Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimecres, 23 de desembre del 2015

Mireu-los als ulls !



Ei, mireu els ulls dels vostres fills !. 

Endinseu-vos pels seus mars, 
els seus parcs d’atraccions. 
Penetreu dins les seves il·lusions !. 
Llisqueu com rius amb els seus batecs. 
Ei !. Deixeu els maleïts mòbils ara mateix, 
aneu-los a cercar 
(ja acabareu de llegir aquest poema després). 
I obriu-vos, abraceu-los i dibuixeu-los 
un somriure, carai, que no costa massa !. 
Ei !, mireu els ulls dels vostres fills 
i viatgeu amb ells. 
La resta, fullaraca morta 
que claudica als teus peus 
amb la tardor de les pèrdues, sempre.

Sí, mireu-los als ulls i gaudiu.


Fidel; desembre 2015





divendres, 18 de desembre del 2015

Cau una fulla


Cau una fulla
fins al fons de la teva ànima.
Cau plàcida, dolça, immensa,
però desequilibrada, trista,
talment la bellesa que dibuixen avui
els teus ulls brillants
color de fustot o de terra abandonada.
Cau una fulla trista
i reposa en terra trista
i ningú no canta
quan els teus ulls tristos
miren una mar trista.
Cau una fulla, cau la tardor
com regalima una gota de fang,
un poema entremaliat escolant-se
dins la teva ànima obesa de pena.
Cau la tardor
i sense ell, l'hivern.


Fidel; desembre 2015

dissabte, 12 de desembre del 2015

Ens maten



Ens maten com a rates.
Sense sostre ni recer,
acumulem intempèries
com deixalles apilades
a la platja un hivern.

I els refugis ?, no els trobem,
ens els han robat o bombardejat.
On són els aixoplugs dels freds
que ara arriben puntuals,
previsibles com un petó final ?

Però res de petó final.
Sense amagatalls, ja ni sota el pont,
enlloc estem salvats.

Només el silenci,
la por, la pèrdua, l'absència
després de l'últim tret.

Ens maten com a rates
però els que diem ser dels nostres
fan el mateix. Això si, amb més civilitat,
amb la finesa dels professionals
que saben no deixar proves.

Només el silenci,
la por, la pérdua, l'absència...
després de l'últim tret.




Fidel; Novembre de 2015

divendres, 20 de novembre del 2015

Dies...


Dies conflictius i poètics (que venen a ser el mateix oi ?). Mar sacsejat per multituds famolenques. Dies d'ulls brillants i pànic als sobreàtics, de murs alçats, d'homínids amb toga; dies de filferros tancant tardors, amants clandestins que ho deixen estar; dies de nítids crepuscles de postal que els joves ja ni miren. Dies d'ordinadors i mòbils bullint i ballant a ritme de festa popular.Però la nit rovellada ha fugit per les clavegueres i ha acabat taponant els ulls d'una mòmia que, miop, ara és qui s'esglaia. La canalla hi juga, la por ha canviat de cantonada menys pels més febles. Respirem. Són les sis del matí i els afusellats se'ns enganxen en la memòria i jo no puc dormir. L'alba esvaeix dubtes i els barrots es difuminen en el sostre. Dies de llum, d'ulls brillants. De formiguetes que venen i van. Jo també m'aixeco del llit. Obro persiana i finestra, de bat a bat. A fora: el mar ! El mar sacsejat. El vent, la pluja i el sol. Se'm desplega la natura en tota la seva pluralitat, com si m'anunciés que tinc totes, totes les possibilitats per escollir. Respirem profundament. Jugo com un nen. Al final l'aigua del barranc baixa esbojarrada cap a mar. Recullo dies conflictius i poètics que venen a ser el mateix. Em diuen que estem davant d'una oportunitat històrica i m'ho crec. M'he tornat a enamorar. Aquests dies...



Fidel; octubre 2015




dissabte, 7 de novembre del 2015

Temps i trens


S'endurà el temps
un mur callat d'oblits i renúncies ?
El tren ja fa anys que el soterren
i jo, orfe de respostes,
recordo quan des d'un pas a nivell
em travessava aquell tren blau,
vetlla dels meus somnis.

Ara tot és un mur blanc farcit de preguntes
i, aparentment, sense cap tren que em brami.
Però quelcom desbordant
encara encén el meu foc:
encara que ara s'amaguin sota les dures faldilles
d'un túnel negre, negre i més negre,
els trens van plens de poesia
i les poesies van farcides de preguntes i trens.
Com sempre.
No puc renunciar als vagons de la memòria;
ni puc ni vull.


