Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 16 de setembre de 2016

Cap homenatge, cap vers


No hi haurà cap homentage
al primer treballador que puja
a la primera parada del primer autobus del dia.
No hi haurà cap vers
pel conductor del camió d'escombraries
que travessa la setantena cruïlla del dia.
No hi haurà cap homenatge
al conserge que a 2/4 de vuit del matí
obre la porta de l'Institut.
No hi haurà cap vers
pel solitari vigilant el pàrquing de les nits callades i llargues.
No hi haurà cap homenatge
per la prostituta que avui ha venut el seu cos
a vuit homes a canvi de cent-seixanta euros.
No hi haurà cap vers
pel telefonista, pel mariner que tragina amb màquines,
pel paleta que puja a l'andami, pel taxista callat;
per aquesta dona que ara neteja els lavabos
en una oficina de l'Eixample.
No hi haurà cap homenatge
per la pensionista de 300 euros,
per la caixera del Súper,per la portera de casa
que envia missatges des del mòbil i saluda a peu d'ascensor.
No hi haurà cap vers
pel butaner, l'esquizofrènic, 
el mestre rural que cada dia fa 50 revolts,
la recepcionista d'una residència d'avis,
l'obrer de la cadena de muntatge,
el vell sabater de barri,
per la botiguera que fuma inhalant la seva solitud.

No hi haurà cap homenatge. 
No hi haurà cap vers.
Cap homenatge per la nena
que descobreix que els Reis som nosaltres.
Cap vers pel jugador de futbol suplent del Júpiter.
Cap ni un. Cap. Res. Enlloc. Eparadrap a la boca.
Silenci. Oblit i silenci. 
Tu i jo Nosaltres, vosaltres. Ells. Molts.

I encara grácies que són un número de la Seguretat Social
o, si més no, tenen nom, cognoms i tenen un altre número
que correspon al seu carnet d'identitat.
Perquè també tenen identitat tota aquesta gentada.
No hi haurà cap homenatge 
al treballador que puja
a la primera parada del primer autobus del dia.


Fidel Picó
El poeta roig
Gener de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)