Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 22 de desembre del 2017

La bona poesia

        
       “...la mejor poesía
       és el verbo hecho tango.”

          J.Gil de Biedma                 


La bona poesia
és la que posa el cap a les clavegueres;
la que balla amb l’aigua
dels rius més tèrbols.
La que baixa les escales
de dos en dos i surt al carrer.
La que posa les estovalles vermelles
per afiançar els sopar dels vells amics.
La bona poesia que es mou com un tango,
amb tota aquella èpica dels amors abatuts.
La poesia que suma tots els teus freds
i tatxa junys, car el sol
s’allargassa massa.


La que només té pressa
per baixar les escales de dos en dos,
sortir al carrer
i protegir les escoles a les cinc del matí,
i fer que s’obrin a les nou,
i degusta com ploren els amics.
La poesia que et fa vibrar,
saltar de la cadira per abraçar-te
al desconegut del costat .
La poesia que fa una abraçada sentida
a la dona del pres polític.
La poesia que fa el passadís
perquè passin les velletes lliures
cap a mar,
amb tota l’esperança
i les llàgrimes de poble,
de poema, riu que davalla
les escales per sortir al carrer,
buscar la gent i ballar el tango
dels focs no apagats.


( I amb totes aquestes proves,
que crítics o doctes filòlegs
dictin sentència,
si així ho creuen convenient ).



Fidel Picó
El poeta roig
Finals de novembre

diumenge, 17 de desembre del 2017

Països Catalans


L'Encarna i en Jaume
aquell dia van llevar-se a les 3 del matí,
però el dia abans havien fet 624 km en cotxe,
de Xàbia a Vilanova i la Geltrú,
mediterràniament cap a nord...
Són d'aquells grans/ petits anònims
que varen agafar el primer tren de rodalies
aquell dia 1 d'octubre.
Sí, aquell dia primer que tots recordarem per sempre.
L'Encarna i en Jaume,
i no em vull deixar en Xavi qus els acompanyava,
els meus herois sense ser-ho,
perquè s'enfadarien si els hi ho dic,
es van plantar -com els arbres més preciosos de la terra...-,
al "meu" col.legi electoral passades les 5 del matí.
Com nosaltres, ells també defensaren les escoles.
I van aguantar la pluja i resistir el son
i ja havien fet 460 km agafant cotxes i trens.
I estaven al meu costat i jo al costat d'en Jordi
-un altre valencià-, la Irene, l'Helena i l'Anna
amb les seves filles, i en Marc, en Pau, l'Enric,
en José, la Sònia, la Marta, la Judit, la Mar...
I en Jaume i l'Encarna.
I passades les nou
van obrir l'Escola Jovellanos de Barcelona,
i ja estaven les 4 urnes, les meses i tot.
I fèiem un passadís perquè primer votessin
les super àvies amb cadireta de rodes,
i l'Encarna i en Jaume aplaudien i ploraven com jo.
Corrien les notícies: la policia espanyola
estava estomacant en algunes escoles,
però nosaltres érem un Nosaltres de roure,
i seguíem plantats allà
-com un arbre, un poble magnífic i rebel !-.
Vaig entrar a votar amb en Jaume
-que no sé com, s'havia fotut dins el recinte-,
em va fotografiar, ell no va poder votar,
però era un més, un company més de resistència.

Us parlaran de molts herois i de catifes vermelles,
de diners, de fama, de guapos i guapes, de glamour...
Jo us parlo dels meus, l'Encarna i en Jaume,
els de debò, els que hi són, els qui ho senten...

Avui els he tornat a veure.

Ells dos sols fan un poema sencer,
un poema sencer alçat 
amb i per vosaltres.


Fidel Picó
El poeta roig
Desembre de 2017



dissabte, 25 de novembre del 2017

Les primeres, el primer...


