Amor desfet

 “Em bullugo en un toll”.

                               Hilda Hilst

Una tardor gens solemne.

Un amor desfet

que embarranca al bassal

on tanta pluja.

Núvols color policia política

treuen el cap,

traus al cap,

paraules en roig…

Passió regalimant

com riu que naufraga

a la teva estora de metalls rovellats.

Ha caigut tot el que havia de caure

i una mica més.

El poder s’ha mantingut ferm,

fred amb només una petita esquerda al marbre.

La tardor fa fotografies en color,

algú busca cargols a Gualba

prop de les vies del tren.

I tu que penses com s’ha pogut apagar

allò tan vostre,

i el perquè ha plogut tant

i hi ha un bassal on tants embarranquen

i romanen atrapats

a les teranyines del desamor

on l’aranya aguaita la solitud humida.

Per què el poder no perd mai ?

Per què els rius baixen plens de ràbia ?

Per què tanta desfeta

regalimant cofoia i superba

davallant de cap a baix

camí de la teva desesperació

sense espera, embarrancat,

estàtic enmig del toll ?

Una tardor gens solemne,

un amor a la deriva.

La dansa d’abans ara és estàtua;

lligat en un toll

com un clau sol desassistit a la intempèrie.

Al bassal hi continuen plorant

aigües desfetes

com guerra perduda.

El poeta roig (F.P.)

Novembre de 2018

Esquitxant

L'estiu anava esquitxant

a la piscina del poble veí.

Jo, amb el cap cosit a grapes,

mirada i pensament en l'esquitxada de la vida.

El cos de la noia

que surt de l'aigua

regalimant i plena de llum.

El pianista atura les notes.

Callen els poetes per uns minuts.

Irromp barroer, el temps

i jo ja puc anunciar-ho:

em faig vell.

El poeta roig (F.P.)

Desembre de 2018

Feixista somrient

Es tanca la porta

i escolta el silenci.

A fora, un sèquit de xiscles,

martells que avancen,

platja de barques incendiades.

Fumegen cases de veïns,

l’habitació plena de sutge,

la cigarreta mal apagada al cendrer

de la classe obrera o de la classe mitjana,

el protagonista de The Wall de Pink Floyd…

La cara d’un feixista somrient

des del sofà de casa.

Es multiplica el silenci

i només canten els soldats.

I ara què nosaltres ?

El poeta roig (F.P.)

Desembre de 2018

Monàrquic

                   

                                                            “Un amor severament monàrquic”.

                     ( V.A.Estellés )

Em nego a ser el teu soldat,

el teu plom, metall fred, rovellat.

La teva monarquia grisa

que xiuxiueja espases

i fabrica fongs en sèrie

que són distrubuits pels i als teus súbdits

com engrunes subsidiades a destemps.

M’hi nego, no em plego.

No em segrestaràs al teu iglú

ni em mantindràs en dejú !

Em nego a fer les teves guàrdies,

a fer-te la reverència establerta,

a empassar-me els teus monòlegs de Nadal.

Em nego a dir-te “Don”, “Majestad”...

Nego ser el teu súbdit.

I Via fora davant aquest amor

de soldats severament monàrquics!

El poeta roig (Fidel Picó)

 28 i 30 de novembre de 2018

Ni rostre ni rastre

El preàmbul és una absència.

Sense rastre

de la primitiva urna

dels poemes d’amor.

Sense rostre tu,

que vas marxar

quan la sang s’havia d’apoderar

de tots els rius i xiscles.

Cordes de guitarra trencades

i el silenci de la plaça

(quan hi ha partit de futbol ?).

Clarinets sense vent,

encara més silenci,

sobredosi de silencis,

savis fent silencis

només trencats per un soroll de tacons

trepitjant els somnis.

I arriba l’annex:

una guerra sense fer l’amor.

Ball de bastons,

bestiari de basardes,

besades impossibles,

becs closos instruments trencats musica muda…;

temps de primaveres afusellades.

Sense rastre, sense rostre,

oblit relatiu,

sortida per la porta

i mai més

Fidel Picó

El poeta roig

Novembre de 2018

Refugi al bar

Cau la nit de novembre

com els rellotges posmoderns d’avui:

sense treva, a tota velocitat, sense mira-ments.

Hi ajuda que plou a torrenteres

com arreu ens plouen hòsties

que ressonen per totes les cruïlles.

Costa sense far, cruïlles ennegrides

com negre va veure la nit el poeta,

com aquest instant certament decrèpit sense tu.

La tarda ens fuig sense tu,

irromp el vespre com una ventada

sense ganes d’avisar.

El cel no deixa de plorar de ràbia,

tenim presos polítics i exiliats.

Les orenetes també han anat marxant.

Les clavagueres semblen rius marrons

i moltes dones van en botes i caminen fent soroll

i molts homes no hi van en bótes però caminen

en silenci deixant petjades de sang.

No et trobo a la cruïlla fosca de l’avui.

Hi apareix un aparador entre els vidres molls

que encega de tanta llum blanca,

s’enlluernen els preus i les robes

i l’entorn queda més enfosquit que la pròpia nit.