Fidel; octubre 2015

dissabte, 31 d’octubre del 2015

5 de novembre


Una ciutat
Una mirada
Un nen que somriu
Una ciutat malalta
Una ciutat de misèria
Un pont a terra
Un carrer no asfaltat
Un edifici no pintat
Una ONG
Un home que crida
Una dona que ven
Una pedra al carrer
Una altra pedra...
Un crespó negre
Una tanca de ferro
Un aeroport
Una escola
Un solar
Una foto
Una dentista
Un "colectivo"
Un home que s'atansa
Un menú
Una conversa en un bar
Un professor
Una mà que saluda
Una mà de comiat
Un home que descansa
Una dona que parla
Un eslògan a la paret
Una avinguda caòtica
Una excepció: un semàfor
Un mercat
Una església
Un sol de justícia
Un edifici cremat.

Una revolta

Un dimecres
Un dia cinc
Un mes de novembre
Un dos-mil-tres
Un mes d'octubre visible
Un mes d'octubre al cap
Una primavera a l'inrevés
Una estació
Un mes
Un dia
Un matí
Unes hores
Uns moments
Una ciutat


Fidel; desembre de 2003
El poeta roig

divendres, 9 d’octubre del 2015

Vianants líquids


Vianants líquids; 
regalims de suor. 
I al final, un rastre de sequera: 
xaragalls omplint els nostres camins 
com escletxes de somnis exhaurits. 
I a l’ombra d’un estiu, 
xop de melangia, 
altre cop gotims de pluja. 
Altre cop desig de rius 
davallant pels nostres gorgs. 
Som això: afamats vianants líquids 
supurant, bevent el vi de la nit sotmesa 
que ens desborda. 


Fidel; agost 2015

Poema guanyador del Concurs de poemes 
a la Festa de la poesia Riurau de Xàbia, Festa Estellés 2015;
País Valencià, setembre 2015

divendres, 2 d’octubre del 2015

La poesia és dir...


La poesia és dir: 
que fer l’amor pot fer créixer esbarzers;
i imaginar-lo navegar per una nit de reis. 
Que l’avantguarda dels partits crea metàstasis. 
Que a les vacances sempre hi ha un nen que plora. 
Que l’ordre pot remenar-se amb un bastó. 
Que un poema és sempre impugnable 
com els dictats d’un poder estatal devorador de somnis. 
Que ens cal recer 
quan els ocellots negres ens venen a sobre. 
Que la nit és una torrentera de vi 
on el que més s’escolta és el camió de les escombraries. 
Que mirem allà, de front l’horitzó blau 
però que més enllà en davalla un de vermell.
És dir una part de tu. 
La resta..., sumes de coses 
que passen per la finestra i desapareixen. 
Com els avions 
que sempre ens han volgut bombardejar.


Fidel; agost de 2015

divendres, 18 de setembre del 2015

Doncs seguim


Seguim obrint pas.
Pessics de follia,
metàfores entre deliris,
cloïsses i boques obertes
per accedir a la teva llengua.
Troballa. Orgasme. Tresor.
T.              O.             T.
Ull que no és huracà.
Xocolata desfeta
regalimant pel teu pubis.
Més enllà de la utopia, realitat.
Procés constituent popular
sense interferències dels que sempre ens han pasturat !
Seguim ? Doncs seguim:
República Catalana Independent !
Ara ja ens podem besar ? Espera !
no t'aturis, més xocolata...després,
per quan haguem obert
encara més i més el pas.


Fidel; setembre 2015



divendres, 4 de setembre del 2015

A tot drap


Com perles que s'esmunyen
per la reixa del clavegueram,
a tot drap passen els teus ulls
atapeïts de poemes distants
que creuen la ciutat i marxen.

Cau la nit a sobre i em lliuro, tot sol,
al llit i a les meves imatges: fúria,
maror, ones que passen distants
i marxen lluny dels meus somnis.
Lluny, a tota velocitat,
passen els teus ulls
i crec que (em) marxen.


Fidel; juliol de 2015

dimecres, 26 d’agost del 2015

La cruïlla transcendental: cap el 27S. Plebiscit (i alguns aspectes més)


Vivim moments polítics decisius. El país està davant una cruïlla transcendental. No voldria però que aquest començament prefigurés aquest article, en el sentit d’omplir d’excessiva retòrica i poca concreció l’escrit. Anem doncs al grà:

El proper 27 de setembre Catalunya viurà unes eleccions no normals. A partir d’aquesta premissa, m’agradaria constatar que...:

