Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dilluns, 11 de setembre de 2017

Pobles...



Poble; pobles en moviment.
Pobles que cauen i s’aixequen;
que alcen copes i ulls,
i ulls que fiten horitzons d’abril
per avançar per (la) terra.
I terres que ploren els teus versos.
I versos que també s’alcen,
i punys de la terra que juntament s’alcen.
(Malgrat ésser bombardejats, no es resignen
i contraataquen i desembarquen i avancen
cap a la platja de l’amor).

I els pobles s’alcen i canten i caminen
i, en moviment, els pobles
que fan la seva, i avancen i són
el que volen ser i només ser.

I mare i filla, juntes,
llegint al jardí dels verds.

Pobles. Poble…,
la platja de l’amor del nosaltres.



Fidel Picó, el poeta roig
Agost 2017

dissabte, 2 de setembre de 2017

Rere vidres bruts


Miro rere els vidres
com la ignonímia cau.
Cauen la pluja,
els ideals, els estels,
els pantalons, les claus,
les dièresis…
Cau la brutícia.
Cauen revolucions
o el terra del primer pis
fins la planta baixa
(crits, pols i a les fosques,
tots més o menys bé).

Tot el que cau
s’estavella al terra,
el xoc és considerable,
sinistre seriós;
et fa mal una vèrtebra
i a mi em fan mal
aquells ulls bruts de la por..

Miro rere els vidres
com rodola el somni
que roman quiet, estabornit.
Hi ha silenci als carrers.
Molt silenci. Brut silenci.
Potser un diumenge a les set del matí.
Cau la ignonímia bruta cau.
(I torna a pujar
com un ascensor que té pressa
per fer caure de nou el plom
de la mentida, la infàmia…;
tota la bruta merda
per fer-nos caure a tot@s).

Miro rere els vidres
com cau el lleixiu
que ens plou brut a sobre.


Fidel Picó
El poeta roig
Agost i setembre de 2017

dijous, 24 d’agost de 2017

Fragilitat



Coratge dius per fer front
a tanta fragilitat ?
Per què ?
No està tot sentenciat, escrit
pels fantasmes de sempre ?
Quina és l’hora, quin l’espai
en què la fragilitat
creua la línia vermella
de l’acceptació o de la misèria ?
Parlem de les pedres quan un enderroc ?;
de les males herbes d’un solar abandonat ?.
Dels turmells dels porucs que corren
per escapolir-se de l’escomesa del temps ?
De les seves dents de ràbia
prenent un volant, una ampolla
un comandament a distància, un smartphone
per allunyar-nos encara més ?
Per què tanta fragilitat ?
Per què ara molt més que por ?
Per què el suburbi plora solitud
i el centre hi plouen caos d’acer ?
Fragilitat per desafecte (s) ?
Desafecció per paràl.lisi ?;
per rendició ? Per ser de sorra
i dispersar-nos sense adreça
com formigues clandestines ?

Erosionats fins esmicolar-nos.
L’aigua ens guanya terreny
i la solidesa d’unes platges
que, lentament, finen.
Coratge dius per fer front
a tanta fragilitat ?


Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2017

dijous, 27 de juliol de 2017

Hidrata'm



Hidrata’m.
Salva’m de les urpes d’aquest món.
Hidrata’m. Esquitxa’m.
Que la lluna il.lumini el toll.
Que el riu desplegui tot el teu somriure.
Que em facis la boca aigua
i que la saliva de plata
sigui tot vitamines de totes les lletres.
Que els remolins no enfonsin els meus ullls.
Mulla’m. Hidrata’m. Aixopluga’m.
No encenguis cap foc.
El ‘meteocat’ diu que plou.
(Aprofitem-ho, que diuen que els embats
del canvi climàtic seran poc suportables).
La font rajarà.
I tots els nostres líquids s’encendran
com ones s’alcen per desig de tu.


