Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dijous, 14 de març del 2013

De veus i cançons


“Tanta multitud i tan sol !”.
M’ho deies tu, poeta entelat entre la manifestació.
Jo pasturava amb tu entre un mar de desitjos
i veus de sirenes que clamaven
per no ser desnonades de somnis.
Onades de protesta i ports on es confinaven
en garbuix tones de versos, mentre els poemes
enllaunats es refredaven a la nevera del segon primera.
Més enllà, una platja banyada de silencis,
una bicicleta solitària com les teves petjades velades,
i el vell que atén un melancòlic i llunyà llagut
que ve del fons del passeig arrecerat
a la blanca i escumada cresta del segon primera.
Mentre, les indomables ones no paren
d’arribar brodades d’atzurs profunds.


Fidel; Octubre de 2011

divendres, 8 de març del 2013

Es diu Fina...

Ara, un poema més real, directe, ‘senzill’... El vaig escriure fa 4 anys. Coincidint amb la data d’ahir (dia de la dona) i amb un pis que molt breument deixaré, és un homenatge a la meva veïna, la Fina. Una dona gran entranyable -personatge real- que m’aprecio moltíssim. Avui mateix l’he repescat i us l’ensenyo. “Per tu Fina, ens seguirem veient !”.


Es diu Fina i viu sola.
Sola en un esquifit àtic antic d’un pis
(antic) de la Vila de Gràcia.
Es diu Fina i viu sola. És ja gran, vídua, pobre
i el cor ja li ha donat algun ensurt.
Es diu Fina, viu sola,
i fa jerseis de llana per la meva filla,
i cerca conversa quan pujo a estendre la roba al terrat,
i em parla i parlem. Es diu Fina i viu sola, solitud
tan sols apaivagada per algunes partides de parxís
o per algunes visites a les tardes.
Es diu Fina i viu sola, i té un fill i un nét.
Es diu Fina i viu sola i està molt... sola.
Es diu Fina, viu sola i ella també es mereix
que algú li faci un poema.
Es diu Fina i viu sola i a vegades ens plega la roba.
Es diu Fina i viu sola i tota sola encara té forces
per pujar els quasi cent esglaons
que hi ha fins a casa seva.
Es diu Fina i viu sola, tres pisos amunt d’on jo visc.
Es diu Fina i viu sola amb una pensió i pis de merda,
igual que milers de Fines anònimes
que sobreviuen aïllades i preses
per tanta i tanta solitud.
Es diu Fina i viu sola.
  


Fidel; desembre 2008

dilluns, 4 de març del 2013

Amors i pèrdues



Ens nodrim a base d’amors i pèrdues.
Gran devessall això nostre.
Un dia ens atrapem al somni,
i una nit ens fuig a un atlas confús.
Traço rutes per iniciar un viatge,
després, perdo rastres com petjades a la sorra
que el temporal esborra i el tractor de la neteja difumina.
S’ha fet fosc;  tinc por. M’abraço a veus
que xisclen des del darrer tren.
I nines ploroses des de la finestra em diuen adéu.
Ara a l’estació només hi habita el meu fred.
Les vies callen, la nit em tanca,
un mapa tacat d’oli jau al banc.

Demà a les sis, quan el primer tren,
algú ja haurà netejat l’andana.


Fidel; Octubre de 2011


La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)