Setmana Santa a Can Molas

Aquesta nit ha passat:

l’ocell se’ns ha quedat atrapat a la cuina.

Però la cosa ja ve del passat;

un martell que colpeja tots els dies senars,

com ahir dinou d’abril de dos mil dinou,

un plom que fustiga a sensibles i insensibles.

Us ho explico:

La base, clar, no era granítica,

era un cràter cendrós

que ens deia fum, derrota, por…

Una carretera estreta i sinuosa

plena d’esllavissades

(una paraula que m’agrada molt incloure als poemes),

runes de poblats Íbers i mediavals

amb les esglésies grises sempre dalt de tot.

I avui ha passat:

ha fet massa vent a les alçades

i ha calgut abortar l’atac al cim.

Hem cercat camins més arrecerats

(una altra paraula que m’agrada),

camins paral.lels a rius farcits de meandres.

Però res, la senda que hem agafat

acabava amb la tancada d’uns esbarzers

-d’aquells esbarzers que ratllen els cotxes nous, sabeu?-.

A voltes hem lluitat,

hem obert finestres

i hem encès les paraules

-tantes paraules amb la flama plena !-.

I ens hi hem aferrat,

perquè el guerrer místic als octubres

era de les millors espases que teníem,

però segurament era massa poc místic

i massa poc guerrer;

(no sé, podreu interpretar-ho millor vosaltres).

-I tampoc ens posarem a explicar ara

que el maleït vent ha fet rebufar el fum

a la mateixa cuina on ha quedat atrapat l’ocell,

exposant un ambient de quasi total posguerrra-.

Bé, la conclusió

és que potser ja no t’espera ningú

a l’estació de l’amor

-i els trens triguen molt a tornar a passar-.

O la via és un simple peça de museu

on la canalla hi juga i hi creixen herbotes,

perquè aquí el tren ja no és rentable

i la via del ferro ja no existeix

i bla bla bla bla, la història de sempre.

O no sé exactament com funciona

l’engranatge de l’amor que, imperfecte,

omple tants somnis i poemes

i paraules de foc.

Sabem que uns cavalls

s’han apropat als nostres fills

i s’han deixat acaronar en ple prat.

Les mateixes paraules enceses

que hem lluitat aquesta mateixa nit,

quan els nostres guerrers místics,

-el millor que encara tenim, no ho dubteu pas-,

han pogut alliberar

l’ocell que havia quedat atrapat a la cuina de casa.

(Potser l’ocell no era La República,

ni tan sols cap metàfora poètica.

Sí però sabem que ha estat alliberat

la nit freda de primavera

del dia dinou d’abril de dos mil dinou).

Fidel Picó; el poeta roig

19 a 22 d’abril de 2019.

I no sóc un Carles Riba

Escric en calent, ho sé. Hauria d’agafar més distància, però em bull la sang i ho he de dir ara. Ahir, 12 d’abril vaig fer el meu segon recital per presentar  ‘Per aigua i...desembarquem’, el meu darrer llibre de poesia.

Ho vaig fer a la llibreria Obaga, una preciosa llibreria de barri, inaugurada fa poc i amb la coneguda per mi, llibretera Carol Porta, tot un encant…

En positiu, us dic, va ser una lectura molt agradable, recollida i íntima, des d’on vaig poder llegir poemes més propers…; a més,  em prodigo poc i m’agrada difondre els meus poemes i contextualizar-los, fer-ne pedagogia… Bé…, fins aquí perfecte.

El tema és la gent, l’assistència. Poquíssima, escassa. En concret divendres érem: la meva família (parella, filles i mare inclosa), 5 bons, molt bons amics i una persona que no coneixia de res. I clar, la llibretera estimada. Potser era un tema d’expectatives ? Esperava força gent que no va venir. I aclareixo, remarco: no per vendre el llibre  que m’importa relativament ben poc, sino per sentir, escoltar, llegir, saber  estendre, socialitzar...del meu llibre.

Potser, segur vaja !, era una mala data: divendres d’estampida general per inici de Setmana Santa. Potser perquè hi havia d’altres actes coincidents en dia i hora. Potser perquè no ho vaig difondre prou i/o millor (em costa vendre’m i dubto si sóc massa invasiu o tot el contrari; pot tenir a veure amb la timidesa també…). Potser perquè ja hi havia hagut una primera presentació la passada tardor, a la qual hi havia anat força gent i ja havia exhaurit el meu reduït públic… Potser per això, perquè em cal moure’m  més i millor en cercles poètics i jo acostumo a ser dels que divago més aviat sol, i potser degut a que m’agrada més crear que recitar (?).

O, tal vegada, hom pot anar més enllà d’un fracàs personal i parlar d’un fracàs més general i col.lectiu. Així, es pot resumir amb la ditxosa frase: “la posia costa”. Coi, ja ho sabem que costa !, i que és minoritària… I que hi ha molta oferta, molta ‘competència’, molta gent i molt bona que s’esforça i molt, perquè els seus llibres siguin llegits, sentits, venuts…

O sigui, som molts i no ens compren perquè la poesia, en el context del món d’avui, no lliga massa amb els estandards culturals imperants. La fragilitat i vulnerabilitat, i sobretot, la rapidesa, la cultura del no esforç, la superficialitat i la mercantilització d’allò cultural i humà (en el sentit d’humanístic). Així, la lentitud i la metàfora, la contemplació i el badar (l’aturar-se…), la profunditat, la passió, l’esforç, no es porten ara. I si hi afegim una qüestió més senzilla: que la gent té mil històries, que anem a remolc de les extraescolars de la canalla, que fem mil cursos i tallers, que tenim molts ítems per gaudir l’oci…, imagineu la pobre poesia allà al mig, isolada, bruta i pelada de fred.

I així és com la poesia és queda més sola que la una -del migdia i de la matinada-, i és copada per gent ja consagrada, amb bona xarxa social i col.lectiva, que a més és molt bon (o bona) poeta i té a més , o pot tenir, facilitats socials i es sap moure en cercles poètics dinàmics i potents.

I així, sol a cada cruïlla,

esperant Godot

o escarbant a la sorra

com un infant,

per trobar les aigües de l’abril

que es fan esperar.

Et fan a voltes...desesperar.

El poeta roig, Fidel Picó

13 d’abril de 2019