El primer calfred,
la primera llum de matinada.
El primer petó dalt del tren.
La primera tardor sense fred.
El primer desig de tu.
La primera pel.lícula que em fa plorar.
El primer poema (que no recordo).
La primera dona que planta cara a un home feixista.
El primer gol,
la primera metàfora.
El primer ull de somni.
La primera olivera que he vist créixer.
El primer contrallum al mar.
La primera mani.
El primer regal.
La primera tenda d’índis.
El primer pecat no original,
la primera nit afiançada.
El primer combat parcial.
la primera platja.
El primer esplai.
La primera lleteta que vas succionar…
El primer ésser.
La primera vegada (en... néixer).
El primer de l’univers,
la primera galàxia sense músics.
El primer big bang en silenci.
La primera flor.;
El primer tu,
la primera ejaculació.

El primer ha de ser el... primer…?,
La primera ha de ser la… primera ?

La primera enverinada i al pal.
El primer desert de sal.
La primera en dir-li ‘no’ i no recollir-li l’orinal.
El primer clarinet com cal.
La primera aquella...final,
el primer militar fatal.
La primera guitarra sense rima.
El primer cavall al trot.
La primera llavor.
El primer últim,
la primera de segona,
el primer segona.
La primera palla;
el primer desordre en un paller.
La primera sirena,
el primer tresor.
La primera vaga,
el primer llibre,
la primera feina.
El primer que va perdre.
La primera maltractada.
El primer tró.

El primer calfred.
La primera en dir-me “T’Estimo”.
El primer en dir-te “T’Estimo”.
La primera i darrera sorpresa per aquest final.
El primer, el número u, el darrer :

El primer d’octubre.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre 2017
(25/11/17)

divendres, 17 de novembre del 2017

Gronxen camins...


Un acordió gronxa la ciutat
i una llàgrima corre de nord a sud
pel vidre fred del finestral.
Plora la resistència, plou sang
i esquitxa l’ocell
empès a la gàbia.
Solitud de glaç,
crit grumoll de ràbia;
poema de foc i creu,
cendra de matinada…
Acordió i silenci monàstic.
Cauen gotes, rellisquen
per un novembre fred.

Més enllà, les cartes:
dibuixos d’infant
gronxen camins d’esperança,
coratge, anhel, cançó…

Que no s’agapui la llum del carrer
Que t’enlluernin les ales
Alcem les portes i abracem
                        la llibertat.

Fidel Picó;
El poeta roig
Novembre 2017


dimecres, 8 de novembre del 2017

Absoluta tardor


Un bram endolat
recrimina la quimera
del riu vermell.
Un silenci glaçat tenalla
la possibilitat de sortir de casa.

Bram ?, Silenci ?,
-vols dir ?.
Absoluta Tardor.
Els colors de les vinyes.
Els meandres del risc,
el viatge, la paraula.
Le metàfora dels teus ulls
i alguna pèrdua més
que ara no recordo.

Fidel Picó, el poeta roig
Novembre 2017

diumenge, 22 d’octubre del 2017

Invertebrats (o l'Espanya invertebrada)



Temps invertebrats,
hores mal afeitades,
bruixes que no es poden pentinar
ni tenyir-se de xocalata desfeta.
Escumes perllongades,
escalfament etern.
Preàmbuls que e’allargassen
com xiclets.
Introduccions desbocades
com cavalls arrauxats
cavalcant per la platja
dels somnis llargs
com tren de mercaderies.
Carrers amb cruïles indecises;
proclames ajornades,
suspeses com una X.
Estius que són tardor,
tardors que són com estius.
El xiular tímid
del primer tren
i el primer petó
al darrer i més curt dels túnels.

La felicitat, aquella esmunyedissa
granota tan difícil de retenir.

I el petó que sempre s’acaba,
i la revolta que sempre s’acaba.
I la mirada que et fuig
i el nus de la palla
i el singlot sense voler...

I el desenllaç…,
quan ell, com sempre,
marxa d’esquenes
i l’altre es queda, com sempre,
immòbil, impotent, orfe,
invertebrat.

Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2017

dijous, 12 d’octubre del 2017

Sacseig


“És ahora la hora
de sacudir la raiz y volverla hacía el cielo”.
J.A.VALENTE

Sacsejar les arrels
per retornar-les xopes
pels regalims
de l’alegria de la terra.

