Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 31 de gener de 2014

El primer tren


Al primer tren el sol m'enlluerna
quan endevino les primeres fàbriques.
Escassa gent al tren (R-3, agost...).
Pocs obrers, gens d'estels.
Només la lluna plena es difumina
com els somnis gastats;
com desitjos estressats de son,
igual que un primer tren.
Car per cada cinc desitjos,
topes amb quatre renúncies.
Bé, d'aquestes quatre
un parell són pactes coixos d'equilibri,
o rebregats com un paper de propaganda del banc.
Pel primer tren roman només un únic desig en plenitud.
Dormir ?; no,
em passaria d'estació I arribaria tard a la feina.
Besar o fins I tot fornicar ?; no,
per no haver no hi ha ni enemics.
Parlar sobre la segona transició nacional ?; no,
no hi ha cap interlocutor que es presti.
Escriure un poema ?; 
difícil, costa inspirar-se avui.
Puc parlar amb jo mateix (sobre la segona transició),
esbossar els primers versos d'un poema
tot pactant amb l'altre jo.
Ah si, deia..., però quin era l'únic desig ?
No us decebeu, es tracta d'haver agafat el primer tren,
malgrat que els desitjos s'estressin de son,
per on les utopies naveguen
entre rails d'onades que ballen
I s'abracen com un mar que m'enlluerna de goig.


Fidel; agost de 2013


diumenge, 26 de gener de 2014

Gener de 1939



El meu país va ser l’hivern.

La meva ciutat va arribar al gener :

el gener de mil nou cents trenta – nou,

dolorós traspàs de la guerra a la postguerra,

tortuós trànsit de la derrota a la misèria.

Per tu va ser la fugida per un àlgid camí,

des d’on t’arrossegaves cap a la frontera

com una serp perduda, entre una nevada

de silencis i el fred de la navalla.



Els seus ulls encara memòria viva.

A ell li queden algunes imatges de l’àvia :

els teus ulls perduts, dits balbs a la intempèrie,

els túnels plorosos dels vençuts,

aquella llarga corrua fúnebre i lenta,

com un feixuc tren de l’època des d’on avançava

la teva ombra a la deriva,

entre la derrota, el fred, el mutisme.



Veig la teva imatge esgrogueïda ,

va ser un vint – i - sis de gener. Ho vas deixar tot;

incloses les imatges que el teu fill va amagar

al calaix reservat de la història,

entre la pols i el gris forat de tants anys.

Així vas deixar les coses, els dies

en el que el cru hivern es desplegava marcial

i tu t’allunyaves de les botes que traçaven

a sang i foc els martells feixistes.



Però el meu país ha estat primavera.

El teu net ha obert les flames contra l’oblit,

mostrant les gèlides cares ploroses

dels que senzillament, fugien.

Ensenyar la història, els túnels dels vençuts,

per saber que darrera la foscor

sempre s’obre un camí de llum

i d’esperances.


Fidel; juliol de 2007




divendres, 24 de gener de 2014

Vull sentir



Vull sentir el mar de les utopies,
vull sentir els mots oblidats del violí.
Vull sentir com els teus somriures
m’acaronen de plenitud.
Vull sentir el teu món que ja no aguaito,
aquell alè que em foragiti les basardes;
vull sentir el teu descans en un replà entre besades,
batecs esllavissats de diamants
que s’aturen per il·luminar un horitzó.
Un horitzó que també vull sentir per mirar-te de prop,
engalanat d’onades que venen i passen com si res.
Vull sentir la pruna del teu sexe humit,
com el vitrall de colors que canta de plaer.
Vull sentir la llum d’aquella guitarra
que camina amb el poema dels teus somnis.
Vull sentir; vull sentir-te; vull sentir-me.

Em poses Lou Reed, si us plau ?



Fidel; gener de 2014





dilluns, 20 de gener de 2014

Sardines en escabetx


Un dia ja vaig escriure un poema
que parlava sobre les sardines en escabetx.
I avui torno a parlar de sardines en escabetx.
(Un moment, deixeu-me pensar...).

Tornem, malauradament tornem tossudament
a la barbàrie coagulada d’aquest món.
Continuem apilats, enllaunats, limitats, escurats,
profusament alienats. Sotmesos. Dependents.
I així anem: escabetxats fins dalt de tot;
indolents, amb molt poc espai per moure les cames
i fer els pertinents escalfaments tan recomanables per iniciar una cursa.
Quina gran merda. Oh, quina gran merda !.
Quan ens treguin d’aquí, oh brutal meravella !, 
car els gatets se’ns cruspiran i ni tan sols farem història
i si la fem, la signarem a un CIE o quelcom semblant;
quelcom com una altra llauna o bagul sense tresors,
per sempre més en pau i silenci amén.
Oh, quina merda tan magnànima !.  
I sí, parlo de la barbàrie coagulada d’aquest sant món.
I passo pel mercat, al centre del qual el peix fresquet
i clar..., les sardines, les més barates, les que mai no falten,
les exposades al zoològic de Quatre Camins (per exemple).
Escabetxats, així estem i restem i callem i ens empassen
i ens tornen a enxarxar i continuem fent com si res, no sigui que...
Seguim buscant els carrers foscos sense sortida, vida clandestina.
Mirada morta, ulls oberts cagats de basarda i més.
Sardines en escabetx i prou.
Camins closos i escales que pengen al buit,
no massa lluny del penya-segat solemne
que aguaita la darrera presa. Resistir
per no recaure per ser el condiment preferit pels corbs.
Ulls de sardina que miren el no-res.
Llauna de sardines en escabetx els ulls del món.
Imatge de la barbàrie coagulada d’aquest món.
Viatge al centre de la merda.
Centre, esquerra, dreta, nord, sud, est oest...
Aquí, allà, davant, darrera, arreu...sardines en escabetx.

I tu ?, quins ulls perfilen la teva mirada ?




Fidel; gener 2014

divendres, 10 de gener de 2014

I nedo...


Nedo, agredit de basarda,
entre onades de desfeta quotidiana.

Glopades de vi agre.
Columnes de porucs aguantant
ruixats de toxicitat calculada.
Olor de zotal al pati dels oblidats.
Merda als aiguamolls del mercat laboral.
Buit al llit sense la teva ànima.

I nedo, nedo, nedo, nedo...
cap a la boia on els versos em llepen el coll
cap a l’illa dels crepuscles o els mots desperts.
Nedo per sortir de mi mateix,
per fer (-me) preguntes tan obertes com aquest mar.
Per trobar aixopluc entre la multitud
de mans que anhelen llums públiques
que soterrin els fracassos de la intimitat.
I nedo, nedo, nedo, nedo...


Fidel; novembre de 2013

divendres, 3 de gener de 2014

Inapel•lable 2014


Va ser una embranzida
inapel·lable.
Vaig arribar a tastar els teus llavis.

El poble
havia proclamat la victòria.
( Inapel·lable )




Fidel: gener de 2014

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)