Fidel Picó
El poeta roig
Juliol de 2017

divendres, 21 de juliol de 2017

Alces llambordes



Alces llambordes que desperten d’un feixuc silenci
per llençar-les més enllà, a l’altre costat. A l’alba,
tot recomença: una multitud de clams proclamen
que per llevant surt un sol rodó, ple, agosarat
que s’enlaira curull de foc per escalfar latituds ferides.
Com tants, alces els braços, cremes la llenya de l’oblit
i plegats en feu un foc de flames enceses.
I puja un fum joiós que traspassa fronteres i murs,
i els infants et saluden amb somriures
i els vells tornen a aixecar els seus punys de plata
i les noies tornen a besar-vos desenfrenades:
senyal de maig altiu, petja de revolta consagrada,
llavis molls de desig… Veus per fi alçades fins a llepar
l’estel amagat al llindar de dos anhels anomenats…
llibertat i justícia !

A la platja, un nen que alça castells
i una onada roja de foc que et desperta de llargs somnífers,


El poeta roig
Fidel Picó
Del llibre “Instants de maig i potser…, tu”
(poemes 2011-2012)

dimecres, 12 de juliol de 2017

Referèndum i somni



Crida, canta, escolta...
Alça versos. Camina.

Pren partit.

Esbotza la porta
de la zona del mig.

Amotina't.


Escriu amb els peus descalços
com ella.
Mira els seus peus i relaxa’t.
Renega de la zona de confort,
palpa els seus peus, besa’ls,
viatja pel somni de les seves cames i…
Crida, canta, escolta…
Alça versos. Camina.
Pren partit.
Esbotza la porta
de la zona del mig
i
Enamora’t.
Rebela’t.
Amotina’t.

Vota.
Autodetermina’t.


El poeta roig
Fidel Picó
Juliol de 2017

diumenge, 9 de juliol de 2017

Més que tu



Les granotes s’adapten millor que tu.
Els qui fan xivarri lliguen més que tu.
Els galifardeus imaginen més que no pas tu.
Els de dretes són més coherents que tu.
Les clavegueres van més animades
i són menys hipòcrites que tu.
Els àngels volen més que tu.
La pluja m’acarona més que no pas tu.
Em posa més l’octubre que no pas a tu.
El silenci t’esclata més a tu.
Trobem l’adreça més que no pas tu.
Somnio més que tu,
som més puntuals que tu,
més apressats de versos que no pas tu.

Les trinxeres s’ericen
com les teves pors com tu
i el núvol interromp la festa del sol,
i la teva ombra, sempre la teva enquitranada
ombra fraternal de pa sucat amb oli de palma
disfressada de rebel·lia menys que tu.

Sense tu, sense tu, sense tu.
Més que no pas tu.


El poeta roig
Fidel Picó
Juliol de 2017


dimecres, 28 de juny de 2017

Driblar


Encara no albirem els esbarzers de desembre,
el glaç de les fosses sòrdides de l’hivern.
Ens queda prou lluny. I abans
haurem de travessar una tardor plena.
Resistir una ciutat d’ungles i dents,
els silencis de la lluna;
fer equilibris per estius de cendres evidents
que exigeixen respiració artificial, mascaretes blanques
i molta solitud cap als llacs del notable alt.

Tot per esperar, per anhelar
l’enrenou més potent de la història
quan tot s’esdevingui. S’afirmi, s’abordi…,
i calgui defensar el fluor carrer per carrer,
driblar les cruïlles del toc de queda estratègic
per evitar que no se’ns vessi l’aigua de la motxilla
i no haver de veure mai el llibre mullat de la derrota.

Els amagatalls deixen de ser amagatalls.
Les ombres surten a ballar.
Els cavalls giravolten a l’amfiteatre dels somnis.
Octubre: dies en que les fulles
són meravelloses flors de tardor.

No veus la gent fent cues i somrient ?
El llibre obert, les pàgines lluents
com el sol d’un octubre ple de nosaltres.

