Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dilluns, 20 de gener de 2014

Sardines en escabetx


Un dia ja vaig escriure un poema
que parlava sobre les sardines en escabetx.
I avui torno a parlar de sardines en escabetx.
(Un moment, deixeu-me pensar...).

Tornem, malauradament tornem tossudament
a la barbàrie coagulada d’aquest món.
Continuem apilats, enllaunats, limitats, escurats,
profusament alienats. Sotmesos. Dependents.
I així anem: escabetxats fins dalt de tot;
indolents, amb molt poc espai per moure les cames
i fer els pertinents escalfaments tan recomanables per iniciar una cursa.
Quina gran merda. Oh, quina gran merda !.
Quan ens treguin d’aquí, oh brutal meravella !, 
car els gatets se’ns cruspiran i ni tan sols farem història
i si la fem, la signarem a un CIE o quelcom semblant;
quelcom com una altra llauna o bagul sense tresors,
per sempre més en pau i silenci amén.
Oh, quina merda tan magnànima !.  
I sí, parlo de la barbàrie coagulada d’aquest sant món.
I passo pel mercat, al centre del qual el peix fresquet
i clar..., les sardines, les més barates, les que mai no falten,
les exposades al zoològic de Quatre Camins (per exemple).
Escabetxats, així estem i restem i callem i ens empassen
i ens tornen a enxarxar i continuem fent com si res, no sigui que...
Seguim buscant els carrers foscos sense sortida, vida clandestina.
Mirada morta, ulls oberts cagats de basarda i més.
Sardines en escabetx i prou.
Camins closos i escales que pengen al buit,
no massa lluny del penya-segat solemne
que aguaita la darrera presa. Resistir
per no recaure per ser el condiment preferit pels corbs.
Ulls de sardina que miren el no-res.
Llauna de sardines en escabetx els ulls del món.
Imatge de la barbàrie coagulada d’aquest món.
Viatge al centre de la merda.
Centre, esquerra, dreta, nord, sud, est oest...
Aquí, allà, davant, darrera, arreu...sardines en escabetx.

I tu ?, quins ulls perfilen la teva mirada ?




Fidel; gener 2014

2 comentaris:

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)