Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 17 de novembre de 2017

Gronxen camins...


Un acordió gronxa la ciutat
i una llàgrima corre de nord a sud
pel vidre fred del finestral.
Plora la resistència, plou sang
i esquitxa l’ocell
empès a la gàbia.
Solitud de glaç,
crit grumoll de ràbia;
poema de foc i creu,
cendra de matinada…
Acordió i silenci monàstic.
Cauen gotes, rellisquen
per un novembre fred.

Més enllà, les cartes:
dibuixos d’infant
gronxen camins d’esperança,
coratge, anhel, cançó…

Que no s’agapui la llum del carrer
Que t’enlluernin les ales
Alcem les portes i abracem
                        la llibertat.

Fidel Picó;
El poeta roig
Novembre 2017


dimecres, 8 de novembre de 2017

Absoluta tardor


Un bram endolat
recrimina la quimera
del riu vermell.
Un silenci glaçat tenalla
la possibilitat de sortir de casa.

Bram ?, Silenci ?,
-vols dir ?.
Absoluta Tardor.
Els colors de les vinyes.
Els meandres del risc,
el viatge, la paraula.
Le metàfora dels teus ulls
i alguna pèrdua més
que ara no recordo.

Fidel Picó, el poeta roig
Novembre 2017

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Invertebrats (o l'Espanya invertebrada)



Temps invertebrats,
hores mal afeitades,
bruixes que no es poden pentinar
ni tenyir-se de xocalata desfeta.
Escumes perllongades,
escalfament etern.
Preàmbuls que e’allargassen
com xiclets.
Introduccions desbocades
com cavalls arrauxats
cavalcant per la platja
dels somnis llargs
com tren de mercaderies.
Carrers amb cruïles indecises;
proclames ajornades,
suspeses com una X.
Estius que són tardor,
tardors que són com estius.
El xiular tímid
del primer tren
i el primer petó
al darrer i més curt dels túnels.

La felicitat, aquella esmunyedissa
granota tan difícil de retenir.

I el petó que sempre s’acaba,
i la revolta que sempre s’acaba.
I la mirada que et fuig
i el nus de la palla
i el singlot sense voler...

I el desenllaç…,
quan ell, com sempre,
marxa d’esquenes
i l’altre es queda, com sempre,
immòbil, impotent, orfe,
invertebrat.

Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2017

dijous, 12 d’octubre de 2017

Sacseig


“És ahora la hora
de sacudir la raiz y volverla hacía el cielo”.
J.A.VALENTE

Sacsejar les arrels
per retornar-les xopes
pels regalims
de l’alegria de la terra.

Desembarques molla
i jo cremo sacsejat
   de desig.


Fidel Picó; el poeta roig
Agost de 2017

divendres, 6 d’octubre de 2017

Sol i a mig camí ?


“Un home sol a mig camí” (Vinyoli)

Sol i a mig camí,
badalla la vida ?.
A mig, al mig de tant,
entre plagues, silencis i clots entelats.
Al replà, al centre, en terra de ningú.
Un home sol,
un poeta, un sociòleg, a mig camí.
Entre la feina i la metàfora,
l’or de les filles
i d’altres tresors menors;
entre la pregunta i la resposta.
Entre el franc tirador
i el tinc un clavell per dir.
Entre la dependència o la independència

El teu, el meu desert. A mig camí.
I mentre avancem,
nosaltres, vosaltres, ells i elles;
les escoles i els carrers,
l’abraçada al ple camí.
Les abraçades al ple camí.

I així, un ésser mai més sol.

Un poble en ple camí


Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2017 

dilluns, 11 de setembre de 2017

Pobles...



Poble; pobles en moviment.
Pobles que cauen i s’aixequen;
que alcen copes i ulls,
i ulls que fiten horitzons d’abril
per avançar per (la) terra.
I terres que ploren els teus versos.
I versos que també s’alcen,
i punys de la terra que juntament s’alcen.
(Malgrat ésser bombardejats, no es resignen
i contraataquen i desembarquen i avancen
cap a la platja de l’amor).

I els pobles s’alcen i canten i caminen
i, en moviment, els pobles
que fan la seva, i avancen i són
el que volen ser i només ser.

I mare i filla, juntes,
llegint al jardí dels verds.

Pobles. Poble…,
la platja de l’amor del nosaltres.



Fidel Picó, el poeta roig
Agost 2017

dissabte, 2 de setembre de 2017

Rere vidres bruts


Miro rere els vidres
com la ignonímia cau.
Cauen la pluja,
els ideals, els estels,
els pantalons, les claus,
les dièresis…
Cau la brutícia.
Cauen revolucions
o el terra del primer pis
fins la planta baixa
(crits, pols i a les fosques,
tots més o menys bé).

Tot el que cau
s’estavella al terra,
el xoc és considerable,
sinistre seriós;
et fa mal una vèrtebra
i a mi em fan mal
aquells ulls bruts de la por..

Miro rere els vidres
com rodola el somni
que roman quiet, estabornit.
Hi ha silenci als carrers.
Molt silenci. Brut silenci.
Potser un diumenge a les set del matí.
Cau la ignonímia bruta cau.
(I torna a pujar
com un ascensor que té pressa
per fer caure de nou el plom
de la mentida, la infàmia…;
tota la bruta merda
per fer-nos caure a tot@s).

Miro rere els vidres
com cau el lleixiu
que ens plou brut a sobre.