Fidel Picó
El poeta roig
17 a 28 de Juny de 2017

divendres, 23 de juny de 2017

Back to blak



Escolto Back to Black de l’Amy Winehouse:
em torno més poeta.
Una melangia meravellosa assalta els meus cels
i les pèrdues esclaten
i salivo grogues i alegres penes
i els petards es queden en mode silenci
i el llac és on sempre,
i és quan escolto que hi veig clar, molt clar.
Els anys 60, els 70, els 90, el 2011...
Morrison, Joplin, Hendrix, Cobain...
Jim, Janis, Jimmy...les tres ‘jotes’ i una ‘k’.
Recordo els del club dels 27 anys,
la desmesura i la mesura, guitarres dures
i veus trencades i balls compassats per drogues,
contracultura, joia, els límits i el neguit de la genialitat.
Penso en les meves angoixes (poca cosa),
i encara em torno més poeta;
i els Cd’s es ratllen,
la canalla no és deixé món,
i la veu de l’Amy no pot canviar el món
però sona com un poema jove
que reivindica els desitjos més alts
que no sabem satisfer
si no és amb més i més poemes.

Miro la cara de distància de les meves filles.
No cal anar tan lluny, penso; els 60 s’arruguen.
Ens queden les músiques, els versos
i un llac ple de fulles verdes que les nenes miren.
Faig la foto. Al fons del llac: Amy Winehouse;
davant meu: elles, el sí a la vida,
més poemes i el segle XXI.



Fidel Picó (el poeta roig)
Juny de 2017


https://youtu.be/4IOXgamaOLI

divendres, 16 de juny de 2017

Alçarem



Escombrada la tenalla de la por,
derrocats els besos de cianur,
alliberat el nus de la corda...
Hem pres el llamp de la branca
obligada de tants dies,
l’hem desactivat,
i ens hi estem gronxant a sobre.
I així anem alçant els cims,
hem netejat la runa de grassa
que ens enganxava
al cràter crepuscular de l’insomni.

I abordarem el cavall blanc,
i al galop, avançarem irremeiablement
en grup vers el poema, 
el trersor que alçarem
el proper 1 d’octubre.

I el veredicte del poble,
i-na-pel-·la-ble !




Juny  de 2017
El poeta roig

dimarts, 6 de juny de 2017

Esclata (poema refet)






Arreu dins meu, esclata el somni roig
com una detonació sostenible.
Erupció imperfecte primer,
metralla d’utopies fragmentades
esquitxa murs de dissidència;
però tanta clandestinitat a voltes fa mal.
La pell de l’aigua
eixampla cercles fins el no-res,
com desitjos que finalment se’n van.
I la pedra jau al fons
com una esperança seriosament qüestionada.

Però cavalquen pètals vermells
com descàrrega utòpica estenent abraçades.
Llums, llampecs; gotes sostenibles
en trànsit i somrients a la finestra,
ens indiquen que ha començat la primavera.
I ja ha esclatat una primera vaga general.
I ja ha esclatat un globus ple d’oli
que ha esquitxat els fonaments indissolubles de l’Estat.

Esclata el somni arreu i arrela dins meu.



Abril 2012
Refet: Maig i juny de 2017
El poeta roig




divendres, 19 de maig de 2017

Poema sense nom




Cremada; cràter
de quitrà prou urbà:
la taca del fred
que cavalca enfosquida
pels seus ulls obedients.


II

Mira !, una escletxa a la gruta del neguit.
La tanka s'obre.
La mètrica entra en procés de ruptura,
les síl·labes van a la deriva.
Sigilosament esclata la metàfora:
passen milers de desobedients
per la frontera de glaç.
Oh benvinguts !, passeu passeu al poema...
Jo també vull fer l'amor amb el poema.
Jo també vull fer l'amor amb el poema.
Tu també vols fer...el poema:

esquitxos blaus
desdibuixen el cràter de la por.



F.P.
el poeta roig
Maig 2017

diumenge, 14 de maig de 2017

Riuada


Síl.labes molles,
pètals de xocolata...
Te'n vas
com el fum del crepuscle.
Jo no marxo mai.
Sempre sóc al mateix lloc
quan les pedres i els arbres
del camí no callen.
Riuades de síl.labes,
pètals de xocolata negra...
No, no mrxo mai.
Tu però, tu marxes sempre
entre silencis que xisclen
com esglésies d'un altre temps.
Riuades, corrent davallant.
Poemes que suren sempre
en el meu paisatge.


Fidel Picó
El poeta roig
Maig de 2017 
( Refet d'un poema antic...?)


La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)