Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

diumenge, 30 de juny del 2013

Crònica d’urgència d’una trobada històrica





Ahir, dos personatges es van creuar. I més encara, es van trobar. I més i més encara: em van fer emocionar –a mi, a molts...-. I encara més i més i més lluny: vaig aprendre, em vaig adonar que la força d’un desig del meu “País Petit”difícilment farà marxa enrere i que això de la llibertat del meu poble...ho podem arribar a viure.
Dues persones que de segur (deixant de banda que ambdós són o han cantat en català) en la vida no s’haurien trobat mai, no haurien convergit en cap model social car tenen una visió i codis de valors fortament distants o oposats. Edats diferents, Sants/ Berga... fins i tot difícil creuar-se. Heu endevinat ? La Núria Feliu i en Titot (ex Brams), efectivament.
Doncs ahir “Al Vent” o ‘Venint del Nord, venint del Sud’ els van dur al mateix indret, mateixa hora, mateix escenari. Alguns, els de sempre, els escèptics i/o els d’abans, podran veure el got mig buit i vessant tenebres. “Ah!, dues persones tan dispars...impossible entendre’s; fragmentació i pati d’escola, cridòria, divisió assegurada”..., aburgesament per uns i radicalització compulsiva per altres (els de sempre, alguns d’abans, els del llibre de la Constitución com a doctrina inalterable de la història...Quin “Jorn de miserables” i ”Campanades  a Morts”!).
I no, no i no !. Algú altre podria dir el contrari. Que això és seriós. Que això no és un encenall parapetat per unes elits catalanetes i polides al poder per vendre fum. Que això és un moviment imparable, potent, estable, transversal. Un moviment sí, amb una càrrega de radicalitat democràtica que determinada ‘progressia’ espanyola ( i un poc de la catalana) encara no ha entès, no ha volgut entendre...Com si els apunts socials (anti retallades, a favor de Tv3 com a mitjà públic, contra les bales de goma...) no fossin ‘d’eixe món’ independentista, quan ahir se’n van dir i unes quantes. Hi ha silencis que diuen molt. I alguns veuen només Núries Felius per tot el camp i d’altres –molts- que veiem com els Titots treuen el cap i també són del clan. Senyors de la ‘progressia’ i alternatius de l’alternativa alternativa, tenia ganes de dir-ho !: ”No és això, companys, no és això”.
I sí, sí, sí, anem construint. En Titot i la Núria Feliu (òbviament –ja ho sabeu- jo me n’aniria de bars amb el primer) han fet discursos i enfocaments diferents, molt diferents... Però ahir van dir el mateix: “No ens podem aturar”. Aquest país en marxa, ja sense aturador i amb un referèndum que ha de ser INAJORNABLE (el mot que ahir dèiem més clar tots els 90 mil i els altres que s’ho miraven des del sofà).
I aquesta és la clau. La clau és que segurament ells tenen més por que nosaltres: no és ja l’autoengany que professen quan diuen que això és una ‘moda delirant i pasatgera d’un tal Artur i quatre nazis més’. Quan insulten, amenacen, menyspreen, ignoren... ens tenen por perquè saben que anem seriosament, que difícilment ens aturarem, que som més. Que som, malgrat tot som i continuem...Tossudament alçats. Som una suma civil, ferma, normal... il·lusionada com la canalla la nit de reis : 90 mil clams i un immens mar estelat, “Bressol de tots els blaus” (i vermells, diríem alguns). I entre ells, jo hi era. En Joan i jo, la Núria i en Titot vibrant amb la Dharma. I algú que crea i gestiona la suma, ho clava; no es pot dir millor i més bonic:
“No som aquí per buscar un somni; nosaltres som el somni”.



Fidel; 30 de juny de 2013

dijous, 27 de juny del 2013




Omplo i em miro el cava.
Pul·lulen bombolletes entremaliades
que s’enlairen fins dalt de tot.
Es difuminen com els meus somnis.
Però ailàs!, abans ja he engolit el líquid,
i tot ell em penetra com una besada ardent.
I comencen d’altres somnis
que ballen per les venes a ritme de jazz,
resistint-se a l’embat de tanta realitat granítica.
Prou entremaliades les (meves) bombolletes...

M’omplo la copa de nou. Friso més i més quimeres!
Atanso els llavis a l’elixir del desig.
Pessigolles tafaneres em saltironen al nas.
Bombolles trapelles que em captiven,
movent-se prou a prop com per temptar-me.
Ara empasso, assedegat de jocs.
Coïssor a la gola.
Bombolles etíliques bullint-me la sang i les passions.

EBRI de somnis
EBRI de tu



Autors: Fidel Picó & MartinaH





dimecres, 26 de juny del 2013

Cabal animal


L'aigua del riu sobreïx la duna establerta.
Darrer obstacle, sense aturador,
quan el cabal cau animal
a la recerca dels teus llavis.
La irreprimible força d'un desig
arrela tan endins
que hi germina l'ànima més preuada de la vida.


Fidel; Juny de 2013

divendres, 21 de juny del 2013

T’espero, no quedem


No quedem per feina.
T’he esperat a la cruïlla on els cotxes,
multidireccionals, viatgen sense esma.
A la cruïlla dels crits valents
on les banderes reposen per una altra ocasió.
He esperat. No he fet l’amor ni la guerra,
t’he esperat. No has vingut.
El missatge del mòbil ha estat prou clar:
-“tinc feina, ho sento, un altre dia d’acord?”.
Molt evocador. Mentre apago el mòbil,
veig la cruïlla com un nus sufocant;
mancat d’oxigen, surto de l’atzucac
per, almenys, fer la guerra. Pobre de mi...,
quin mal guerrer..., lluitar per saber que no m’esperes.
Que poc cinematogràfic, que poc heroi que sóc !

Enarboro banderes sota els auspicis de ningú,
només t’espero, sense fer l’amor ni l’heroi,
espero una guerra perduda sense tu.



Fidel; novembre de 2010

dimarts, 18 de juny del 2013

Haikus de (riu a) mar


Magna aventura,
gorges laberíntiques.
Camins cap al mar.

Davant els teus ulls,
meandres de glòria.
Més a baix, el mar.

Les ones ballen
i el vent udola com tu.
Mar de poetes.

Palpo l’esquena.
Els meus dits creuen el golf.
Llisco pel teu mar.

Cercant les ones
dibuixo punts suspensius.
Aquest silenci...

Vinc i no me’n vaig.
Les ones capitulen.
M‘acull la sorra.

Navegaren lluny.
“Terra, terra !”, digueren.
Volien besar.

T’esquitxes de sal.
L’escuma sembla un regal;
cresta, somni blanc.

Fossa marina
engendrant profunditats.
Cràter dels pobres.

Cloïssa closa.
Demolidor de somnis.
Tancat a dins : por.



1 de Maig de 2013

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)