1-Seran unes eleccions formals, d’acord. Hi haurà competència entre partits i s’escolliran els representants al Parlament per una legislatura en principi de 4 anys.
1b) Formals perquè s’accepten les regles del joc d’unes eleccions ‘normals’, segons una llei electoral específica (escons, circumscripcions, llei d’hondt, etc.).
2- Però per la resta, no seran unes eleccions pròpiament dites. Perquè primer de tot serà un plebiscit. Un referèndum d’autodeterminació que l’estat no va permetre. Per tant, la força del sí o el no a la independència serà l’eix motor de la comtessa electoral. 
3- El punt 2, el caràcter plebiscitari, és un fet cabdal, inalienable i, penso, irrenunciable, per tal de...
4- Verificar democràticament una possible majoria social de l’independentisme.
5- Si es constata tal majoria, d’acord amb el mandat popular, proclamar i negociar la creació d’un nou Estat.
6- Endegar un Procés Constituent que sempre hauria de ser referendat mitjançant un referèndum i unes eleccions constituents.
7- No és això exercir el dret a l’autodeterminació dels pobles ? Exercir com a poble lliure sobirà de forma democràtica i participativa.

No negarà ningú que estem davant una oportunitat històrica. Com a independentista d’esquerres, crec que se’ns presenta un doble repte colossal. Una doble oportunitat:
Aconseguir democràtica i lliurement la independència (d’una part) del nostre poble.
Posar els fonaments perquè aquest país sigui més just i amb majors qüotes de participació popular (des de baix).
Per tant, la llibertat i la justícia social estan en joc.

La independència com a única eina que ens pot permetre arribar a una major justícia social. La sobirania, per tant, esdevé clau per desplegar, aplicar polítiques d’emergència social. Un Estat per poder decidir, incidir, satisfer les demandes de bona part de la població. En el marc actual d’una autonomia intervinguda, es dificulta, es paralitza molts cops el desplegament d’un Estat del Benestar ampli i generós. (Vegis com l’estat impugna al TC lleis catalanes com els dipòsits bancaris o la llei de la pobresa energètica; i com no pot legislar en marcs dels quals no en té competència: tancament de CIES, per exemple).
La independència així, actuarà com a element catalitzador per endegar un Procés Constituent (PC) des de baix, plenament participatiu per, també, garantir-hi polítiques redistributives, posar frè i control a la corrupció i als nivells escandalosos de pobresa actuals.

El 27S per tant, ens ha de permetre la desconnexió amb l’Estat espanyol i l’abolició del règim del 78. Modificar les bases de l’actual statuo-quo. Amb aquests anhels com a irrenunciables, es constata que ens cal major sobirania i un nou marc jurídic, moral, polític... per aconseguir ambdues fites. 

Pel  que fa als partits polítics i moviments socials i ciutadans (no m’agrada parlar de ‘societat civil’) que concorren el 27S...:

