Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 27 de desembre del 2016

Dimarts 13


La ‘coaching’ s’esforça per motivar-nos. 
El desembre sembla octubre.
Demà no hi haurà vaga general.
Els independentistes estan a la grenya 
però els unionistes, més estàtues, també.
Els silencis no semblen tenir por.
El metro va ple com sempre 
i els Ferrocarrils van a Terrassa
i passen i s’aturen a Sarrià.
Altes-pressions, anticicló, 
nivells de contaminació massa alts.
La filla gran té música, 
gent de la feina que no havia vist mai,
al darrer dia per fi arriben les T12,
i el Barça que juga a Qatar.
I ets al Parlament amb els alumnes 
i els de la CUP no hi són.
Toca peix per sopar, dino a casa,
a Aleb la situació és dantesca
i ahir va ser dilluns
i retocava un poema.
“Positivitzar quelcom negatiu” al curs.
El dia no és massa blau, 
la nit com estressada- cau ràpid.
Faig una canya a casa del Josep 
mentre la petita juga amb en Lluc.
Arrossego algunes pors 
i ploren rius que no saben callar.

Avui, al bar durant l’esmorzar, 
ha sonat Bowie.


Fidel Picó
El poeta roig
Desembre de 2016


dimarts, 20 de desembre del 2016

Ciment



Vas a la platja 
per cercar tots els blaus 
i et trobes amb una petxina 
amb la boca rebentada: 
URBANITZADA. 
Sagna el paisatge com riu vermell, 
i el trau s’eixampla 
i grises ombres ploren 
talment la robusta tristor 
de la velleta isolada traginant 
la pedra, el ciment de la solitud
de tants novembres.

T’han robat el paisatge.
Prou sovint t’he vist plorar.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre 2016

diumenge, 4 de desembre del 2016

Prou...

Sovint la realitat és prou tossuda i cruel i jo no puc girar-li l'esquena.
Aquest poema va per la Rosa de Reus oficialment morta per un incendi. En realitat, i així va aquesta societat magnament injusta, assassinada per Gas Natural que li havia tallat la llum força dies abans. De quan la llum és un luxe en mans del mercat i no un bé públic a l'abast de tothom. 
Aquest poema però parla del reconet més humà:



Prou sovint t’he vist plorar,
prou sovint se m’ennuega el cant.
Prou combustible aquest novembre de dol.
I sovint sense el prou, la bèstia del tall:
la solitud indefensa, majestàtica ofensa.
I a les fosques i a bufetades
i el codi de barres invisible
sagnant el greuge cruel.
Prou cruel com la pena
fonda de les espelmes.
Sense llum la nit,
el silenci de la nit.
La gent gran i el gran silenci
eixorc de la pobresa,
la maleïda quietud d’una,
de tantes nits a les fosques.

Jo també estic sol
però m’aixopluga el far de les paraules
i uns euros mal comptats.

Prou sovint ara qui plora sóc jo.
De ràbia !



Fidel Picó
El poeta roig
Novembre de 2016

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)