Alerta

        “Qui no es mou, no sent les cadenes”

Rosa de Luxembourg

I

Immòbil, noto més l’alerta.

Sonen les sirenes, l’avís

abans del bombardeig

i el seu esquitx de pols.

La imatge són les mares

agafant les filles

corrent cap al refugi,

un mar agre, uns llavis cosits,

uns quants versos

disseminats per la jungla...

La imatge, també, és la por

al vol de les àligues imperials;

el sutge acumulat a la paret

on teníem el nostre llit.

Les grues del port, com monstres

en una nit sense lluna,

i el clam de silenci regnant

i la quietud eclesiàstica

que omple de sospites

les bruixes segrestades

en nom de la doctrina suprema.

II

Immòbil, noto més l’alerta

i no accepto reptes.

Els deixo al calaix dels poemes bruts.

Treballa la boca, menjo… massa.

Sonen unes altres sirenes,

continuo pensant quin vers puc posar aquí

o quin pis tindré d’aquí a tres o quatre anys vista.

La imatge també és una tassa de cafè

buidant-se a les set o a les vuit del matí

i tota la fosca cafeïna engolida cap endins.

Immòbil, noto més l’alerta general.

La gavina i el meu poble; mira !!!

No veus com ens cauen les hòsties ?

I mai no s’aturen els boeing

i les seves porres de metall i fàstic.

Vessa la violència encesa

pels piròmans d’un Estat enfebrat.

I algú del poble ha envellit al llit amb la manteta

o al sofà amb el plasma i les crispetes

torrades, atrapat i d’insomni caducat.

I aquest algú: una altra alarma.

I tanes i tantes alarmes !.

I em qüestiono si sóc poeta de fums

o si només veig trinxeres

o trinxeres escopint fum

quan em fixo en els que perden batalles

i m’abraço als ferits

que pugen als lents trens del retard crònic.

III

Immòbil, noto més l’alerta.

La campana és al lloc més alt del poble.

Les crisis comencen com un ja d’esglai

en els timbres de les bicicletes,

els codis de barres a l’entrar a la feina,

als aparadors de la desmesura,

els semàfors en groc,

la sirena de la policia,

els avisos de mal temps…

El crit sec d’angoixa quan et quedes sol…

Sol, immòbil; alertes engegades.

Temps de restituir un poema desolat

o de marxar marxar vibrant com el vent.

Moure’s, caminar, caminar; sentint

la trinxera, el refugi, el poema

i el ball serè amb les alarmes,

la música de nous coratges

que tal vegada arrosseguen els vells.

O fer l’estàtua i adonar-te

que la pilota traspassa la línia

i sentir el pes feixuc de la derrota.

La imatge també és aquesta.

El filferro invisible que no sentim.

Alerta !.

Fidel Picó

El poeta roig

Gener i febrer de 2018

Versos inesborrables

Versos no esborrats;

el senyal nítid que tot és (el) viatge:

l’abans, el després i tot l’embolcall,

tots els auspicis i intempèries possibles.

El destí és ara, i pot ser la cala oberta,

les aigües i les venes de Galeano.

Avui esculls despullar-te

amb molts orígens i molta identitat.

Són els amics, els versos que no tatxes.

Ciutadella no és la ciutadella,

és més bella que la Torre Agbar

i tots els seus litres de negoci junts.

Aquí tu, sense el col·lapse dels cucs estiuencs,

abraçant-te a passat, present i (pel) futur

un brindis, una nit, un sopar, una rotllana

en multitud de deu, onze amors eterns

i una cala deserta, oberta, desperta,

de somriure desacomplexat...,

la perla dels teus ulls de goig.

I és en aquest esclat cristal·lí

en el que hi entren els versos inesborrables.

Com aigua pel barranc quan la pluja,

la passió de l’amistat es desferma

i es rebel·la contra tot atzucac.

I així, inesborrables, perpetus. Nosaltres.

I tu dins el viatge de la vida,

Heura arrelada, inesborrable cant,

abraçat al concert d’un majúscul

NOSALTRES.

Fidel Picó

El poeta roig

Menorca / Barcelona

Maig de 2018

Conglomerat

Conglomerat de desgavells

als caus del poder.

Conglomerat a la plaça

per on cerco la proa dels teus llavis.

Conglomerat de versos

a la recerca dels teus túnels

per divisar, al final, la llum

de les teves directrius inexpugnables.

Talment un castell: aquell conglomerat,

ombra que s'arrela

i em vigila quan m'abraces

tremolosa de basarda

i em dius que...

no.

Fidel Picó

El poeta roig

Del llibre: "Instants de maig i potser..., tu"

 (Poemes 2011-2012)

Refer-nos

L’onatge es trenca i tot ho desfà.

I allà va l’escuma,

i veus la mar com baveja.

I a tu se’t cau la bava,

i jo hi veig mala bava.

I els Presidents deixen de ser-ho

i reculem per no mullar-nos

i la platja recau en regressió.

Fins que un dia surt el sol

i obro finestres, totes les finestres.

