Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimecres, 19 d’abril de 2017

Arreu apedrega indiferència



A la vora,
s'enderroquen poemes
mentre el banc ens roba,
el món s'escalfa, s'esvera,
i tu ja no em mires.

Lluny,
es segresten nenes,
es mata per petroli,
un avió travessa els núvols,
algú demana cervesa a la barra del bar
i un peix roman atrapat a la xarxa.

Aquí, allà, com pilotes de ping-pong,
cauen lleganyes lleugeres de roba,
repiquen amb indiferència al nostre camp,
i nosaltres només podem posar la pala
com calamarssada d'un cel impassible.
Punt insuficient.
Món insuficient.

Perdem dos a un,
tu ja jo em mires
però res ja no es corca
i arreu, apedrega indiferència
i les pedres que romanen sense cantar.

(Agafem la pilota groga indiferent que jau a terra
que ara ens toca treure a nosaltres).


Fidel Picó; El poeta roig
De Juny de 2014
Refet: Abril 2017.

dimecres, 12 d’abril de 2017

El vertigen de la tardor



Les primeres fulles jauen al llac. 
Comença el vertigen dels enamorats 
quan la tardor s’ha cruspit l’agost 
i de nou, amenaça dolça tempesta.
Visca !, has cridat. Tanta calor 
t’hauria acabat cremant les utopies. 
Ara, comencen a caure en pau 
els anys caducs, els que sempre cauen. 
Però aquí s’avancen les pluges, 
es banyen les esperances 
i tu nedes al meu costat entre fulles i utopies 
que suren com poemes molls.


Agost 2014; Refet març 2017
Fidel Picó, el poeta roig

divendres, 7 d’abril de 2017

Podríem parlar


Podríem parlar dels ulls de la poesia del fred
farcits de tristor a la vora del mar d'hivern.
Parlar del bar que anàvem a esmorzar
i que la crisi ha posat en venda
-ho diu el rètol que hi penja-
i que encaixa amb les runes d’una solitud indesitjada. 
De les nits d'estiu d'insomni,
de quan idees un poema, llavors t'adorms
i l'endemà no recordes absolutament res.
Podríem parlar de les carícies a les fosques
a la recerca dels nostres tresors amagats
a la caixeta dels desitjos en l'era de l'smartphone.
De quan en Messi, sí, en Leo Messi he dit,
imagina, té un pla, el supera, fa la diagonal fins l'infinit
i la posa allà, on l'ordre establert ni pot ni sap aturar.
Parlaria de les muntanyes que tinc al davant i ni s'immuten;
i que tinc tres mosques fent-me ara la punyeta.
Podríem parlar dels dies en que els arbres gemeguen
i les portes dels exiliats es tanquen de sobte
i les claus són a dins,
car caiem tots a la intempèrie
com un home rendit o expulsat
d'un progrés social emmalaltit.
Parlar de les pors terribles, de la caça al clandestí,
( -oh!, no puc continuar, m'aturo...-,
quin fàstic, no puc posar distància ).
Podríem parlar de l'escassíssima producció poètica
de la una del migdia d'un juliol de foc.
I la profusió dels capvespres a la tarda
o les albades taronges a la primavera, per exemple.
Del record quan em van allistar
i que ja parlem com si fóssim vells
( i la pila de records té serioses possibilitats
de ser més alta que la dels projectes i reptes,
ai mare quin vertigen !).
Podríem parlar de la revolta dels somriures,
d'allò d'anar inventant alegria
i crear la ferma voluntat de caminar sols
dels penya-segats dels silencis o dels crits, tan és ara.
Del senzill acte de quedar-nos sols,
creuar un parell de converses
bebent vi i menjant un bon parmesà
abans de cloure'ns cadascú en la seva nit.
De contemplar les muntanyes més estranyes,
de coronar cims sense el teu alè,
de pujar dalt de tot, fins l'últim graó
i pensar que t'has mort;
de capficar-me pensant que el cor se m'atura,
pànic al llit de l'insomni, accidents frontals de cotxe
i nenes perdudes per una plaça
tan fosca com de gom a gom, nit negra.
Podríem parlar de tot això i de molt més.
De tant, de tots o de quasi tot,
però suposo que en poesia no tot s'hi val,
de fet diuen que tota (o part) de la poesia val molt poc.
O bé..., podríem parlar del que sempre diem, diran al principi:
que tenim por i que des d'uns ulls 
de poesia del fred, farcits de tristor,
sempre ens crida algú vora la mar d'hivern
i nosaltres no hi anem, 
fugim sense poder-ne parlar.


