Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 30 de maig del 2014

Travesso, travessava


Només transvaso tones de versos
quan desxifro les ones del teu cos.

Cerco tresors però m’integro
i duc els poemes mar endins.
Allà on les platges d’hivern romanen lluny,
llenço la canya per arreplegar una nit d’estiu.
Però d’això ja han passat una vintena d’estius.
Em faig gran, esdevinc melangiós,
només...recordo.

Només travessava tones de versos
quan desxifrava les ones del teu, d’aquell cos.


Fidel; maig de 2014

dilluns, 26 de maig del 2014

Sociologia

Llavors estudiava sociologia.
I vaig creure tant en ella
que em vaig endinsar pels seus pous d’aigua cristal·lina.
I vaig viure sociològicament:
la societat era la meva vida,
la parella de tots els balls
o l’amant més fecunda, ves a saber...
Estudiava estructura i canvi social entusiasmat
com un hooligan amb molts diaris esportius
i moooooltes cerveses al bar endinsant-se per la gola del llop.
Durkheim, Weber i Marx.
Neomarxisme o postmarxisme, postestructuralisme o funcionalsme,
grans teories com imperis o continents
i les noies que passaven pels passadissos i no gosava tocar;
tot era... teoria, pobre de mi.
Odiava el “despatxisme il·lustrat”, però a dalt,
les sales de professors tot era despatxisme- despotisme ... il·lustríssim;
camarades i “camarilles”, batalletes de i pel poder,
i ganivetades civilitzades de catedràtics per ‘ensenyar’.
Estructura i canvi social.
Estudiàvem el perquè ja no hi havia revolucions
i jo, revolucionat en tants aspectes,
volia canviar el món sencer.
I la sociologia que volia canviar-me
o jo canviar la sociologia i la societat sencera.
I algunes coses..., algunes coses van canviar.
L’estadística i el darrer any de carrera
amb el mercat laboral com a horitzó boirós,
em van estressar, destrempar: la cosa esdevenia
aigües estancades amb olor a residual intensa.
Vaig deixar de mirar les noies,
més aviat d’enamorar-me perdudament;
i la sociologia, per causes socials,
es va anar perdent com un puntet de tren
allunyant-se lentament sense aturador.
Només havia conegut millor l’adversari
(o l’enemic segons com es miri).
Però tot va ser més ordinari i pragmàtic:
ara, els meus enemics havien passat a ser cotxes i vianants,
car feia carrers i més carrers amb la meva moto roja. Era missatger.
Un missatger que anava de bar en bar
per on em vaig posar a escriure regularment.
Com vaig poder, vaig aprovar sociologia,
ja era un llicenciat més que no exercia.
“Mercat dual del treball i classes treballadores fragmentades”:
una estructura més sobrevinguda per no fer la... Revolució.
La Revolució s’havia quedat a les aules buides
i els canvis socials no poden anar a més de 50 km/h,
i els ulls dels horitzons blaus de les estudiants se’m van tancar.
El somni dels meus ulls eren sobres grans color crema
amb adreces d’advocats mercantils.
Però això ja no ve al cas. El cas
és que llavors estudiava sociologia.
Em queda el fons de la cervesa
on s’hi amaga una engruna grogosa de sociòleg
consumit pels tentacles de la societat.
Amb horitzons des de baix
on aigües residuals estancades amb pudor intensa
i la netedat perduda a alguna aula de la facultat.


Fidel; maig de 2014

dijous, 22 de maig del 2014

Endavant

Un dijous; un capvespre tot caminant.
Anàvem cap a casa pel carrer de Sant Lluís.
Pel darrera sentia els brams d'una parella,
es discutien vehementment; ens seguien.
Tu anaves en patinet, donaves una embranzida
i jo, ràpid cap endavant, perdent el rastre
deixant enrere la parella.
Perdent un rastre crispat i al galop.
Deixo enrere el guirigall,
avanço a pas ferm cap a la meva filla.
La resta, soroll i més soroll,
no m'interessa.

Endavant, cavalquem cap a mar.


Fidel; maig de 2014

divendres, 16 de maig del 2014

Ramon y Cajal 12

Zotal i vidres del dret, punxants i agressius
a la repissa on s'instal.len els gats.
Aquella olor, aquelles esquerdes,
aquella finestra que no tanca,
aquella paret negra, aquell lavabo vetust i esquifit
no apte per eminents dissenyadors d'interiors.
Va ser el nostre primer cau. Érem joves,
i malgrat la invasió de gats,
el guirigall del restaurant de sota,
el pati fet traster amb tota la merda del món...,
gaudíem del pis i rodalies.
Corríem pel passadís com corrien els anys 90.
Els nostres 30 se'ns llençaven a sobre
i els veïns tots eren joves, alegres i somrients
i muntàvem festes. Nosaltres semblàvem
els més normals i formals i seriosos i rssponsables...
Fèiem gargots a les pàgines del poder,
fumàvem dalt la moto
i un dia es va casar la Infanta i els antidisturbis
-que també corrien- atonyinaven pels carrers vora el mercat.
Sovint ens visitaven els escarbats
que també corrien amb la força del verí.
Recordo el fum pujant dalt les bigues, l'alè de haixix
i el primer mòbil gran i dur com un elefant.
Aquell canvi de feina, l'arribada de l'euro,
els macarrons dels dinars dels dissabtes
i l'ostracisme del "Partido Socialista Obrero Español".
Fins que un especulador ens va comprar,
i l'Aznar va fer la resta.
Vam marxar i tu vas plorar.
Ja no érem tan joves. Calia canviar de segle,
però els primers poemes vindrien amb mi per sempre.
I així va ser. Vas plorar mirant aquell pati
que, massa tard, feia patxoca; i vam marxar.
L'edifici va quedar en venda
i res ja no tornaria a ser com abans.


Fidel; juliol de 2013

dissabte, 10 de maig del 2014

Micro història de la liquidació


Per exemple, els del PP/SOE van arribar a dir:
"Liquidació de VOTS i d'altres resistències".
Per tal d'aconseguir-ho, van engegar la seva maquinària de guerra
per terra, mar i aires mediàtics (cavernaris)
Més tard van passar a un altre estadi repressiu:
"Liquidació de MOTS i d'altres indecències, dissidències...".

I finalment..., van liquidar-nos
(això si, subtilment, amb l'elegància característica del segle XXI)
 i/o ens van vendre al millor postor.

Ja érem una mercaderia que vagava per l'espai.


Fidel; maig de 2014

divendres, 9 de maig del 2014

Aire


Una finestra oberta,
un raig amplíssim de llum,
una brisa llarga, llarguíssima
com un tren que passa com si res, com si tot,
i deixa una estela, un alè, un impuls de desig.
Una carícia. L'abraçada dels nostres fills
i el corrent d'aire que neteja i travessa
tantes nits carbòniques de cadenes i pors.


Fidel; 4/5/14

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)