Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 17 de novembre de 2017

Gronxen camins...


Un acordió gronxa la ciutat
i una llàgrima corre de nord a sud
pel vidre fred del finestral.
Plora la resistència, plou sang
i esquitxa l’ocell
empès a la gàbia.
Solitud de glaç,
crit grumoll de ràbia;
poema de foc i creu,
cendra de matinada…
Acordió i silenci monàstic.
Cauen gotes, rellisquen
per un novembre fred.

Més enllà, les cartes:
dibuixos d’infant
gronxen camins d’esperança,
coratge, anhel, cançó…

Que no s’agapui la llum del carrer
Que t’enlluernin les ales
Alcem les portes i abracem
                        la llibertat.

Fidel Picó;
El poeta roig
Novembre 2017


dimecres, 8 de novembre de 2017

Absoluta tardor


Un bram endolat
recrimina la quimera
del riu vermell.
Un silenci glaçat tenalla
la possibilitat de sortir de casa.

Bram ?, Silenci ?,
-vols dir ?.
Absoluta Tardor.
Els colors de les vinyes.
Els meandres del risc,
el viatge, la paraula.
Le metàfora dels teus ulls
i alguna pèrdua més
que ara no recordo.

Fidel Picó, el poeta roig
Novembre 2017

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Invertebrats (o l'Espanya invertebrada)



Temps invertebrats,
hores mal afeitades,
bruixes que no es poden pentinar
ni tenyir-se de xocalata desfeta.
Escumes perllongades,
escalfament etern.
Preàmbuls que e’allargassen
com xiclets.
Introduccions desbocades
com cavalls arrauxats
cavalcant per la platja
dels somnis llargs
com tren de mercaderies.
Carrers amb cruïles indecises;
proclames ajornades,
suspeses com una X.
Estius que són tardor,
tardors que són com estius.
El xiular tímid
del primer tren
i el primer petó
al darrer i més curt dels túnels.

La felicitat, aquella esmunyedissa
granota tan difícil de retenir.

I el petó que sempre s’acaba,
i la revolta que sempre s’acaba.
I la mirada que et fuig
i el nus de la palla
i el singlot sense voler...

I el desenllaç…,
quan ell, com sempre,
marxa d’esquenes
i l’altre es queda, com sempre,
immòbil, impotent, orfe,
invertebrat.

Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2017

dijous, 12 d’octubre de 2017

Sacseig


“És ahora la hora
de sacudir la raiz y volverla hacía el cielo”.
J.A.VALENTE

Sacsejar les arrels
per retornar-les xopes
pels regalims
de l’alegria de la terra.

Desembarques molla
i jo cremo sacsejat
   de desig.


Fidel Picó; el poeta roig
Agost de 2017

divendres, 6 d’octubre de 2017

Sol i a mig camí ?


“Un home sol a mig camí” (Vinyoli)

Sol i a mig camí,
badalla la vida ?.
A mig, al mig de tant,
entre plagues, silencis i clots entelats.
Al replà, al centre, en terra de ningú.
Un home sol,
un poeta, un sociòleg, a mig camí.
Entre la feina i la metàfora,
l’or de les filles
i d’altres tresors menors;
entre la pregunta i la resposta.
Entre el franc tirador
i el tinc un clavell per dir.
Entre la dependència o la independència

El teu, el meu desert. A mig camí.
I mentre avancem,
nosaltres, vosaltres, ells i elles;
les escoles i els carrers,
l’abraçada al ple camí.
Les abraçades al ple camí.

I així, un ésser mai més sol.

Un poble en ple camí


Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2017 

dilluns, 11 de setembre de 2017

Pobles...



Poble; pobles en moviment.
Pobles que cauen i s’aixequen;
que alcen copes i ulls,
i ulls que fiten horitzons d’abril
per avançar per (la) terra.
I terres que ploren els teus versos.
I versos que també s’alcen,
i punys de la terra que juntament s’alcen.
(Malgrat ésser bombardejats, no es resignen
i contraataquen i desembarquen i avancen
cap a la platja de l’amor).

I els pobles s’alcen i canten i caminen
i, en moviment, els pobles
que fan la seva, i avancen i són
el que volen ser i només ser.

I mare i filla, juntes,
llegint al jardí dels verds.

Pobles. Poble…,
la platja de l’amor del nosaltres.



Fidel Picó, el poeta roig
Agost 2017

dissabte, 2 de setembre de 2017

Rere vidres bruts


Miro rere els vidres
com la ignonímia cau.
Cauen la pluja,
els ideals, els estels,
els pantalons, les claus,
les dièresis…
Cau la brutícia.
Cauen revolucions
o el terra del primer pis
fins la planta baixa
(crits, pols i a les fosques,
tots més o menys bé).

Tot el que cau
s’estavella al terra,
el xoc és considerable,
sinistre seriós;
et fa mal una vèrtebra
i a mi em fan mal
aquells ulls bruts de la por..

Miro rere els vidres
com rodola el somni
que roman quiet, estabornit.
Hi ha silenci als carrers.
Molt silenci. Brut silenci.
Potser un diumenge a les set del matí.
Cau la ignonímia bruta cau.
(I torna a pujar
com un ascensor que té pressa
per fer caure de nou el plom
de la mentida, la infàmia…;
tota la bruta merda
per fer-nos caure a tot@s).

Miro rere els vidres
com cau el lleixiu
que ens plou brut a sobre.


Fidel Picó
El poeta roig
Agost i setembre de 2017

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)