Fidel Picó, el poeta roig
2 agost 2015
Refet: Finals març 2017

dijous, 30 de març de 2017

Nit més blava



Aquells dits de piano
navegant per la teva esquena...
Se'n deia tendresa
i ambdós ens sentíem
pròfugs de la mar més blava.
Érem la música,
pirates de l'amor i la carn
definides entre ones de plaer.
Tots els llenguatges eren nostres.

Havíem autodeterminat la nit;
els dits dibuixaven
la conquesta més blava.


Fidel Picó
El poeta roig
Març de 2017

divendres, 24 de març de 2017

Fotopoema Desemboco

Avui fotopoema. 


Lloc: la desembocadura de la Muga
(Empúriabrava/ Castelló d' Empúries).
Data: 6 de març de 2017

Imatge i poema: Fidel Picó
El poeta roig

divendres, 10 de març de 2017

El mur dels submisos


Amb retard, no restauro boirosos retaules,
em resituo prop del mur dels submisos
que, sense cops de cap ni esma,
esperen que els ploguin mandarines
des de l'altre costat de la llàgrima.
I jo, que també romanc aturat al pas zebra
deixant passar el darrer dels cotxes.
Amb retard, travesso la porta de Brandenburg
o l'estret de Gibraltar
que em separa o m'allunya del Sahara
esperant que les ambaixades occidentals
m'embolcallin amb les seves banderes
-avui també- tacades de sang.
Em plou una gota cristal.lina de puntual docilitat.
Ja només m'aixopluga un paraigües negre:
el para-sol de la basarda quan la infantesa,
avui la llibertat transvestida de temor programat.
Em resituo, ja no em cauen gotes,
només s'estenen els paraigües foscos
com el cotxe desafiant que em perfora el cor
quan supura el límit del cinisme.

Jo em cago de por retingut al pas zebra.
Ell però, massa ràpid, s'enclasta
contra el mur dels submisos
sense arribar a perforar 
l'altre costat de la llàgrima.
I acaba pitjor que jo, i que aquest poema.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre 2010; refet: març 2017.

dimarts, 7 de març de 2017

Octubre sense cobrir


Octubre cobert de tu, recordes ?; 
encatifada d'ocres cruixents, 
la terra roja bullia 
envernissada de llums amables 
i d’humitats relatives d’amor
de gom a gom, vora cent. 
De tan cobert, regnava una lenta pluja 
com del teu sud, que ens regalimava
paraules roges, sang decantada de tardor. 
Eren aires oberts cristal·litzats de revolta, 
somnis de revolucions permanents per fer i refer. 
Era més: una multitud rica i diversa de poemes 
al bosc de les abraçades torrades 
i amb les mans trapelles.
Era sovint un octubre cobert d'heures roges,
una apoteosi de cants vora cent, 
bisos i més bisos anunciant un final de concert
amb sentits lents de pluja al rostre, 
un lent principi de fred suau.
Aquell passat: de la universitat a la feina 
i de la feina al teu pis sense ascensor 
i del teu pis al cel cobert d’octubre.

I és ara el no viatge des del teu port.
Empastifats de tristors arrelades, 
addictes al desamor
quan esguardes les naus desarrelades 
i amarrades que no poden fugir. 
Perquè avui ja no podem sortir tu i jo. 
Les teves llàgrimes, les moltes fulles
i el poema distant que veuen els nostres ulls. 
El nostre adéu relatiu vora cent:
Tu cap a mar. Jo cap a terra.
Alta blava mar, terra roja ferma. 
Cel cobert de comiat. Sense sortida.
Humitat relativa sol sense dol. Octubre.


Fidel picó
El poeta roig
Març de 2017




M'han aportat idees, participant d'una manera o altra en aquest poema als quals agraeixo sincerament:
Francesca Reche, Joana Ramos, Oriol Serena, Joan Quisapquè, Oriol Burgada, Mònica Ortega, Francesca Sangra, Dolors Juarez, Montse Assens, Amparo Sansixto, Mercedes Ara, Enrique Julio Fort, Quima Romero,  Pilar Anglarill, Núria Henrich, Núria Garcia, Florenci Salesas, Celestí Ventura, Jordi Bosch, Montse Farrés, Ester F.Matalí, Anna Bruguera, Aurora Marco, Daniel Trillo, Riera-Albó Pau Marc, Agustí Garcia, Carmina Ral, Maria Montesinos, Carme Escriu poemes, Ramon Navarro Bonet, Roser March, Núria Riera F., Ma Josep Mir, Aina Torres.
GRÀCIES I SEGUIM !

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)