Hidrata'm

Hidrata’m.

Salva’m de les urpes d’aquest món.

Hidrata’m. Esquitxa’m.

Que la lluna il.lumini el toll.

Que el riu desplegui tot el teu somriure.

Que em facis la boca aigua

i que la saliva de plata

sigui tot vitamines de totes les lletres.

Que els remolins no enfonsin els meus ullls.

Mulla’m. Hidrata’m. Aixopluga’m.

No encenguis cap foc.

El ‘meteocat’ diu que plou.

(Aprofitem-ho, que diuen que els embats

del canvi climàtic seran poc suportables).

La font rajarà.

I tots els nostres líquids s’encendran

com ones s’alcen per desig de tu.


Fidel Picó
El poeta roig
Juliol de 2017

Alces llambordes

Alces llambordes que desperten d’un feixuc silenci

per llençar-les més enllà, a l’altre costat. A l’alba,

tot recomença: una multitud de clams proclamen

que per llevant surt un sol rodó, ple, agosarat

que s’enlaira curull de foc per escalfar latituds ferides.

Com tants, alces els braços, cremes la llenya de l’oblit

i plegats en feu un foc de flames enceses.

I puja un fum joiós que traspassa fronteres i murs,

i els infants et saluden amb somriures

i els vells tornen a aixecar els seus punys de plata

i les noies tornen a besar-vos desenfrenades:

senyal de maig altiu, petja de revolta consagrada,

llavis molls de desig… Veus per fi alçades fins a llepar

l’estel amagat al llindar de dos anhels anomenats…

llibertat i justícia !

A la platja, un nen que alça castells

i una onada roja de foc que et desperta de llargs somnífers,

El poeta roig

Fidel Picó

Del llibre “Instants de maig i potser…, tu”

(poemes 2011-2012)

Referèndum i somni

Crida, canta, escolta...

Alça versos. Camina.

Pren partit.

Esbotza la porta

de la zona del mig.

Amotina't.

Escriu amb els peus descalços

com ella.

Mira els seus peus i relaxa’t.

Renega de la zona de confort,

palpa els seus peus, besa’ls,

viatja pel somni de les seves cames i…

Crida, canta, escolta…

Alça versos. Camina.

Pren partit.

Esbotza la porta

de la zona del mig

i

Enamora’t.

Rebela’t.

Amotina’t.

Vota.

Autodetermina’t.

El poeta roig

Fidel Picó

Juliol de 2017

Més que tu

Les granotes s’adapten millor que tu.

Els qui fan xivarri lliguen més que tu.

Els galifardeus imaginen més que no pas tu.

Els de dretes són més coherents que tu.

Les clavegueres van més animades

i són menys hipòcrites que tu.

Els àngels volen més que tu.

La pluja m’acarona més que no pas tu.

Em posa més l’octubre que no pas a tu.

El silenci t’esclata més a tu.

Trobem l’adreça més que no pas tu.

Somnio més que tu,

som més puntuals que tu,

més apressats de versos que no pas tu.

Les trinxeres s’ericen

com les teves pors com tu

i el núvol interromp la festa del sol,

i la teva ombra, sempre la teva enquitranada

ombra fraternal de pa sucat amb oli de palma

disfressada de rebel·lia menys que tu.

Sense tu, sense tu, sense tu.

Més que no pas tu.

El poeta roig

Fidel Picó

Juliol de 2017

Driblar

Encara no albirem els esbarzers de desembre,

el glaç de les fosses sòrdides de l’hivern.

Ens queda prou lluny. I abans

haurem de travessar una tardor plena.

Resistir una ciutat d’ungles i dents,

els silencis de la lluna;

fer equilibris per estius de cendres evidents

que exigeixen respiració artificial, mascaretes blanques

i molta solitud cap als llacs del notable alt.

Tot per esperar, per anhelar

l’enrenou més potent de la història

quan tot s’esdevingui. S’afirmi, s’abordi…,

i calgui defensar el fluor carrer per carrer,

driblar les cruïlles del toc de queda estratègic

per evitar que no se’ns vessi l’aigua de la motxilla

i no haver de veure mai el llibre mullat de la derrota.

Els amagatalls deixen de ser amagatalls.

Les ombres surten a ballar.

Els cavalls giravolten a l’amfiteatre dels somnis.

Octubre: dies en que les fulles

són meravelloses flors de tardor.

No veus la gent fent cues i somrient ?

El llibre obert, les pàgines lluents

com el sol d’un octubre ple de nosaltres.

Fidel Picó

El poeta roig

17 a 28 de Juny de 2017

Back to blak

Escolto Back to Black de l’Amy Winehouse:

em torno més poeta.

Una melangia meravellosa assalta els meus cels

i les pèrdues esclaten

i salivo grogues i alegres penes

i els petards es queden en mode silenci

i el llac és on sempre,

i és quan escolto que hi veig clar, molt clar.

Els anys 60, els 70, els 90, el 2011...

Morrison, Joplin, Hendrix, Cobain...

Jim, Janis, Jimmy...les tres ‘jotes’ i una ‘k’.

Recordo els del club dels 27 anys,

la desmesura i la mesura, guitarres dures

i veus trencades i balls compassats per drogues,

contracultura, joia, els límits i el neguit de la genialitat.

Penso en les meves angoixes (poca cosa),

i encara em torno més poeta;

i els Cd’s es ratllen,

la canalla no és deixé món,

i la veu de l’Amy no pot canviar el món

però sona com un poema jove

que reivindica els desitjos més alts

que no sabem satisfer

si no és amb més i més poemes.

Miro la cara de distància de les meves filles.

No cal anar tan lluny, penso; els 60 s’arruguen.

Ens queden les músiques, els versos

i un llac ple de fulles verdes que les nenes miren.

Faig la foto. Al fons del llac: Amy Winehouse;

davant meu: elles, el sí a la vida,

més poemes i el segle XXI.

Fidel Picó (el poeta roig)
Juny de 2017

https://youtu.be/4IOXgamaOLI

Alçarem

Escombrada la tenalla de la por,

derrocats els besos de cianur,

alliberat el nus de la corda...

Hem pres el llamp de la branca

obligada de tants dies,

l’hem desactivat,

i ens hi estem gronxant a sobre.

I així anem alçant els cims,

hem netejat la runa de grassa

que ens enganxava

al cràter crepuscular de l’insomni.

I abordarem el cavall blanc,

i al galop, avançarem irremeiablement

en grup vers el poema, 

el trersor que alçarem

el proper 1 d’octubre.

I el veredicte del poble,

i-na-pel-·la-ble !

Juny  de 2017

El poeta roig