I els presidents legítims són restituïts,

i a mi també em cau la bava

i ens mullem i prenem partit

i avancem i coronem l’onada

i a la cresta en fem un poema.

I ens enamorem i besem i fem sexe,

i tu i jo i nosaltres i jo i tu.

I tu i jo a la platja

en que el mar és viure

i l’aigua és vida.

I l’onatge ens acarona,

i ens mirem i encara ens cau la bava,

foragitada la mala bava.

Tot es refà; tu, jo, la platja, nosaltres...

Desfer-nos per refer-nos.

Fidel Picó

El poeta roig

Març de 2018

Esculls ?

 

               “Estats carronya !, bèsties de guerra !,

                les seves festes són criminals…”

              Companyia Elèctrica Dharma

   

Esculls que l’aldarull s’adormi ?,

que les petxines no se’t puguin obrir ?

Esculls i res esculls.

Els castells se t’esmicolen

i un cretí recull la pols que vol guardar

al museu de les tantes ciències.

Esculls tancament, no marxes ?.

Només obres el cràter que perfora

el final del poema.

Botones vermelles preguntes,

poses o posen la cinta aīllant a les metàfores,

reactiven els grisos crits de venjança.

Esculls el buit anhel i ens frega la submissió,

quan l’aldarull roig el resolgui un jutge,

i el poema roig sigui trinxat

o reescrit per un jutge,

que i quan la vida sigui anulada per un jutge.

Esculls i ja res esculls.

I mentre alguns trafiquen amb la pols,

la resta es creua entre tanta pluja,

i plora el cel, i plores tu i plorem tots.

I la festa de les estrelles

deixa pas al fum, les runes d’un castell,

aquesta primavera incendiada de pena

méa aviat hivern, arbre nu,

bosc reescrit entre reixes

per un maleït jutge de guerra.

Fidel Picó

El poeta roig

22 i 25/3/18

I sí

                     “allà ferits

                     -a la carícia d’un mal

                     que no trenqui, d’un mal

                      que no abraoni..

                  “Cura”;  Blanca Llum Vidal

Una mar que no fracturi.

Un precipici que no et tregui a plorar.

Una pedra que no et deixi indiferent.

Un crit que no abraoni.

Un rellotge que no se’t cruspeixi.

Un poema que no digui que no.

Un tren que sempre et digui ‘sí’.

Uns ulls que mirin les illes del ‘sí’.

Un pont que abraci hivern i primavera.

Un cim nevat quan s’aixeca l’alba

i el roig sol donant llum

al blanc vestit de gala

i un lliure silenci de fons

afirmant el nou dia.

I sí. I tu. I molt.

Fidel Picó; 

el poeta roig

Març de 2018

Animàlia (per exemple)

 Per exemple un gripau saltant al coll d’un polític de dretes.

Una sargantana resseguint l’esquerda que separa el nou del vell.

Un lleó mirant de lluny la corrua de corruptes,

o els enclenxinats elefants blavíssims del Círculo Ecuestre.

Un gos bordant al pati on el poeta es petoneja amb alguns mots trapelles.

Un gat endormiscat mirant la noia que mira ‘Operación Triunfo’ a la TV.

Per exemple, un poll amagat a punt de somriure.

Una rata a la claveguera jugant amb un príncep blau.

Un hipopòtam badallant més del normal quan el futur catedràtic llegeix la tesi.

Una mosca despistada enclastada al llum principal de la sala principal

on deliberen ses senyories, els magistrats del Tribunal Constitucional.

Per exemple, un ocell volant, apropant-se des de fora a una gàbia,

mirant-la fixament i que, abans de fugir, fa una immensa botifarra de pagès.  

Una vaca desobeint la filferrada  que quan plou fot més por que un mur de color rosa.

Una abella , un rus plegat d’abelles comandades per la dinastia borbònica

improbablement feminitzada, més aviat supervisada per l’abellot l’avi carca del FMI.

Una formiga currant en precari, maltractada

per la bamba d’un puto masclista assassí, que, petita i decidida decideix fer vaga general.

Per exemple, una balena que fa teatre i posa dempeus l’auditori dels teus somnis

i que plora quan mira ‘Moby dick’.

Una cuca de llum que fa un gol per l’escaire

i la lluna que s’alça encara més i crida “gol, gol !!!”.

Un cargol que puja la muntanya, es cansa, s’atura i diu “a la merda !!!” que pugi el sogre.

Un pingüí que fot el camp de la sauna

en que s’ha convertit un estat espanyol sota els efectes nefastos del canvi climàtic.

Un brau que no vol entrar a la plaça, es queda al carrer, fa mitja cua, creua la ciutat,

passa pel suburbi, i s’allunya camp enllà fent l’apertura en comptes del tancament.

Un zoològic, animàlia park, que fa la gàbia i tanca bèsties i val un dineral.

Millor si es creuen lliures i juguen o fan la punyeta a alguns o... a tothom !

Un ésser humà, un home, una dona, un nen, sobretot un infant,

resseguint l’esquerda de la humanitat, i que simplement,

fa un

poema.

(Per exemple ).

Fidel Picó, el poeta roig

Març de 2018