“Em bullugo en un toll”.
Hilda Hilst
Una tardor gens solemne.
Un amor desfet
que embarranca al bassal
on tanta pluja.
Núvols color policia política
treuen el cap,
traus al cap,
paraules en roig…
Passió regalimant
com riu que naufraga
a la teva estora de metalls rovellats.
Ha caigut tot el que havia de caure
i una mica més.
El poder s’ha mantingut ferm,
fred amb només una petita esquerda al marbre.
La tardor fa fotografies en color,
algú busca cargols a Gualba
prop de les vies del tren.
I tu que penses com s’ha pogut apagar
allò tan vostre,
i el perquè ha plogut tant
i hi ha un bassal on tants embarranquen
i romanen atrapats
a les teranyines del desamor
on l’aranya aguaita la solitud humida.
Per què el poder no perd mai ?
Per què els rius baixen plens de ràbia ?
Per què tanta desfeta
regalimant cofoia i superba
davallant de cap a baix
camí de la teva desesperació
sense espera, embarrancat,
estàtic enmig del toll ?
Una tardor gens solemne,
un amor a la deriva.
La dansa d’abans ara és estàtua;
lligat en un toll
com un clau sol desassistit a la intempèrie.
Al bassal hi continuen plorant
aigües desfetes
com guerra perduda.
El poeta roig (F.P.)
Novembre de 2018
