Al lector

 

A vegades em pregunto 

si hauràs entès tot això

que llegeixes de mi.

Potser sóc massa distant, genèric

i no t'acabo de mirar als ulls.

Potser allargo massa la metàfora,

massa barroquisme  et cansa, despista,

i hi ha un embolic considerable

i no trobo les claus amb tanta parafernàlia.

A vegades em pregunto

si hi ha alguna part del que dic

amb la qual t'hi identifiques.

Alguna paraula que et cridi l'atenció.

No sé...: una flor, un llumi, una onada,

una pregunta, una avinguda,

uns punts suspensius.

Un exclòs, un desamor suspès

i una pluja de clafreds,

una esllavissada d'orgasmes...

Em pregunto, fins i tot et pregunto,

si hi ets, si em voldries conèixer

o si cal mantenir aquest mur.

O si voldries ser un dels meus personatges

per engrandir aquesta ficció.

O si tanques el llibre o clous el poema

i t'oblides de mi i del poema per sempre més.

Jo, ara, mira per on, et penso.

I potser, fins i tot, 

m'agradaria fer-te una abraçada,

dir-te : "gràcies company"

i brindar per la supervivència.

El regalo aquesta versos.

El Poeta Roig (Fidel Picó)

Febrer de 2021

Reconquerir 2

 

T’amotines entre tones de versos.

T’atrinxeres; tornes a córrer

com cavall a la platja d’hivern.

La gesta ?, reconquerir

els sons de l’equilibri

pensant que, després de tot,

la mar no és tan lluny

com t’havia semblat.

Amb la mar t’amotines,

perfilant el bell equilibri

entre poesia i vida,

sol de piano i onades,

quan hi teixeixes profund vincle etern.

( Nova versió del final del poema ‘Reconquerir’, 

de desembre 2014 )

Febrer 2021

Tres finals

 

I

 

S’aixeca el teló

i un violoncel

intensifica el silenci.

A l’esquerra hi ets, et miro,

tanco els ulls:

estem ballant els dos,

t’atures, em mires els llavis i ...

 

Potser sí, tot anirà com havia somiat.

 

 

II

 

S’aixeca el teló

i un violoncel intensifica

l’estimball de les perifèries.

Les mans del músic tremolen

com jo quan dibuixo la teva absència.

I em poso a plorar com mai.

En un instant, s’esfuma la música

com els teus petons, com el socialisme

com els camarades com el verd

d’una primavera que també tremola

sense tu.

 

Potser no, no tot ha anat com havia somiat.

 

 

III

 

S’aixeca el teló

i un violoncel intensifica

el caire de solemnitat del moment.

Tothom calla i escolta.

Després, agafem el metro

i el violoncel es va perdent

com l’aigua cau pel forat de la pica.

I tornem a casa, ja de nit

Tan poc solemnes com habituals

per escoltar i mirar una sèrie

quan les nenes van a dormir.

 

Potser no, no tot és un somni

i les coses van com van

 

 

Un final de holliywood,

un de realisme històric

i un de real realisme.

 

Quedeu-vos amb el que desitgeu.

El Poeta roig (Fidel Picó)

Gener 2021

 

Mala mar

 

Feia mala mar dins el poema

però, tot i així     surfejar,    resistir,

mai no marxar

mai no renunciar...

Omb les onades, imatges, jugar.

Dins el poema, així, 

                        jugar, jugar, jugar...

I que tu em miris

com tu només ho fas

quan esguardes aquesta,

              la nostra mar.

I quan passa la segona onada, 

que em tornis a mirar

com escuma de desig.

I així, l'inici del primer joc

-surfejar, no marxar...-,

mala mar

dins el poema.

El poeta roig (Fidel Picó)

Gener de 2021

Temps d'arrossegament

 

Temps d’arrossegament; temps de fons.

De mar de fons, de pous, de peus nafrats,

d’ocells refredats, temps d’amagar les ales,

de rebels espantosament..., callats.

Temps de piscines sense aigua,

de llacs pansits i mars enfebrats.

Temps de rostres tapats, d’ulls enfonsats,

de babaus constipats i trens a la via morta atipats.

Temps de vents glaçats que xisclen ràbia.

 

Temps d’arrossegament, de fons

de peixos vermells moribunds a la xarxa.

D’espantaocells picotejats i encara més espantats.

Temps de llàgrimes de llimona.

Temps de pilotes punxant i amb nines plorant,

temps de fongs, cantautors corcats

i cucs a la fusta del temps. Temps de vi ranci.

Temps de profunds megàfons. Temps de pous,

temps que et cous, d’angoixes i de velletes coixes.

 

Temps peluts com potes de cranc.

Temps perdut. Arrossegat

pels remolins de l’absència...

 

Temps sense tu.

 

 

El Poeta roig (Fidel Picó)

Desembre 2020

Nocturn

 

On és el teu tren nocturn 

i solitari que creua la nit 

i trenca el silenci ? 

On és aquella nit ?

Ara la nit és encara més solitària.

Sense tren; 

                                               sense ningú. 

Nit, malalta, sense tu.

El poeta roig (Fidel Picó)

Desembre 2020

Fred i por

 

De pikist.com

Fred i por ¹

        

 

“...la por d’aquell qui torna...”

                   V.A. Estellés

 

El Xiu-xiu del foc

que balla amb el silenci de la cambra.

La flama que s’alça

per fer més penetrants els teus ulls.

I tu, aliena,

que mires per la finestra

com la boira es reforça,

i com a fora hi carda un fred superlatiu.

Em mires, em dius “ja no parlem”

i pressento la tragèdia. Marxes.

 

Has marxat de la cambra

per cercar més llenya

I has tornat, -sempre tornes després-.

A fora, l’olivera pateix

i tu, als ulls, hi tens la por

d’aquell qui torna.

La por del fred

del silenci de la cambra.

La por. Les pors; la POR...

 

 

El poeta roig (Fidel Picó)

De gener 2020, Refet; desembre 2020

 

 

¹  Poema refet i ampliat, original de gener de 2020 amb el títol de “Xiu xiu”. Els primers versos són els mateixos però després he estirat la història dotant-la d’un sentit més concret i realista, pensant especialment amb dones maltractades, psicològicament assetjades. (...).