Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dijous, 23 de febrer del 2017

Oh !



Oh trens desbocats !, 
cavalls salvatges 
gronxant utopies com sovint. 
Oh cossos enzelats 
a la recerca de la felicitat clandestina !. 
Oh que d’un piano enfonsat 
per un allau d’odi 
en fem un poema 
amb fils de llum agònica !. 
Oh com s’agafen de les mans 
aquests vellets al banc de la plaça !. 
Oh com es perd la por primera 
i arriba la segona, 
i la darrera... tu la guanyes 
amb aquella tenacitat de marbre tossut !. 
Oh amb quin tacte obres les cortines
per mirar –i fer que miri- la mar !.
Oh ! –diuen els ocellets de la primavera- 
quina línia de trinxeres assistides 
per un seguit de pobres posats dempeus 
que han perdut la por 
als helicòpters de dalt i a les rates de baix !.

Oh quanta passió !, 
quant poeta delerós 
d’emocionar al seu petit poble !. 
Quant poeta delerós 
d’emocionar al teu petit poble.
Oh ! quant poeta delerós 
d’emocionar el meu, el nostre petit poble.
Oh !

Fidel Picó
El poeta roig
Febrer de 2017

divendres, 10 de febrer del 2017

Estat: greu



Dilluns. Tarda de cotxe i ràdio
en que la por incrementa
la gravetat de les ferides.
La por s'esllavissa,
és esllavissada des i pels de dalt
i cau a plom:
al metro de baix,
als barris dels pobres,
als marges sense papallones.
Sepultats per la ferralla de l'odi ?
A dalt de tot es llencen
les primeres pedres perfectes.
Les vies de tren ja no fuguen res
mentre la ràdio és una relíquia
d'un passat ple de punk.
La por, el principi,
el darrer MUR infranqueable.
Tardes potser masssa ràpides;
(sense accident una altra vegada),
ni a 130 escapem del setge de la nit.
Dilluns negre,
la por, les pors;
els murs repintats de blanc.
El comunicat mèdic, diàfan:
estat -i Estat !- greu.


Fidel, el poeta roig
Gener 2017

divendres, 3 de febrer del 2017

Regalims 2


Brollen anhels
farcits de voluntat popular
amb tots els refugis intactes.
Enrogits com els cants,
com les llibretes vermelles
on hi nien els meus versos.
Baixen rius alegres
entonant cançons de somni.
La fèrtil conca de les metàfores,
l'alè de primavera dels que volen decidir.
S'entreveuen somriures i llàgrimes d'argent
que s'evaporaran a la cruïlla
en que les ones comencen a bategar
entre anhels que es llencen endavant
per desembarcar a la platja 
dels versos fulgents.

Just al llindar on s'inicia
el laberint del teu cos.


Fidel, el poeta roig

Del poema "Regalims" (2011) 
del llibre "Instants de maig i potser..., tu".
Refet el gener de 2017

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)