Prèvia: A Catalunya hi ha dos pols o eixos sobre el qual gira la praxis i les ideologies de la política i, per tant, l’oferta electoral: haureu endevinat que parlo dels eixos social i nacional. O sigui, el clàssic esquerra- dreta que fonamenta models de societat (de gestió i ideològics) dispars o antagònics. I l’eix independentista-unionisme que fonamenta models de sobirania i encaix territorial dels poble.
Veiem els principals partits o, més aviat candidatures:
Junts pel Sí: Avarca una candidatura netament sobiranista/ independentista
amb un model socio-econòmic gens definit: un poti-poti on hi caben el neoliberalisme i l’esquerra anomanada eco-socialista. Romeva i Mas. A ningú no escapa però que el futur presidenciable serà en Mas, que conduirà el país en els 18 mesos de tansició nacional durant el qual desplegarà polítiques concretes, en principi de dreta neoliberal. Si bé és cert que, en teoria, ERC i alguns independents moderaria (l’abast està per veure) aquestes polítiques més del dia a dia. S’obren però tot una sèrie de dubtes i interrogants al voltant d’aquesta candidatura. Per exemple. Seria capaç aquesta per si sola de desconnectar; o sigui, de desobeir les lleis espanyoles i aplicar una nova legalitat catalana ? Es faran totes les estructures d’Estat en menys de 18 mesos ? Com i quines polítiques concretes d’emergència social s’aplicaran. Per què es pretén dilatar tant el PC ?. També té una potencialitat no menyspreable: seria una coal·lició que faria més creïble per als ulls de les institucions internacionals el Procés per un futur reconeixement internacional.
               - Catalunya Sí que es pot: A l'inrevés que Junts pel Sí, indefinit amb la qüestió nacional i pretesament alternatiu pel que fa al model social i econòmic. Conflueixen ICV i Podem en negatiu: treure al Sr. Mas de la Presidència per buscar d'altres polítiques més igualitàries, menys regressives. Molt bé. S'hauria d'explicar molt bé però quines polítiques es podrien implementar a Catalunya, perquè potser ja les del tripartit ja no són plausibles, quan no insuficients. En el context actual de crisi, de dficits fiscals i d'una autonomia intervinguda en franca paràlisi, difícilment es pode  aplicar rescats socials o teràpies de xoc, es podrien fer pedaços d'acord, però tots sabem el que vol dir governar si no tens les eines per governar ( mireu els fets de Grècia i Syritza i entendrem moltes qüestions). El que li passa a Cat Sí es pot és que supedita un PC català a un canvi de majories a l'Estat, prou difícil sino impossible, o sigui a un hipotètic PC espanyol. Malgrat tot però hom creu que hi podrien haver marcs i dinàmiques d'entesa pel que fa a conformar polítiques d'esquerres (marc de relacions laborals, enfortiment del sector públic, etc.). Difícil però, amb l'actitud possible de Podemos a l'estat que haurà de competir amb partits unionistes a Espanya on l'anticatalanisme es cotitza, i on la 3a via sembla ara un conte de fades.
                  -Unió i PSC. Perduts en la immensa mar de la vella política, clarament a la baixa, missatges del passat, ambigüitat, manca de liberatges però encara amb un poder mediàtic i empresarial notori. Penso que no seràn influents.
           - Dreta unionista (Cs i PP). M'estalvio comentaris. Seguiran amb la seva actitud antidemocràtica i excloent i tampoc crec que esdevinguin agents decisius. Altra cosa és la bel.ligerància que tindran els seus amics de Madrid.
                 -CUP- Crida Constituent. Es presenta amb molta força, plena de legitimitat i amb la credibilitat de molta i bona feina al carrer i a les institucions. Té un bon equip, amb lideratge potent (encara que a ells no els agradi...) i, el més important, té un missatge trencador, coherent i il.lusionant. Conjuga i equilibra ambdós eixos com a indestriables. El missatge és nítid. Ens cal una ruptura amb  el règim anterior, ens cal la independència sense la qual no hi ha justícia social i sense aquesta tampoc hi pot haver un procés emancipador de Catalunya. Ens cal plena sobirania. Governar-nos per trencar cadenes i per  construir un país -de baix a dalt-, unitat pupular per endegar un procés constituent engrescador, obert, dinàmic, massiu i participatiu.

Com ja haureu endevinat perquè subtilment ja ho he fet, ara toca prendre partit, o toca ser més clar. Què voldria jo ? Què crec que és millor pel país ?
Un marc ideal seria que guanyés la CUP, però sincerament això no passarà. Podria dir el que no vull, però intentaré afirmar en positiu. Segurament un escenari realista escaient seria una majoria simple de Junts pel Sí , entre 58 i 64 escons, un bon resultat de Cat. Sí que es pot (uns 22-24) i un gran resultat cupaire entorn els 12 a 15 diputats. Si feu números simples, els partits unionistes i de la vella política descol.locats no arribarien ni a 50. Aquest escenari obligaria a Junts a confluir d'una manera o altra amb la CUP pel tema nacional, així ho espero (!), i estaria més marcat, pressionat per poder implementar polítiques més d'esquerres. Es podria endegar una declaració d'independència (i/o de sobirania ???) i fer un procés constituent popular, des de baix i més o menys ràpid. Crec que tot plegat seria més fàcil, ràpid i potent amb els números intercanviats ( CUP amb 20 i CSQEP amb uns 15). Penso que aqusst marc hipotètic seria aproximadament coherent amb tot el meu anàlisi anterior, oi ?

De totes maneres, jo ho tinc claríssim. Votaré CUP. I tu ?

Perquè tinc moltes raons per ser independentista i d'esquerres ( històriques, "científiques" i personals/ sentimentals ), però, i parafrasejant el gran Ovidi Montllor...: PERQUÈ VULL !.


Fidel Picó; 26 agost de 2015

P.s.: nota irònica i no tan irònica: si us heu llegit tot però tot el text eh!..., #USFELICITOFILLS !

