
aquells ulls bruts de la por..

Miro rere els vidres
com rodola el somni
que roman quiet, estabornit.
Hi ha silenci als carrers.
Molt silenci. Brut silenci.
Potser un diumenge a les set del matí.
Cau la ignonímia bruta cau.
(I torna a pujar
com un ascensor que té pressa
per fer caure de nou el plom
de la mentida, la infàmia…;
tota la bruta merda
per fer-nos caure a tot@s).

Miro rere els vidres
com cau el lleixiu
que ens plou brut a sobre.


Fidel Picó
El poeta roig
Agost i setembre de 2017

dijous, 24 d’agost de 2017

Fragilitat



Coratge dius per fer front
a tanta fragilitat ?
Per què ?
No està tot sentenciat, escrit
pels fantasmes de sempre ?
Quina és l’hora, quin l’espai
en què la fragilitat
creua la línia vermella
de l’acceptació o de la misèria ?
Parlem de les pedres quan un enderroc ?;
de les males herbes d’un solar abandonat ?.
Dels turmells dels porucs que corren
per escapolir-se de l’escomesa del temps ?
De les seves dents de ràbia
prenent un volant, una ampolla
un comandament a distància, un smartphone
per allunyar-nos encara més ?
Per què tanta fragilitat ?
Per què ara molt més que por ?
Per què el suburbi plora solitud
i el centre hi plouen caos d’acer ?
Fragilitat per desafecte (s) ?
Desafecció per paràl.lisi ?;
per rendició ? Per ser de sorra
i dispersar-nos sense adreça
com formigues clandestines ?

Erosionats fins esmicolar-nos.
L’aigua ens guanya terreny
i la solidesa d’unes platges
que, lentament, finen.
Coratge dius per fer front
a tanta fragilitat ?


Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2017

dijous, 27 de juliol de 2017

Hidrata'm



Hidrata’m.
Salva’m de les urpes d’aquest món.
Hidrata’m. Esquitxa’m.
Que la lluna il.lumini el toll.
Que el riu desplegui tot el teu somriure.
Que em facis la boca aigua
i que la saliva de plata
sigui tot vitamines de totes les lletres.
Que els remolins no enfonsin els meus ullls.
Mulla’m. Hidrata’m. Aixopluga’m.
No encenguis cap foc.
El ‘meteocat’ diu que plou.
(Aprofitem-ho, que diuen que els embats
del canvi climàtic seran poc suportables).
La font rajarà.
I tots els nostres líquids s’encendran
com ones s’alcen per desig de tu.


Fidel Picó
El poeta roig
Juliol de 2017

divendres, 21 de juliol de 2017

Alces llambordes



Alces llambordes que desperten d’un feixuc silenci
per llençar-les més enllà, a l’altre costat. A l’alba,
tot recomença: una multitud de clams proclamen
que per llevant surt un sol rodó, ple, agosarat
que s’enlaira curull de foc per escalfar latituds ferides.
Com tants, alces els braços, cremes la llenya de l’oblit
i plegats en feu un foc de flames enceses.
I puja un fum joiós que traspassa fronteres i murs,
i els infants et saluden amb somriures
i els vells tornen a aixecar els seus punys de plata
i les noies tornen a besar-vos desenfrenades:
senyal de maig altiu, petja de revolta consagrada,
llavis molls de desig… Veus per fi alçades fins a llepar
l’estel amagat al llindar de dos anhels anomenats…
llibertat i justícia !

A la platja, un nen que alça castells
i una onada roja de foc que et desperta de llargs somnífers,


El poeta roig
Fidel Picó
Del llibre “Instants de maig i potser…, tu”
(poemes 2011-2012)

dimecres, 12 de juliol de 2017

Referèndum i somni



Crida, canta, escolta...
Alça versos. Camina.

Pren partit.

Esbotza la porta
de la zona del mig.

Amotina't.


Escriu amb els peus descalços
com ella.
Mira els seus peus i relaxa’t.
Renega de la zona de confort,
palpa els seus peus, besa’ls,
viatja pel somni de les seves cames i…
Crida, canta, escolta…
Alça versos. Camina.
Pren partit.
Esbotza la porta
de la zona del mig
i
Enamora’t.
Rebela’t.
Amotina’t.

Vota.
Autodetermina’t.


El poeta roig
Fidel Picó
Juliol de 2017

diumenge, 9 de juliol de 2017

Més que tu



Les granotes s’adapten millor que tu.
Els qui fan xivarri lliguen més que tu.
Els galifardeus imaginen més que no pas tu.
Els de dretes són més coherents que tu.
Les clavegueres van més animades
i són menys hipòcrites que tu.
Els àngels volen més que tu.
La pluja m’acarona més que no pas tu.
Em posa més l’octubre que no pas a tu.
El silenci t’esclata més a tu.
Trobem l’adreça més que no pas tu.
Somnio més que tu,
som més puntuals que tu,
més apressats de versos que no pas tu.

Les trinxeres s’ericen
com les teves pors com tu
i el núvol interromp la festa del sol,
i la teva ombra, sempre la teva enquitranada
ombra fraternal de pa sucat amb oli de palma
disfressada de rebel·lia menys que tu.

Sense tu, sense tu, sense tu.
Més que no pas tu.


El poeta roig
Fidel Picó
Juliol de 2017


La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)