Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 19 de maig de 2017

Poema sense nom




Cremada; cràter
de quitrà prou urbà:
la taca del fred
que cavalca enfosquida
pels seus ulls obedients.


II

Mira !, una escletxa a la gruta del neguit.
La tanka s'obre.
La mètrica entra en procés de ruptura,
les síl·labes van a la deriva.
Sigilosament esclata la metàfora:
passen milers de desobedients
per la frontera de glaç.
Oh benvinguts !, passeu passeu al poema...
Jo també vull fer l'amor amb el poema.
Jo també vull fer l'amor amb el poema.
Tu també vols fer...el poema:

esquitxos blaus
desdibuixen el cràter de la por.



F.P.
el poeta roig
Maig 2017

diumenge, 14 de maig de 2017

Riuada


Síl.labes molles,
pètals de xocolata...
Te'n vas
com el fum del crepuscle.
Jo no marxo mai.
Sempre sóc al mateix lloc
quan les pedres i els arbres
del camí no callen.
Riuades de síl.labes,
pètals de xocolata negra...
No, no mrxo mai.
Tu però, tu marxes sempre
entre silencis que xisclen
com esglésies d'un altre temps.
Riuades, corrent davallant.
Poemes que suren sempre
en el meu paisatge.


Fidel Picó
El poeta roig
Maig de 2017 
( Refet d'un poema antic...?)


dijous, 11 de maig de 2017

Diòxid de carboni




Amb els teus negres guants, vell amic,
has trinxat les trinxeres de sucre
que quedaven del teu passat.
De l'oxigen en fas diòxid de carboni.
Com les ombres que edifiques:
acabes construint murs,
directors de tenebres
sobradament preparats per tornar a acumular.
T'has convertit en un podrit escanyapobres
que saqueja el paisatge
amb les emissions del teu gas
que ja s'acumula als nostres soterranis
homologant l'ofegament global del planeta.
Tu poses els guants, la corda, les totxanes...
Mentre jo et voldria perdre,
tu em robaràs el respirar,
que estriparàs i llençaràs a deflagrar,
oxidant tota abraçada poètica,
esdevenint un fabricant de misèria més.

Qui no ha perdut un amic
per aferrar-se a unes idees ?


Fidel Picó
El poeta roig
De maig de 2007, adaptat a maig 2017

dimecres, 3 de maig de 2017

Napolitanament



Els homes parlen amb els homss a la plaça,
els trens semblen trenets de joguina;
les rotondes són l'exemple del caos
i el desordre imperant no trenca ni un sol vidre.
I les pedres criden aquí,
i els cràters són immensos bisbes aquí,
i al cràter s'hi amuntega una part
glaçada del caos que treu fum:
llençols, papers i gelats;
motos, pizzes, esglésies i vidres esquerdats.
Aquí mossegades de la història,
estacions amb flaires de sud;
principis sense pròlegs, sacsejats sense treva,
malmesos fins l'eternitat,
finals tràgics fins l'actualitat.
Aquí talls d'aigua que s'amaguen i ja estan aquí,
mirades que jauen, s'enlairen amb tanta llum
que es creuen, es desteixeixen, es desfan, es cremen...
Aquí, els somnis són dins un cafè expresso,
les supervivències naveguen enmig 
del silenci d'un cràter dissecat de por,
els trens són mirades d'infant
i els ideals poden caure fins la via morta
on els trens moren rovellats de grafittis.
Finestres amb vidres trencats aquí,
capitans expedientats galeries ensinistrades
per on corren masses no guardonades, aquí.
Brutes cantonades i petits somnis de gomina.
S'abraonen sirenes de matinada,
les alarmes de la vida sonen 
com cridòria de campanes de basarda als altars.
Una veu pedra del passat ens crida,
Maradona i la cosa nostra a la botiga,
el llençol pressumptament net al carrer estret.
Deixalles acumulades a cràters
de misèries perfumades.
Els homes parlen i juguen a cartes
amb d'altres homes a les places.

