Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 30 de setembre del 2016

Hi ha places


Mira un bon quadre.
Llegeix un poema.
I calla, una miqueta.
No comptis més els diners
ni miris el rellotge.
Deixa de rondinar.
Inscriu-te. Encara hi ha places.

(Places on poder jugar; encara).



Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2016

divendres, 16 de setembre del 2016

Cap homenatge, cap vers


No hi haurà cap homentage
al primer treballador que puja
a la primera parada del primer autobus del dia.
No hi haurà cap vers
pel conductor del camió d'escombraries
que travessa la setantena cruïlla del dia.
No hi haurà cap homenatge
al conserge que a 2/4 de vuit del matí
obre la porta de l'Institut.
No hi haurà cap vers
pel solitari vigilant el pàrquing de les nits callades i llargues.
No hi haurà cap homenatge
per la prostituta que avui ha venut el seu cos
a vuit homes a canvi de cent-seixanta euros.
No hi haurà cap vers
pel telefonista, pel mariner que tragina amb màquines,
pel paleta que puja a l'andami, pel taxista callat;
per aquesta dona que ara neteja els lavabos
en una oficina de l'Eixample.
No hi haurà cap homenatge
per la pensionista de 300 euros,
per la caixera del Súper,per la portera de casa
que envia missatges des del mòbil i saluda a peu d'ascensor.
No hi haurà cap vers
pel butaner, l'esquizofrènic, 
el mestre rural que cada dia fa 50 revolts,
la recepcionista d'una residència d'avis,
l'obrer de la cadena de muntatge,
el vell sabater de barri,
per la botiguera que fuma inhalant la seva solitud.

No hi haurà cap homenatge. 
No hi haurà cap vers.
Cap homenatge per la nena
que descobreix que els Reis som nosaltres.
Cap vers pel jugador de futbol suplent del Júpiter.
Cap ni un. Cap. Res. Enlloc. Eparadrap a la boca.
Silenci. Oblit i silenci. 
Tu i jo Nosaltres, vosaltres. Ells. Molts.

I encara grácies que són un número de la Seguretat Social
o, si més no, tenen nom, cognoms i tenen un altre número
que correspon al seu carnet d'identitat.
Perquè també tenen identitat tota aquesta gentada.
No hi haurà cap homenatge 
al treballador que puja
a la primera parada del primer autobus del dia.


Fidel Picó
El poeta roig
Gener de 2015

dimarts, 6 de setembre del 2016

Proteccions


Qui et protegirà ? De qui ?, per què ?. 
Gosen interrogar al poble 
multitud de sofisticats tertulians en matins lleganyosos. 
(Clar que tampoc gosen respondre, no en tenen ni idea). 
Mira allà, a l’horitzó difús de la nova crema: 
es multipliquen els reixats, 
cada vegada més alçats i amb punxes finals 
per fer immòbil l’inexorable camí concret. 
Mira, què no ho veus ?; 
velles pors, tremolor de fulles verdes, 
brams desesperats, globus petats desesmats. 
Incendi. Incendis de glaç. 
Reixat. Reixats glaçats. 
“Has vist que fort ?!, no miris el nen abatut a la platja” 
(“Els advertim que les imatges 
que podran veure a continuació, són dures”).
Matinada amb filferros arreu. 
La tanca que protegint-te a tu, em protegeix a mi ?. 
Si?, és això?. Una torre per aixoplugar els nostres fills ?
A mi però, qui em protegeix dels vostres sofisticats deliris ?. 
Silenci només trencat per un temporal 
que ens retorna a la barbàrie. 
Una excavadora amuntega la runa al suburbi, 
al costat de les nostres autopistes, 
va apilant castells, reixats glaçats; 
per refer-los més sofisticats. 
Com paraula rere paraula 
i així anar fent, desfent aquest maleït món.



Fidel Picó 
El poeta roig
Agost de 2016

dijous, 1 de setembre del 2016

Transitem



I

Bé, ja és prou clar: 
transitem traumatitzats i obedients 
per la senda del crepuscle vermell. 

Els més pessimistes diuen 
que les joguines ara semblen esbarzers, 
que a les clavegueres avui hi ha més merda de l’habitual; 
i que les esperances són aiguamolls tenebrosos 
com grisos centres d’internament.

Els més optimistes però, diuen 
que si juguem bé guanyarem, 
que et trobaràs tots els musclos oberts; 
i que la poesia no caducarà ni envoltada de llops.


II

Ens anem tancant. 
Tots els capítols dels llibres 
es vertebren amb la paraula por. 
Ara agafo el tren i en qualsevol moment 
l’angoixa i/o el moviment del tren 
faran que tremoli quan escric. 
O potser és el batec del poeta 
que es fa gran quan al món van maldades ? 

En tot, cerco sempre un equilibri, 
una síntesi precària. Transitem 
amb la motxilla massa plena 
de papers i elements superflus. 
I transitem traumatitzats i obedients..., 
i anem podant esbarzers 
i llençant les joguines que ja no ens serveixen,
i menjant musclos tot i el risc de ser tòxics 
o que de tant mirar m’enamori d’una altra,
i que el rellotge caigui al fons del riu
i que s’ofegui el temps. 
Ves tu a saber...


Fidel Picó
El poeta roig
Juliol 2016

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)