Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dissabte, 29 de febrer del 2020

Malgrat tot, de mà en mà



Cremen el vaixell de paper.
Cremen la rosa dd paper.
Hi ha fum a les cases.
I els poemes, que són
al vaixell i entre els pètals
vermells de la rosa,
que es desfan com ànimes
després de la festa
amb sexe, drogues i rock and roll.

Cremen vaixells.
Cremen roses.
Roses com les de l’Estellés,
que cremen o suren els pètals
fragmentats com vidres trencats
després de la mateixa festa.

La canalla corre i xipolleja pel llac
agafant pètals d’allà i mès enllà,
l’Estellés és mor,
ens continuen segrestant
els mesos d’abril i maig,
i cremen vaixells bombardejats
per la seva fúria
i els seus esbarzers altius.

I per cloure aquest quadre dantesc,
tenim els sense sostre
amb tantes nits fosques
i a la intempèrie engolint un mal vi.

Però l’Estellés, si llegís això,
de segur que em renyaria.
Em diria, - “on vas animal !,
això sembla un lleig taüt solemne";
posa-li el somriure de la Chan
del bar on esmorzes,
el camioner amb el seu entrepà,
la Sònia sobrevivint amb els seus orgasmes,
els llibres que et fan somniar amb el veí de sota
i que van de mà en mà.
Com, malgrat tot, tantes coses
continuen de mà en mà:
les cabanes que fan els nanos,
les carícies dels dissabtes a la terda,
bombers que salven cases i vaixells,
metges que reanimen cors.
I poemes que reanimen,
que tenen un petit sostre
per a aquells que han perdut
la rosa de paper.



Desembre de 2019

dimarts, 11 de febrer del 2020

Sí a dir-me


Dir.
                Dir-te.
Dir-nos tants.

Dir-me. Dir-me
el temps a cau d'orella:
- Afanya't, no facis tard a escola'.
Afanya't ara que la por
mira cap a una altra banda,
i digues SÍ;
SÍ a dir-te, a dir-nos,
a dir-me.
SÍ a cada despertar,
a cada dimecres,
a cada febrer.
SÍ a Oh Capità! i al Petit Príncep.
SÍ als anys i a la paraula.
A dir-me i a dir-te SÍ.

A la VIDA, SÍ.


El poeta roig (F.P.)
12 de febrer de 2020



La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)