Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 19 de maig de 2017

Poema sense nom




Cremada; cràter
de quitrà prou urbà:
la taca del fred
que cavalca enfosquida
pels seus ulls obedients.


II

Mira !, una escletxa a la gruta del neguit.
La tanka s'obre.
La mètrica entra en procés de ruptura,
les síl·labes van a la deriva.
Sigilosament esclata la metàfora:
passen milers de desobedients
per la frontera de glaç.
Oh benvinguts !, passeu passeu al poema...
Jo també vull fer l'amor amb el poema.
Jo també vull fer l'amor amb el poema.
Tu també vols fer...el poema:

esquitxos blaus
desdibuixen el cràter de la por.



F.P.
el poeta roig
Maig 2017

diumenge, 14 de maig de 2017

Riuada


Síl.labes molles,
pètals de xocolata...
Te'n vas
com el fum del crepuscle.
Jo no marxo mai.
Sempre sóc al mateix lloc
quan les pedres i els arbres
del camí no callen.
Riuades de síl.labes,
pètals de xocolata negra...
No, no mrxo mai.
Tu però, tu marxes sempre
entre silencis que xisclen
com esglésies d'un altre temps.
Riuades, corrent davallant.
Poemes que suren sempre
en el meu paisatge.


Fidel Picó
El poeta roig
Maig de 2017 
( Refet d'un poema antic...?)


dijous, 11 de maig de 2017

Diòxid de carboni




Amb els teus negres guants, vell amic,
has trinxat les trinxeres de sucre
que quedaven del teu passat.
De l'oxigen en fas diòxid de carboni.
Com les ombres que edifiques:
acabes construint murs,
directors de tenebres
sobradament preparats per tornar a acumular.
T'has convertit en un podrit escanyapobres
que saqueja el paisatge
amb les emissions del teu gas
que ja s'acumula als nostres soterranis
homologant l'ofegament global del planeta.
Tu poses els guants, la corda, les totxanes...
Mentre jo et voldria perdre,
tu em robaràs el respirar,
que estriparàs i llençaràs a deflagrar,
oxidant tota abraçada poètica,
esdevenint un fabricant de misèria més.

Qui no ha perdut un amic
per aferrar-se a unes idees ?


Fidel Picó
El poeta roig
De maig de 2007, adaptat a maig 2017

dimecres, 3 de maig de 2017

Napolitanament



Els homes parlen amb els homss a la plaça,
els trens semblen trenets de joguina;
les rotondes són l'exemple del caos
i el desordre imperant no trenca ni un sol vidre.
I les pedres criden aquí,
i els cràters són immensos bisbes aquí,
i al cràter s'hi amuntega una part
glaçada del caos que treu fum:
llençols, papers i gelats;
motos, pizzes, esglésies i vidres esquerdats.
Aquí mossegades de la història,
estacions amb flaires de sud;
principis sense pròlegs, sacsejats sense treva,
malmesos fins l'eternitat,
finals tràgics fins l'actualitat.
Aquí talls d'aigua que s'amaguen i ja estan aquí,
mirades que jauen, s'enlairen amb tanta llum
que es creuen, es desteixeixen, es desfan, es cremen...
Aquí, els somnis són dins un cafè expresso,
les supervivències naveguen enmig 
del silenci d'un cràter dissecat de por,
els trens són mirades d'infant
i els ideals poden caure fins la via morta
on els trens moren rovellats de grafittis.
Finestres amb vidres trencats aquí,
capitans expedientats galeries ensinistrades
per on corren masses no guardonades, aquí.
Brutes cantonades i petits somnis de gomina.
S'abraonen sirenes de matinada,
les alarmes de la vida sonen 
com cridòria de campanes de basarda als altars.
Una veu pedra del passat ens crida,
Maradona i la cosa nostra a la botiga,
el llençol pressumptament net al carrer estret.
Deixalles acumulades a cràters
de misèries perfumades.
Els homes parlen i juguen a cartes
amb d'altres homes a les places.

El rellotge que s'ha aturat
a les cendres de Pompeia.
Espectadors de tot,
actors de poc i de res.
Napolitanament, el pes de la Història.


Fidel Picó
El poeta roig
23 a 30 abril de 2017

diumenge, 30 d’abril de 2017

Nola-Napoli



Versos que agafen el tren.

Nola, Saviano, Scisciano, S.Vitalino, Margliano, 
v.Vittorio Veneto, De Ruggiero, Brusciano, 
Castelcisterna, Pomigliano, Pratola, Parco Piemonte,
Talona, La Pigna, Castelnuovo, Salice, Volla,
Botteghille, Poggioreale, Centro DIrezzionale,
Napoli Garibaldi.

'Porssima fermata': POESIA
que s'aturi als ulls de la gent,
com un immens cràter
atapeït de xivarri i desordre.

Circumvesuvianament.
Napolitanament.

Poesia que s'atura a totes les estacions
dels vidres trencats.


Nola: a 25 km de Napoli; 
25 abril de 2017
Fidel Picó, el poeta roig

dimecres, 19 d’abril de 2017

Arreu apedrega indiferència



A la vora,
s'enderroquen poemes
mentre el banc ens roba,
el món s'escalfa, s'esvera,
i tu ja no em mires.

Lluny,
es segresten nenes,
es mata per petroli,
un avió travessa els núvols,
algú demana cervesa a la barra del bar
i un peix roman atrapat a la xarxa.

Aquí, allà, com pilotes de ping-pong,
cauen lleganyes lleugeres de roba,
repiquen amb indiferència al nostre camp,
i nosaltres només podem posar la pala
com calamarssada d'un cel impassible.
Punt insuficient.
Món insuficient.

Perdem dos a un,
tu ja jo em mires
però res ja no es corca
i arreu, apedrega indiferència
i les pedres que romanen sense cantar.

(Agafem la pilota groga indiferent que jau a terra
que ara ens toca treure a nosaltres).


Fidel Picó; El poeta roig
De Juny de 2014
Refet: Abril 2017.

dimecres, 12 d’abril de 2017

El vertigen de la tardor



Les primeres fulles jauen al llac. 
Comença el vertigen dels enamorats 
quan la tardor s’ha cruspit l’agost 
i de nou, amenaça dolça tempesta.
Visca !, has cridat. Tanta calor 
t’hauria acabat cremant les utopies. 
Ara, comencen a caure en pau 
els anys caducs, els que sempre cauen. 
Però aquí s’avancen les pluges, 
es banyen les esperances 
i tu nedes al meu costat entre fulles i utopies 
que suren com poemes molls.


Agost 2014; Refet març 2017
Fidel Picó, el poeta roig

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)