El rellotge que s'ha aturat
a les cendres de Pompeia.
Espectadors de tot,
actors de poc i de res.
Napolitanament, el pes de la Història.


Fidel Picó
El poeta roig
23 a 30 abril de 2017

diumenge, 30 d’abril de 2017

Nola-Napoli



Versos que agafen el tren.

Nola, Saviano, Scisciano, S.Vitalino, Margliano, 
v.Vittorio Veneto, De Ruggiero, Brusciano, 
Castelcisterna, Pomigliano, Pratola, Parco Piemonte,
Talona, La Pigna, Castelnuovo, Salice, Volla,
Botteghille, Poggioreale, Centro DIrezzionale,
Napoli Garibaldi.

'Porssima fermata': POESIA
que s'aturi als ulls de la gent,
com un immens cràter
atapeït de xivarri i desordre.

Circumvesuvianament.
Napolitanament.

Poesia que s'atura a totes les estacions
dels vidres trencats.


Nola: a 25 km de Napoli; 
25 abril de 2017
Fidel Picó, el poeta roig

dimecres, 19 d’abril de 2017

Arreu apedrega indiferència



A la vora,
s'enderroquen poemes
mentre el banc ens roba,
el món s'escalfa, s'esvera,
i tu ja no em mires.

Lluny,
es segresten nenes,
es mata per petroli,
un avió travessa els núvols,
algú demana cervesa a la barra del bar
i un peix roman atrapat a la xarxa.

Aquí, allà, com pilotes de ping-pong,
cauen lleganyes lleugeres de roba,
repiquen amb indiferència al nostre camp,
i nosaltres només podem posar la pala
com calamarssada d'un cel impassible.
Punt insuficient.
Món insuficient.

Perdem dos a un,
tu ja jo em mires
però res ja no es corca
i arreu, apedrega indiferència
i les pedres que romanen sense cantar.

(Agafem la pilota groga indiferent que jau a terra
que ara ens toca treure a nosaltres).


Fidel Picó; El poeta roig
De Juny de 2014
Refet: Abril 2017.

dimecres, 12 d’abril de 2017

El vertigen de la tardor



Les primeres fulles jauen al llac. 
Comença el vertigen dels enamorats 
quan la tardor s’ha cruspit l’agost 
i de nou, amenaça dolça tempesta.
Visca !, has cridat. Tanta calor 
t’hauria acabat cremant les utopies. 
Ara, comencen a caure en pau 
els anys caducs, els que sempre cauen. 
Però aquí s’avancen les pluges, 
es banyen les esperances 
i tu nedes al meu costat entre fulles i utopies 
que suren com poemes molls.


