Sociologia

Llavors estudiava sociologia.

I vaig creure tant en ella

que em vaig endinsar pels seus pous d’aigua cristal·lina.

I vaig viure sociològicament:

la societat era la meva vida,

la parella de tots els balls

o l’amant més fecunda, ves a saber...

Estudiava estructura i canvi social entusiasmat

com un hooligan amb molts diaris esportius

i moooooltes cerveses al bar endinsant-se per la gola del llop.

Durkheim, Weber i Marx.

Neomarxisme o postmarxisme, postestructuralisme o funcionalsme,

grans teories com imperis o continents

i les noies que passaven pels passadissos i no gosava tocar;

tot era... teoria, pobre de mi.

Odiava el “despatxisme il·lustrat”, però a dalt,

les sales de professors tot era despatxisme- despotisme ... il·lustríssim;

camarades i “camarilles”, batalletes de i pel poder,

i ganivetades civilitzades de catedràtics per ‘ensenyar’.

Estructura i canvi social.

Estudiàvem el perquè ja no hi havia revolucions

i jo, revolucionat en tants aspectes,

volia canviar el món sencer.

I la sociologia que volia canviar-me

o jo canviar la sociologia i la societat sencera.

I algunes coses..., algunes coses van canviar.

L’estadística i el darrer any de carrera

amb el mercat laboral com a horitzó boirós,

em van estressar, destrempar: la cosa esdevenia

aigües estancades amb olor a residual intensa.

Vaig deixar de mirar les noies,

més aviat d’enamorar-me perdudament;

i la sociologia, per causes socials,

es va anar perdent com un puntet de tren

allunyant-se lentament sense aturador.

Només havia conegut millor l’adversari

(o l’enemic segons com es miri).

Però tot va ser més ordinari i pragmàtic:

ara, els meus enemics havien passat a ser cotxes i vianants,

car feia carrers i més carrers amb la meva moto roja. Era missatger.

Un missatger que anava de bar en bar

per on em vaig posar a escriure regularment.

Com vaig poder, vaig aprovar sociologia,

ja era un llicenciat més que no exercia.

“Mercat dual del treball i classes treballadores fragmentades”:

una estructura més sobrevinguda per no fer la... Revolució.

La Revolució s’havia quedat a les aules buides

i els canvis socials no poden anar a més de 50 km/h,

i els ulls dels horitzons blaus de les estudiants se’m van tancar.

El somni dels meus ulls eren sobres grans color crema

amb adreces d’advocats mercantils.

Però això ja no ve al cas. El cas

és que llavors estudiava sociologia.

Em queda el fons de la cervesa

on s’hi amaga una engruna grogosa de sociòleg

consumit pels tentacles de la societat.

Amb horitzons des de baix

on aigües residuals estancades amb pudor intensa

i la netedat perduda a alguna aula de la facultat.

Fidel; maig de 2014