Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 29 de març del 2019

A la biblioteca



                    “El poeta treballa les 24h del dia, sense vacances”.
                    “La poesia és el contrari que el capitalisme”.
                             CARLES REBASSA

A la biblioteca
viatjo de Bartra a Rebassa:
d’un mar incendiat de llibres de poesia
a la sala d’actes
on els poetes, de vegades, fan actes.
Dels morts i els anys 40 del segle passat
a l’esquerra independentista:
aigua poètica d’avui.
Traspassat l’arbre de foc ,
l’avantsala de la por
o l’avantsala del desig,
hi trobo un paio
que llaura la metàfora als cims,
escala sonets, fabrica sons bruts,
i davalla per la cresta sud de la muntanya.
Lentament, de passeig, badant,
sense fer eslàloms ni cap descens vertiginós
com l’esquiador dels flashos ultra-ensucrats
que corre a absurda i febril alta velocitat,
aquell llampec que tan encega,
la diàfana avantsala de tantes pors.
(“la poesia és el contrari que el capitalisme”).
Fins arribar a la vall del riu vermell,
amb alguns anyets més,
per on regalima la passió del teu cos.
Per on cavalca la vida
fins besar el mar
indendiat de llibres de poesia.
Precisament avui,
que jo passava lentament
-i m’aturava-
per la biblioteca Mercè Rodoreda,
una tarda de finals de març
del segle vint-i-un.

El poeta roig (F.P.)
28 a 30 de març de 2019

dilluns, 18 de març del 2019

La (meva...) (REVISADA)



Plany, ràbia..., sovint crit
d’homes i dones de carrer
perduts per una ciutat podrida de silencis.
Ofec de cants d’homes i dones,
intent d’hissar l’esguard
que el negre pànic enderroca.
Habitual naufragi,
oblidada esperança,
dissidència, clandestina amagada,
estimbats a la tenebra.
Dona plorant tanta solitud.

La boira bruta de tantes cruïlles,
el contenidor cremat i tants fums,
el plor del carrer en cendres
de les que mai no guanyen,
són els meus mots.
Homes i dones de carrer
que cada dia baixen al metro
per profanar el temple dels poetes,
per obeir els dies laborables blancs,
per cordar com poden la seva vida.


Un refugi a tanta desesperació humana.
És poca cosa més, la (meva) poesia.



El poeta roig (F.P.)
De 2008, refet: febrer 2018

divendres, 8 de març del 2019

Matins sense badallar



El matí no és cap badall
de llarg recorregut.
El matí és quasi un setanta per cent
cap a la feina.
Són els teus dits -tants dits-
picant -i a alta velocitat-
una petita pantalla de llum
on els teus ulls hi cauen dins,
dins un autobús cap a la feina,
per exemple.
Són les teves cames
que passen pel passadís
i jo amb auriculars i la ràdio.
I tu que parles amb un afortunat
a no sé quin altre costat de quin mur,
i jo mirant els teus llavis
pintats de fúcsia.
I copsant com colpegen els teus dits
una petita pantalla de llum
i veient les fines ungles
pintades de fúcsia.
Als matins no hi ha temps per badallar.
Els dissabtes són per escriure,
diumenges potser llegeixo,
els dies laborables...cap a la feina,
amb la ràdio, els nostres presos,
les mateixes cares de descomunal alegria
a la parada del bus a les 7,25 hores
i el mateix bus ple de cada dia
al carrer Sant Antoni Maria Claret,
entre Sardenya i Sicília,
mediterràniament insular.
Les mateixes petites pantalles de llum
i ulls que cauen dins...
Jo: la ràdio, la T10,
la noia que pot pujar al carrer de Sant Joan…
El Madrid ha perdut,
avui vaig deu minuts tard,
avui declara Pérez de Los Cobos,
contunuarà fent sol
però les màximes baixaran una mica.
La gent continuarà anant a la feina
i jo que buscaré els teus dits
amb les ungles pintades color fúcsia
i trobaré una frenada brusca
al carrer Còrsega prop de Torrent de l’Olla.

Aquí, com veieu,
no badallen ni els fatxes.
Aviat sonaran els senyals horaris de les vuit
i jo posaré el dit al marcador horari de la feina,
semàfor verd i cap a la taula
on una pantalla de llum,
ja apago la ràdio.
(Per cert, m’hauria de tallar les ungles).
Avui no surto, tinc oficina.
És dimecres, el Madrid eliminat de la Champions
i les preses ja hauran arribat al Tribunal Suprem.
Matins sense badallar.

El poeta roig (F.P.)
Març de 2019

divendres, 1 de març del 2019

Cau odi



L’odi se t’esllavissa
i poses de genoll els teus actes.;
escridasses mots,
entones allaus d’alcohol...
Ruixen rius de foc descontrolats,
penetren per la teva ànima crepuscular.
Es Convoca Consell de Ministres,
els bàrbars decideixen decidir
i les orenetes ja ni ens deixen els seus nius.
El verí s’enganxa com resina
i ploren els malalts.
És l’odi que et cau, ens cau
i decideix explicitar serralades de pors
parapetades com arbres immòbils.
I cau on nosaltres,
ens posseeix, ens encasta, ens arma;

i els ximpanzés del zoo fan riure la canalla.


El poeta roig (F.P.)
Poema inclòs al llibre 'Per aigua i...desembarquem'
(Octubre 2018)

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)