Agost 2014; Refet març 2017
Fidel Picó, el poeta roig

divendres, 7 d’abril de 2017

Podríem parlar


Podríem parlar dels ulls de la poesia del fred
farcits de tristor a la vora del mar d'hivern.
Parlar del bar que anàvem a esmorzar
i que la crisi ha posat en venda
-ho diu el rètol que hi penja-
i que encaixa amb les runes d’una solitud indesitjada. 
De les nits d'estiu d'insomni,
de quan idees un poema, llavors t'adorms
i l'endemà no recordes absolutament res.
Podríem parlar de les carícies a les fosques
a la recerca dels nostres tresors amagats
a la caixeta dels desitjos en l'era de l'smartphone.
De quan en Messi, sí, en Leo Messi he dit,
imagina, té un pla, el supera, fa la diagonal fins l'infinit
i la posa allà, on l'ordre establert ni pot ni sap aturar.
Parlaria de les muntanyes que tinc al davant i ni s'immuten;
i que tinc tres mosques fent-me ara la punyeta.
Podríem parlar dels dies en que els arbres gemeguen
i les portes dels exiliats es tanquen de sobte
i les claus són a dins,
car caiem tots a la intempèrie
com un home rendit o expulsat
d'un progrés social emmalaltit.
Parlar de les pors terribles, de la caça al clandestí,
( -oh!, no puc continuar, m'aturo...-,
quin fàstic, no puc posar distància ).
Podríem parlar de l'escassíssima producció poètica
de la una del migdia d'un juliol de foc.
I la profusió dels capvespres a la tarda
o les albades taronges a la primavera, per exemple.
Del record quan em van allistar
i que ja parlem com si fóssim vells
( i la pila de records té serioses possibilitats
de ser més alta que la dels projectes i reptes,
ai mare quin vertigen !).
Podríem parlar de la revolta dels somriures,
d'allò d'anar inventant alegria
i crear la ferma voluntat de caminar sols
dels penya-segats dels silencis o dels crits, tan és ara.
Del senzill acte de quedar-nos sols,
creuar un parell de converses
bebent vi i menjant un bon parmesà
abans de cloure'ns cadascú en la seva nit.
De contemplar les muntanyes més estranyes,
de coronar cims sense el teu alè,
de pujar dalt de tot, fins l'últim graó
i pensar que t'has mort;
de capficar-me pensant que el cor se m'atura,
pànic al llit de l'insomni, accidents frontals de cotxe
i nenes perdudes per una plaça
tan fosca com de gom a gom, nit negra.
Podríem parlar de tot això i de molt més.
De tant, de tots o de quasi tot,
però suposo que en poesia no tot s'hi val,
de fet diuen que tota (o part) de la poesia val molt poc.
O bé..., podríem parlar del que sempre diem, diran al principi:
que tenim por i que des d'uns ulls 
de poesia del fred, farcits de tristor,
sempre ens crida algú vora la mar d'hivern
i nosaltres no hi anem, 
fugim sense poder-ne parlar.


Fidel Picó, el poeta roig
2 agost 2015
Refet: Finals març 2017

dijous, 30 de març de 2017

Nit més blava



Aquells dits de piano
navegant per la teva esquena...
Se'n deia tendresa
i ambdós ens sentíem
pròfugs de la mar més blava.
Érem la música,
pirates de l'amor i la carn
definides entre ones de plaer.
Tots els llenguatges eren nostres.

Havíem autodeterminat la nit;
els dits dibuixaven
la conquesta més blava.


Fidel Picó
El poeta roig
Març de 2017

divendres, 24 de març de 2017

Fotopoema Desemboco

Avui fotopoema. 


Lloc: la desembocadura de la Muga
(Empúriabrava/ Castelló d' Empúries).
Data: 6 de març de 2017

Imatge i poema: Fidel Picó
El poeta roig

divendres, 10 de març de 2017

El mur dels submisos


Amb retard, no restauro boirosos retaules,
em resituo prop del mur dels submisos
que, sense cops de cap ni esma,
esperen que els ploguin mandarines
des de l'altre costat de la llàgrima.
I jo, que també romanc aturat al pas zebra
deixant passar el darrer dels cotxes.
Amb retard, travesso la porta de Brandenburg
o l'estret de Gibraltar
que em separa o m'allunya del Sahara
esperant que les ambaixades occidentals
m'embolcallin amb les seves banderes
-avui també- tacades de sang.
Em plou una gota cristal.lina de puntual docilitat.
Ja només m'aixopluga un paraigües negre:
el para-sol de la basarda quan la infantesa,
avui la llibertat transvestida de temor programat.
Em resituo, ja no em cauen gotes,
només s'estenen els paraigües foscos
com el cotxe desafiant que em perfora el cor
quan supura el límit del cinisme.

Jo em cago de por retingut al pas zebra.
Ell però, massa ràpid, s'enclasta
contra el mur dels submisos
sense arribar a perforar 
l'altre costat de la llàgrima.
I acaba pitjor que jo, i que aquest poema.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre 2010; refet: març 2017.

dimarts, 7 de març de 2017

Octubre sense cobrir


Octubre cobert de tu, recordes ?; 
encatifada d'ocres cruixents, 
la terra roja bullia 
envernissada de llums amables 
i d’humitats relatives d’amor
de gom a gom, vora cent. 
De tan cobert, regnava una lenta pluja 
com del teu sud, que ens regalimava
paraules roges, sang decantada de tardor. 
Eren aires oberts cristal·litzats de revolta, 
somnis de revolucions permanents per fer i refer. 
Era més: una multitud rica i diversa de poemes 
al bosc de les abraçades torrades 
i amb les mans trapelles.
Era sovint un octubre cobert d'heures roges,
una apoteosi de cants vora cent, 
bisos i més bisos anunciant un final de concert
amb sentits lents de pluja al rostre, 
un lent principi de fred suau.
Aquell passat: de la universitat a la feina 
i de la feina al teu pis sense ascensor 
i del teu pis al cel cobert d’octubre.

