Esquerdes de tendresa

 Aprofita les esquerdes

que es dibuixen als vells murs.

Mira pels forats del desordre

i atrapa el sol de la infantesa,

les primaveres quasi lliures,

les notes menys abruptes del clarinet;

la flor que treu el cap

en aquesta terra àrida.

Aprofita les ferides del sistema,

els rierols de sang als palaus

o a les tripes d'un poema.

Aprofita la cervesa amb l'amic

al torn de nit.

Atrapa el sol,

surt al carrer i manifesta't !

Hi ha el petó de la mare

de bona nit.

La mirada lasciva,

els ulls d'aquella noia

aquella nit de colònies...

Les primeres esquerdes

d'un ordre anomenat innocència,

o el desig irreprimible

d'esquerdar el paradís

dels teus silencis

amb el petó a dos centímetres.

I el bri de llum

que deixa una persiana 

no tancada del tot.

I cada nit,

hi ha el petó de la mare de bona nit.

El petó de la mare de bona nit.

El poeta roig (Fidel Picó)

Abril 2021

Han dit poetes

 

Foto de la xarxa. Tomba d'Antonio Machado a Cotlliure

Han dit una pila de mots i versos.

Han dit poetes

que la poesia ets tu.

Han dit que la terra és teva,

que som un entre tants,

que no serviries per ser pedra d'un palau.

Fins i tot han dit els poetes 

que volien ser poema.

Han dit sentir memòria i pell,

blau i més blau,

llibertat i vaga general.

Poetes que han dit espera,

desordre, fugida, més desordre.

Poetes que creuen en les esquerdes,

que tenen fred, por o gana.

Han dit 'deixa't besar',

'la copa ben alta',

que 'tot és ara i res'.

Poetes que han dit

que tot comença amb Chopin,

que cavalquem la nit.

Han dit poetes

que després d'haver estat nens

ells també han caigut al món,

com cau avui la pluja

perquè els poetes senten més

l'aigua que la resta, potser...

I tot és més quan diuen els poetes,

i tot acaba amb Chopin.

Poetes que parlen

i una torrentera de mots

ens abraça.

Té, és teva, 

també és teva la poesia.

Com la terra que sents

sempre tan teva.

El Poeta Roig (Fidel Picó)

Abril 2021

dins el poema

 

(Foto de la Xarxa)

Entre un desert de sal i uns aiguamolls

hi ha una altra bella possibilitat:

entrar dins el poema,

lliscar en trineu amb les filles

i badar pel cos de les teves albes.

Desenredar totes les alarmes;

pujar al tren i fugir,

treure el cap per la finestra

i fer volar les paraules

per arribar enlloc,

entre un desert de sal i uns auguamolls.

A la cruïlla on els teus ulls

un dia em van mirar

i van entrar dins el poema.

El Poeta Roig (Fidel Picó)

Abril de 2021

Botes sense acollida

 

Imatge i poema: El poeta Roig (Fidel Picó), 

amb la col·laboració al muntatge de la meva filla Ona Lop

Aixoplucs

 

També podem ser al bastió de la tristesa 

per aixoplugar-nos de la misèria, 

d’una pandèmia, d’una pèrdua. 

O arrecerar-nos  de tanta alegria foradada 

i desbocada per recaure finalment al buit. 

Això, i/o també podem lluitar, 

buscar l’amor –l’aliè i el propi-, 

cavar, arremangar-se, resistir...

Construir, perforar per aixecar;

o per agafar-te de la mà, aquell silenci.. 

Com fer un petit túnel a la sorra, 

gratar i gratar i trobar la mà molla de l’altre.

L’amor d’aquell dia.

L’abraçada de tants dies.

O gratar i gratar i no trobar ningú

i la pena, i els nostres aixoplucs.

Resistir per existir. SER.

Sempre ser i ser-hi. 

El poeta Roig (Fidel Picó)

Març 2021

Que...

 

Que els preus han fet el cim

i tenen pressa per apressar a la nostra definitiva desesperança.

Que tal vegada Mozart és massa perfecte.

Que tens un cotxe tan vermell com els teus mots,

Que als seus teus llavis hi penja un rètol de ‘prohibició’.

Que el dimoni ha estat molt amable amb aquells,

com els ximpanzés et somriuen quan mengen un plàtan.

Que aquí hi ha massa xiscles, i corres i puges

i cerques silencis que el teu carrer et nega.

Que al Delta és on anem a plorar.

Que el mar pot ser color violeta.

Que al bagul dels records

ja no queden fotos en blanc i negre.

Que els lladres de somnis

són escamots violents amb xalets a Vaquèira.

Que la incertesa és una fulla d’afaitar

que acaricia una galta freda.

Que el sexe és una estufa

que il·lumina una nit d’hivern

o són les escales que baixen per una fonda emergència.

Que els versos són durs com un tros de gel,

i que els poemes s’escampen per un desert de sal

i qui sap si potser un vint-i-cinc per cent dels poetes

romanen perduts a les clavegueres del sud

cantonada estació de busos de Potosí, a Bolívia,

o sota terra, al metro, on s’escriuen en brut els tercers versos.

Que tu m’escriguis l’esperança,

i jo et vegi el dia següent, i t’abraci,

i que plegats anem a aquell desert de sal

a cercar aquells versos que van fer alçar el nostre nosaltres.

I que el nostre nosaltres

siguin també els carreres sempre nostres.

I que el final del poema –sigui somni o realitat-

l’escriviu vosaltres, estimats lectors.

El poeta roig (Fidel Picó)

Març de 2021

Apoteosi

Regalimen suaus 

les notes de Schubert, 

com una carícia. 

Com el reguitzell de versos  , 

el calfred de les teves mans. 

La primera flama 

quan el desig m’empeny 

pels vorals del teu cos 

mentre el piano ens penetra

dins el més sublim dels jocs.

El Poeta Roig (Fidel Picó)

Març 2021