Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dissabte, 30 de gener del 2016

En Gabriel


En Gabriel, comptava els segons. 
No va poder seguir el ritme dels trens d’alta velocitat 
i amb prou feines els dies laborables. 
Pres per la xafogor, tenia els dits suats, encarcarats. 
Tancava els punys, 
l’aigua però, se li escolava, no la podia retenir. 
I suava suava, i atenia la seva respiració, 
i es feia cabòries, i veia la mort més propera...
Molt se li escapava de les mans 
i el cap era una olla bullint. Rebregat, com apinyat 
en una maleta i a punt de l’asfíxia, 
en Gabriel volia passar a terra promesa. 
On habiten els que van a corre-cuita, 
metrallen amb la mirada el rellotge, 
s’embetumen amb codis de barres, 
creuen de nit els deserts plena de pols, 
simpatitzen amb el sexe, 
volen que el seu equip guanyi i tan és si es juga bé, 
o trafiquen amb els somnis de la voluntat popular, 
estalvien per anar a Baqueira 
i enlairen el colze per poder etzibar-lo 
i accedir a un temple anomenat “City” de Londres.  
En Gabriel és capaç de tot això 
i més per poder ser normal. 
Per poder adaptar-se o inadaptar-se. 
Per vèncer o rendir-se. 
Per recitar poesia o guardar silenci. 
Per ser un esclau satisfet 
o un utòpic amargat que recompta els segons, 
se li escapen els trens ràpids,
li pesen els dilluns, 
no reté l’aigua, li cauen torrenteres de suor 
i l’angoixa li malmet la calma.

En Gabriel; vosaltres mateixos.


Fidel; maig de 2015

dissabte, 23 de gener del 2016

Proper al clímax.


El mar, 
el reflex del sol,
la platja.
La primera línia:
el teu anhel irresistible
com riu de plata
que batega constant.
S'hi dibuixa una llengua,
uns llavis
que llepen el teu cos.
Un plaer indestructible
que et penetra.
Un poema. El clímax
que arrela profund.
El crit i el silenci:
els teus sentits encesos
on hi habita l'amor
a la platja eterna.


Fidel; Desembre 2015

dissabte, 16 de gener del 2016

Els martells


L'escena continua sent la mateixa,
els dilluns encara són dilluns.
Els martells sempre caminen en renglera,
xisclen i avancen per les grises avingudes
en el nom de l'ordre del calendari i la construcció.
Ahir, avui i sempre;
dilluns, dimarts...diumenge.
Marxa triomfal, victòria assegurada, em deies.

Tu ets l'asfalt, bé que ho saps.
Tots ho som, som la grava
aparentment sòlida, amuntegada,
atemorida, fràgil, dispersa...;
trepitjada per uns martells que ens cauen a plom.
Que la vida, després de tot, és feta a cops de mall,
ja m'ho deies tu, tu que després de tants cops
has renunciat al combat
per retirar-te a destemps al costat
de la barra del bar
entre les autopistes dels dies laborables
on els martells, com els motors,
caminen en renglera
cap a una (fictícia) victòria sense retorn.


Fidel; el poeta roig, 
Del llibre "Reclamo la paraula", 
any 2007


dilluns, 4 de gener del 2016

Abatut


Abatut. Abatut, deixo el bolígraf:
les paraules d'esperança.
cauen al buit
i les arreplega el silenci.

Avui, dia gris, molt gris,
al final ha plogut.

I a mi m'ha arreplegat el silenci.
Paraigües negres
duts com torxes de dol,
duts per abatuts vianants.

Avui dia gris, molt gris
ha plogut i els versos
em cauen al buit
com em cau una llàgrima 
abatuda, molla, freda. 
Abatut, camino desnonat de llum.


Fidel; 4 de gener 2015

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)