Desembarques molla
i jo cremo sacsejat
   de desig.


Fidel Picó; el poeta roig
Agost de 2017

divendres, 6 d’octubre del 2017

Sol i a mig camí ?


“Un home sol a mig camí” (Vinyoli)

Sol i a mig camí,
badalla la vida ?.
A mig, al mig de tant,
entre plagues, silencis i clots entelats.
Al replà, al centre, en terra de ningú.
Un home sol,
un poeta, un sociòleg, a mig camí.
Entre la feina i la metàfora,
l’or de les filles
i d’altres tresors menors;
entre la pregunta i la resposta.
Entre el franc tirador
i el tinc un clavell per dir.
Entre la dependència o la independència

El teu, el meu desert. A mig camí.
I mentre avancem,
nosaltres, vosaltres, ells i elles;
les escoles i els carrers,
l’abraçada al ple camí.
Les abraçades al ple camí.

I així, un ésser mai més sol.

Un poble en ple camí


Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2017 

dilluns, 11 de setembre del 2017

Pobles...



Poble; pobles en moviment.
Pobles que cauen i s’aixequen;
que alcen copes i ulls,
i ulls que fiten horitzons d’abril
per avançar per (la) terra.
I terres que ploren els teus versos.
I versos que també s’alcen,
i punys de la terra que juntament s’alcen.
(Malgrat ésser bombardejats, no es resignen
i contraataquen i desembarquen i avancen
cap a la platja de l’amor).

I els pobles s’alcen i canten i caminen
i, en moviment, els pobles
que fan la seva, i avancen i són
el que volen ser i només ser.

I mare i filla, juntes,
llegint al jardí dels verds.

Pobles. Poble…,
la platja de l’amor del nosaltres.



Fidel Picó, el poeta roig
Agost 2017

dissabte, 2 de setembre del 2017

Rere vidres bruts


Miro rere els vidres
com la ignonímia cau.
Cauen la pluja,
els ideals, els estels,
els pantalons, les claus,
les dièresis…
Cau la brutícia.
Cauen revolucions
o el terra del primer pis
fins la planta baixa
(crits, pols i a les fosques,
tots més o menys bé).

Tot el que cau
s’estavella al terra,
el xoc és considerable,
sinistre seriós;
et fa mal una vèrtebra
i a mi em fan mal
aquells ulls bruts de la por..

Miro rere els vidres
com rodola el somni
que roman quiet, estabornit.
Hi ha silenci als carrers.
Molt silenci. Brut silenci.
Potser un diumenge a les set del matí.
Cau la ignonímia bruta cau.
(I torna a pujar
com un ascensor que té pressa
per fer caure de nou el plom
de la mentida, la infàmia…;
tota la bruta merda
per fer-nos caure a tot@s).

Miro rere els vidres
com cau el lleixiu
que ens plou brut a sobre.


Fidel Picó
El poeta roig
Agost i setembre de 2017

dijous, 24 d’agost del 2017

Fragilitat



Coratge dius per fer front
a tanta fragilitat ?
Per què ?
No està tot sentenciat, escrit
pels fantasmes de sempre ?
Quina és l’hora, quin l’espai
en què la fragilitat
creua la línia vermella
de l’acceptació o de la misèria ?
Parlem de les pedres quan un enderroc ?;
de les males herbes d’un solar abandonat ?.
Dels turmells dels porucs que corren
per escapolir-se de l’escomesa del temps ?
De les seves dents de ràbia
prenent un volant, una ampolla
un comandament a distància, un smartphone
per allunyar-nos encara més ?
Per què tanta fragilitat ?
Per què ara molt més que por ?
Per què el suburbi plora solitud
i el centre hi plouen caos d’acer ?
Fragilitat per desafecte (s) ?
Desafecció per paràl.lisi ?;
per rendició ? Per ser de sorra
i dispersar-nos sense adreça
com formigues clandestines ?

Erosionats fins esmicolar-nos.
L’aigua ens guanya terreny
i la solidesa d’unes platges
que, lentament, finen.
Coratge dius per fer front
a tanta fragilitat ?


Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2017

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)