Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

diumenge, 22 d’octubre del 2017

Invertebrats (o l'Espanya invertebrada)



Temps invertebrats,
hores mal afeitades,
bruixes que no es poden pentinar
ni tenyir-se de xocalata desfeta.
Escumes perllongades,
escalfament etern.
Preàmbuls que e’allargassen
com xiclets.
Introduccions desbocades
com cavalls arrauxats
cavalcant per la platja
dels somnis llargs
com tren de mercaderies.
Carrers amb cruïles indecises;
proclames ajornades,
suspeses com una X.
Estius que són tardor,
tardors que són com estius.
El xiular tímid
del primer tren
i el primer petó
al darrer i més curt dels túnels.

La felicitat, aquella esmunyedissa
granota tan difícil de retenir.

I el petó que sempre s’acaba,
i la revolta que sempre s’acaba.
I la mirada que et fuig
i el nus de la palla
i el singlot sense voler...

I el desenllaç…,
quan ell, com sempre,
marxa d’esquenes
i l’altre es queda, com sempre,
immòbil, impotent, orfe,
invertebrat.

Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2017

dijous, 12 d’octubre del 2017

Sacseig


“És ahora la hora
de sacudir la raiz y volverla hacía el cielo”.
J.A.VALENTE

Sacsejar les arrels
per retornar-les xopes
pels regalims
de l’alegria de la terra.

Desembarques molla
i jo cremo sacsejat
   de desig.


Fidel Picó; el poeta roig
Agost de 2017

divendres, 6 d’octubre del 2017

Sol i a mig camí ?


“Un home sol a mig camí” (Vinyoli)

Sol i a mig camí,
badalla la vida ?.
A mig, al mig de tant,
entre plagues, silencis i clots entelats.
Al replà, al centre, en terra de ningú.
Un home sol,
un poeta, un sociòleg, a mig camí.
Entre la feina i la metàfora,
l’or de les filles
i d’altres tresors menors;
entre la pregunta i la resposta.
Entre el franc tirador
i el tinc un clavell per dir.
Entre la dependència o la independència

El teu, el meu desert. A mig camí.
I mentre avancem,
nosaltres, vosaltres, ells i elles;
les escoles i els carrers,
l’abraçada al ple camí.
Les abraçades al ple camí.

I així, un ésser mai més sol.

Un poble en ple camí


Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2017 

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)