Trona, ja tot és fosc.

La nit se’ns posa als vidres i trona més

al bar de Gala Placídia. Indret on s’hi barregen

classes mitjanes i altes, una transició estranya,

un lloc de frontera amb límits de boira.

La mateixa pluja, una nit eterna semblant.

Esclata l’enèsim tro,

el cel continua vomitant ràbia a raig encès.

El bar, refugi del mal ploure;

arriba més gent (“refugees welcome”!, tant de bo...).

I una àvia dona de menjar al net petit,

un grup d’homes i dones d’uns 40

parlen en castellà de viatges;

hi ha la noia sola fent el tallat calent,

la cangur amb un altre nen parla pel mòbil

(Quasi totes s’endinsen

i es perden pel mòbil...).

I jo que escric, tinc les bambes xopes

i m’asseguro pel mòbil

que la meva filla ha arribat bé a música.

Vaig enllestint el poema;

cau la nit de novembre,

i jo que no et trobo

perquè t’han tancat a la gàbia,

Jordi Cuixart.

La pluja cau sense treva

i tu que no passes per les sentides cruïlles

que, sense tu, deixen de somriure amb o sense pluja.

El cel brama ràbia !

I demà, el sol,

i els teus mots no engarjolats.

Surto i em cau una darrera gota;

cau una nit de ràbia

que no m’has enviat tu

perquè t’han tancat a la gàbia,

Jordi Cuixart.

Fidel Picó (El poeta roig)

15 i 16 novembre de 2018

Gràcies per tant !!!

Embarranca

Al restaurant de l’Ametlla de mar, dineu.

Els teus ulls topen amb un quadre:

un vaixell de pesca, un dia de fort temporal

embarranca al costat del poble.

Dissortada pàtria ?

–La imatge de l’estat espanyol, li dius.

Ell, girant-se cap a la paret on el quadre,

fa un altre titular: -Són les pasteres.   

En una de sola, dues imatges brutes i en brut.

Dues preguntes, o...dues respostes.

Dues crisis. Dues misèries.

El temps decapita colors

i ens fa més terribles.

O tristos. O realistes.

La decadència de la condició humana

amb ulls de naufragi.

I així guixem ara els poemes.

Ruptura o fugida: pels qui van sobreviure.

Fidel Picó

El poeta roig

Octubre 2015

Poema del llibre 'Per aigua i...desembarquem'

(Ed.Neopàtria, octubre 2018)

Miro mapes

Miro mapes i veig la tragèdia.

Una utopia amb crosses,

un infant sol amb febre,

un camí malmès: 

xaragall, esquerda, pont enfonsat...

I el toll: la nostra brutícia, la nostra història.

La impossibilitat d'arribar a la fi ?

La possibilitat de superar les metes ?

Miro mapes i veig la tragèdia

que nova ser.

M'assec al sofà.

Espero el silenci

amb un tros de xocalota negra,

abans de llegir algun poema:

versos d'un infant sol i amb febre.

Fidel Picó

El poeta roig

Octubre 2018

Ens fragmentem

Ens fragmentem

Ens fragmentem a sobre,

a tota velocitat es dispersen les peces

i les forces cada cop menys forces

talment àtoms esgotats lluny del foc.

Un, dos, tres, quatre..., i cent rius

fugint en estampida cap als seus inferns.

Juga el desordre i s’apodera de tots els éssers.

El cel és un caos d’estels, sense adreça

i perdudes les teves sòlides mirades.

Les nines xisclen com trens de guerra

i els peons cauen com fulles derrotades;

i als escacs només maten els més forts.

Ens fragmentem a sobre,

el carnisser esquartera el conill en microxips simbòlics,

i la carn picada esdevé el plat estrella de tots els dies.

Trinxats, la forquilla a sobre pressionant els nostres caps.

Camp de patates, toll de rases,

esllavissada a la platja, esllavissats tants amors...

Vidres petats, escampall de micro foteses

als solars de la basarda.

Campi qui pugui, gloriosa globalització !,

fugint en estampida per vuitantena vegada.

Pànic als mercats, esquitxades caòtiques de sang,

melangia quan plou

i les gotes caient manses a la taula de vidre

que resisteix dels embats del temps.

Com una explosió de metralla,

de dins a fora, de centre a perifèria...;

de l’ordre al caos que s’apodera de tots els éssers.

Ens fragmentem a sobre

i fugim del tauler en aquest joc macabre.

I avança la lava cap a nosaltres,

no va avisar el Vesuvi

i la classe mitjana també roman a la intempèrie

com aquells que no llegeixen.

Algú bombardeja les cases

mentre la pluja inunda la cuina

i per la tele un mort per esfondrament

d’una bastida a l’hotel Ritz de Madrid.

On vivíem: un solar provisional,

una excavadora que es mulla.

Tot és transitori, res no acaba mai

i les carícies se senten per només segons.

I el món ens foragita sense compassió.

I aquí, ara, jo,

només faig que treure la pols als llibres de poesia,

atrinxerat al meu castell de flors.

Fidel Picó

El poeta roig

Setembre de 2018