I és ara el no viatge des del teu port.
Empastifats de tristors arrelades, 
addictes al desamor
quan esguardes les naus desarrelades 
i amarrades que no poden fugir. 
Perquè avui ja no podem sortir tu i jo. 
Les teves llàgrimes, les moltes fulles
i el poema distant que veuen els nostres ulls. 
El nostre adéu relatiu vora cent:
Tu cap a mar. Jo cap a terra.
Alta blava mar, terra roja ferma. 
Cel cobert de comiat. Sense sortida.
Humitat relativa sol sense dol. Octubre.


Fidel picó
El poeta roig
Març de 2017




M'han aportat idees, participant d'una manera o altra en aquest poema als quals agraeixo sincerament:
Francesca Reche, Joana Ramos, Oriol Serena, Joan Quisapquè, Oriol Burgada, Mònica Ortega, Francesca Sangra, Dolors Juarez, Montse Assens, Amparo Sansixto, Mercedes Ara, Enrique Julio Fort, Quima Romero,  Pilar Anglarill, Núria Henrich, Núria Garcia, Florenci Salesas, Celestí Ventura, Jordi Bosch, Montse Farrés, Ester F.Matalí, Anna Bruguera, Aurora Marco, Daniel Trillo, Riera-Albó Pau Marc, Agustí Garcia, Carmina Ral, Maria Montesinos, Carme Escriu poemes, Ramon Navarro Bonet, Roser March, Núria Riera F., Ma Josep Mir, Aina Torres.
GRÀCIES I SEGUIM !

dissabte, 4 de març de 2017

Distàncies encreuades


Tu allà, jo aquí.
Avui em tornes a parlar del binomi Capital /Treball, 
del terrabastall que es cou a la jungla d’Internet, 
del darrer desnonament perpetrat sense escrúpols
i de la mala salut de la veïna de dalt.

Mentre, jo enllesteixo un poema 
que parla del bonisme desenfrenat;
de la mirada penetrant i els ulls vius
de deler de la noia de la feina,
de l’anticicló que es perpetua,
dels pobles que lluiten i es fan forts i respectats.

Tu allà, jo aquí. Jo allà, tu aquí
o intercanviant visions de dia i nit,
de futbol o de teatre, de física o metafísica,
de begudes amb alcohol o gelats.
Tu allà, jo aquí. Distància.
O jo més enllà, tu més aquí. Més distància.

Tu jugant a dards i profanant dianes maltractades, 
jo estampant metàfores als aiguamolls del disc dur
entre floretes caducades i tardors mal apuntades
per una subtil pluja de fang.

Jo amb el meu avorriment, tu amb el teu:
punt de trobada, encreuament al bar 
de les no abraçades i dels desitjos dels oposats,
per tal de nafrar un temps pansit d’utopies
que als dos, se’ns esmuny de les mans.

Tu allà llegint-me, 
jo aquí inventant_te.


De Gener de 2012
Refet i repensat : febrer de 2017



dijous, 23 de febrer de 2017

Oh !



Oh trens desbocats !, 
cavalls salvatges 
gronxant utopies com sovint. 
Oh cossos enzelats 
a la recerca de la felicitat clandestina !. 
Oh que d’un piano enfonsat 
per un allau d’odi 
en fem un poema 
amb fils de llum agònica !. 
Oh com s’agafen de les mans 
aquests vellets al banc de la plaça !. 
Oh com es perd la por primera 
i arriba la segona, 
i la darrera... tu la guanyes 
amb aquella tenacitat de marbre tossut !. 
Oh amb quin tacte obres les cortines
per mirar –i fer que miri- la mar !.
Oh ! –diuen els ocellets de la primavera- 
quina línia de trinxeres assistides 
per un seguit de pobres posats dempeus 
que han perdut la por 
als helicòpters de dalt i a les rates de baix !.