Fidel Picó
El poeta roig
Agost i setembre de 2017

dijous, 24 d’agost de 2017

Fragilitat



Coratge dius per fer front
a tanta fragilitat ?
Per què ?
No està tot sentenciat, escrit
pels fantasmes de sempre ?
Quina és l’hora, quin l’espai
en què la fragilitat
creua la línia vermella
de l’acceptació o de la misèria ?
Parlem de les pedres quan un enderroc ?;
de les males herbes d’un solar abandonat ?.
Dels turmells dels porucs que corren
per escapolir-se de l’escomesa del temps ?
De les seves dents de ràbia
prenent un volant, una ampolla
un comandament a distància, un smartphone
per allunyar-nos encara més ?
Per què tanta fragilitat ?
Per què ara molt més que por ?
Per què el suburbi plora solitud
i el centre hi plouen caos d’acer ?
Fragilitat per desafecte (s) ?
Desafecció per paràl.lisi ?;
per rendició ? Per ser de sorra
i dispersar-nos sense adreça
com formigues clandestines ?

Erosionats fins esmicolar-nos.
L’aigua ens guanya terreny
i la solidesa d’unes platges
que, lentament, finen.
Coratge dius per fer front
a tanta fragilitat ?


Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2017

dijous, 27 de juliol de 2017

Hidrata'm



Hidrata’m.
Salva’m de les urpes d’aquest món.
Hidrata’m. Esquitxa’m.
Que la lluna il.lumini el toll.
Que el riu desplegui tot el teu somriure.
Que em facis la boca aigua
i que la saliva de plata
sigui tot vitamines de totes les lletres.
Que els remolins no enfonsin els meus ullls.
Mulla’m. Hidrata’m. Aixopluga’m.
No encenguis cap foc.
El ‘meteocat’ diu que plou.
(Aprofitem-ho, que diuen que els embats
del canvi climàtic seran poc suportables).
La font rajarà.
I tots els nostres líquids s’encendran
com ones s’alcen per desig de tu.


Fidel Picó
El poeta roig
Juliol de 2017

divendres, 21 de juliol de 2017

Alces llambordes



Alces llambordes que desperten d’un feixuc silenci
per llençar-les més enllà, a l’altre costat. A l’alba,
tot recomença: una multitud de clams proclamen
que per llevant surt un sol rodó, ple, agosarat
que s’enlaira curull de foc per escalfar latituds ferides.
Com tants, alces els braços, cremes la llenya de l’oblit
i plegats en feu un foc de flames enceses.
I puja un fum joiós que traspassa fronteres i murs,
i els infants et saluden amb somriures
i els vells tornen a aixecar els seus punys de plata
i les noies tornen a besar-vos desenfrenades:
senyal de maig altiu, petja de revolta consagrada,
llavis molls de desig… Veus per fi alçades fins a llepar
l’estel amagat al llindar de dos anhels anomenats…
llibertat i justícia !

A la platja, un nen que alça castells
i una onada roja de foc que et desperta de llargs somnífers,


El poeta roig
Fidel Picó
Del llibre “Instants de maig i potser…, tu”
(poemes 2011-2012)

dimecres, 12 de juliol de 2017

Referèndum i somni



Crida, canta, escolta...
Alça versos. Camina.

Pren partit.

Esbotza la porta
de la zona del mig.

Amotina't.


Escriu amb els peus descalços
com ella.
Mira els seus peus i relaxa’t.
Renega de la zona de confort,
palpa els seus peus, besa’ls,
viatja pel somni de les seves cames i…
Crida, canta, escolta…
Alça versos. Camina.
Pren partit.
Esbotza la porta
de la zona del mig
i
Enamora’t.
Rebela’t.
Amotina’t.

Vota.
Autodetermina’t.


El poeta roig
Fidel Picó
Juliol de 2017

diumenge, 9 de juliol de 2017

Més que tu



Les granotes s’adapten millor que tu.
Els qui fan xivarri lliguen més que tu.
Els galifardeus imaginen més que no pas tu.
Els de dretes són més coherents que tu.
Les clavegueres van més animades
i són menys hipòcrites que tu.
Els àngels volen més que tu.
La pluja m’acarona més que no pas tu.
Em posa més l’octubre que no pas a tu.
El silenci t’esclata més a tu.
Trobem l’adreça més que no pas tu.
Somnio més que tu,
som més puntuals que tu,
més apressats de versos que no pas tu.

Les trinxeres s’ericen
com les teves pors com tu
i el núvol interromp la festa del sol,
i la teva ombra, sempre la teva enquitranada
ombra fraternal de pa sucat amb oli de palma
disfressada de rebel·lia menys que tu.

Sense tu, sense tu, sense tu.
Més que no pas tu.


El poeta roig
Fidel Picó
Juliol de 2017


dimecres, 28 de juny de 2017

Driblar


Encara no albirem els esbarzers de desembre,
el glaç de les fosses sòrdides de l’hivern.
Ens queda prou lluny. I abans
haurem de travessar una tardor plena.
Resistir una ciutat d’ungles i dents,
els silencis de la lluna;
fer equilibris per estius de cendres evidents
que exigeixen respiració artificial, mascaretes blanques
i molta solitud cap als llacs del notable alt.

Tot per esperar, per anhelar
l’enrenou més potent de la història
quan tot s’esdevingui. S’afirmi, s’abordi…,
i calgui defensar el fluor carrer per carrer,
driblar les cruïlles del toc de queda estratègic
per evitar que no se’ns vessi l’aigua de la motxilla
i no haver de veure mai el llibre mullat de la derrota.

Els amagatalls deixen de ser amagatalls.
Les ombres surten a ballar.
Els cavalls giravolten a l’amfiteatre dels somnis.
Octubre: dies en que les fulles
són meravelloses flors de tardor.

No veus la gent fent cues i somrient ?
El llibre obert, les pàgines lluents
com el sol d’un octubre ple de nosaltres.

Fidel Picó
El poeta roig
17 a 28 de Juny de 2017

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)