Oh quanta passió !, 
quant poeta delerós 
d’emocionar al seu petit poble !. 
Quant poeta delerós 
d’emocionar al teu petit poble.
Oh ! quant poeta delerós 
d’emocionar el meu, el nostre petit poble.
Oh !

Fidel Picó
El poeta roig
Febrer de 2017

divendres, 10 de febrer de 2017

Estat: greu



Dilluns. Tarda de cotxe i ràdio
en que la por incrementa
la gravetat de les ferides.
La por s'esllavissa,
és esllavissada des i pels de dalt
i cau a plom:
al metro de baix,
als barris dels pobres,
als marges sense papallones.
Sepultats per la ferralla de l'odi ?
A dalt de tot es llencen
les primeres pedres perfectes.
Les vies de tren ja no fuguen res
mentre la ràdio és una relíquia
d'un passat ple de punk.
La por, el principi,
el darrer MUR infranqueable.
Tardes potser masssa ràpides;
(sense accident una altra vegada),
ni a 130 escapem del setge de la nit.
Dilluns negre,
la por, les pors;
els murs repintats de blanc.
El comunicat mèdic, diàfan:
estat -i Estat !- greu.


Fidel, el poeta roig
Gener 2017

divendres, 3 de febrer de 2017

Regalims 2


Brollen anhels
farcits de voluntat popular
amb tots els refugis intactes.
Enrogits com els cants,
com les llibretes vermelles
on hi nien els meus versos.
Baixen rius alegres
entonant cançons de somni.
La fèrtil conca de les metàfores,
l'alè de primavera dels que volen decidir.
S'entreveuen somriures i llàgrimes d'argent
que s'evaporaran a la cruïlla
en que les ones comencen a bategar
entre anhels que es llencen endavant
per desembarcar a la platja 
dels versos fulgents.

Just al llindar on s'inicia
el laberint del teu cos.


Fidel, el poeta roig

Del poema "Regalims" (2011) 
del llibre "Instants de maig i potser..., tu".
Refet el gener de 2017

dissabte, 28 de gener de 2017

Guanyadors i vençuts



Ai els guanyadors !
Escupen amb escarni al rostre de l'extraviat.
La darrera empenta que ens du
al llindar de l'estimball en que esbarzers,
complaguts, esperen per esgarrinxar.
La resta, ja la deveu saber:
esbroncada del jutge,
glopada de lleixiu o vomitada històrica,
i visita concertada a la fossa sèptica.
I ells que brinden amb cava.
I ells que canten els seus himnes.
I ells que gaudeixen de les millors cuixes del món.
I ells que ens encasten a subtils murs.
I jo, cap a la feina,
pujo les escales on m'esperen uns ulls oliva
que m'enxampen i em llencen
al mar dels reanimats, al riu dels vitalitzats.
I diuen que els pobres podeu riure per amor.
I diuen que els rics també ploren per amor.
I diuen que els grans saben més que els menuts,
i que quan arriben al cor de la poma la saben llençar.
I diuen que sempre hi ha guanyadors i vençuts,
i que uns pugen i els altres davallen,
i que uns miren els somnis i els altres els llepen.
La resta, ja ho deveu saber...:
ells ens llencen a les feres,
nosaltres som empesos a algun lloc funest
o...sense guants tibem la corda
i ens nafrem les mans.
Però la cosa de l'amor
ens és dolçament abastable.
Sempre podem anar a la feina
i enlairar-nos quan un rostre se'ns clava
i ens anuncia primavera.
I diuen que això ens passa a tots;
la resta...ja ho deveu saber.


El poeta roig (Fidel)
Novembre de 2009
Refet gener de 2017

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)