dijous, 20 d’agost del 2015

Aquell/a



Aquell mar que mirava a la Barceloneta.
Aquell retorn de les colònies els dissabtes a la tarda.
Aquells carrers quan es cridava "OTAN NO bases fora!".
Aquells capvespres a la Toscana.
Aquells plors quan a les pel.lícules perdien els indis.
Aquelles noies passejant pel port de Ciutadella.
Aquella escola que parlava sempre en català.
Aquella plaça Tiana'n Men plena de tancs.
Aquella timidesa que em feia anar cap cot.
Aquell primer poema sense saber-ne.
Aquells granets rosats a la cara.
Aquella cala Turqueta color turquesa
i l'arribada del vaixell amb els turistes de la paella.
Aquell adéu a l'avia 
i l'avia plorant des de la finestra de l'hospital.
Aquells crits celebrant un gol del Júpiter.
Aquelles 'corteses' que comprava el pare 
a la xurreria els diumenges.
Aquell pollet per casa que de seguida es va tornar aneguet.
Aquell trau al pati de l'escola i el rastre de ràbia, por i sang.
Aquell atracament amb navalla dels d'FP davant l'Institut.
Aquell talgo cap a València.
Aquell petó fugaç a les fosques a Cantonigrós.
Aquell reguitzell de somnis mal aparcats 
al solar de la memòria.
Aquells dissabtes amb la mare a Sants 
anant a buscar el pare a la llibreria.
Aquells crepuscles del silenci quan m'habitava l'enyor.
Aquell 850 color oliva que tan gemegava i patia.
Aquell psicòleg del silenci que prenia notes.
Aquell arbre mogut pel canvi.
Aquell parell de pits prohibits.
Aquell gorg on mai no hi estaves tu.
Aquell globus que es punxava tan aviat.
Aquelles ones que arribaven a la Barceloneta.
Aquella història. Aquella por.
Aquella esperança.
Aquella, i ho torno a dir...:
Esperança.


Fidel; juny de 2015

dimarts, 14 de juliol del 2015

Els dos


Encara els dos,
encara cantem a una lluna roja
que, somniadora,
ens somriu per la finestra.
És la porta del nostre tren nocturn.
Encara, sempre en marxa...,
el tren, la vida, tu i jo...
Els dos en la nit rogenca
quan et llegeixo aquell poema
que viatja pel desig en tren nocturn.


Fidel; juliol 2015 
(Inspirat en un poema del juliol de 2012)

divendres, 3 de juliol del 2015

Fugaçment


La vida escampa poemes a tot drap
i tu no els veus passar.
Són efímera mirada,
engruna de desig que s'escapoleix, s'enfonsa
com un horitzó ja massa llunyà.
Com el frec d'una mà una nit d'estiu,
com l'instant lluminós,
com el llampec d'un petó als llavis,
el silenci posterior, la fuga eterna,
el fred de la nit i la vida:
un glaçó delimitat i apte per fondre's.
Apte per plorar i fer memòria.
Apte per desitjar (-te) fugaçment
perquè calla i fuig, o se'n va;
a reveure.


Fidel; juny de 2015

dissabte, 20 de juny del 2015

Adéu barracons, hola escola nova l'Univers !




Ahir festa grossa. S'ho valia.
orgullosos de formar part -ni que sigui petita- de la comunitat educativa de l'Escola l'Univers de Gràcia !

I és que ahir nens, nenes i mestres van dir adéu barracons. I un HOLA majúscul a l'Escola Nova, pel setembre.
No ens ho han posat fàcil. Durant 7 anys hem hagut de lluitar contra la crisi, l'estafa i polítics mentiders, tot i algunes complicitats. I sort d'algunes sensibilitats; la lluita de nens, nenes, pares, mares, mestres del centre amb l'empenta de la gent d'aquest barri.
L'Escola l'Univers: símbol de la lluita d'un barri, d'una gent compromesa amb una escola pública, millor, catalana/universal i laica.

Moltes felicitats doncs. Amb tenacitat, convicció, esperança i lluita, ho hem aconseguit.
Propera estació, setembre, ESCOLA NOVA.




"No esborreu els somnis dels infants"


Pere: per què hi ha solars abandonats
on hauria d'aixecar-se la nostra escola?
On són els nostres somnis?
Per on caminen les aules atapeïdes de somriures
i complicitats entre onades d'aprenentatge?
Pare: on som? Per què no volen abraçar els nostres somnis?
Com és que fan callar els mots
que encenen les nostres nits de reis?
Per què hem de fer tantes preguntes?,
potser és que no ens donen respostes?

Pares, mares, nens, nenes..., seguim;
seguim remant cap a la plaça oberta,
la llacuna color primavera,
l'aula desperta, la quimera completa.
La nova escola ens espera
mobilitzats junts, dentadura de fera
que el poder desespera,
que la nova escola no baixa de l'estratosfera
la faran perquè exigim puny en terra
el compromís que s'alça per abraçar la preuada quimera.

Pare: no sóc l'única, jo vull seguir mirant el mar,
l'horitzó on s'albira una escola hissada
amb els punys de tot un poble.


Fidel; 2012, Del llibre 'Instants de maig i potser..., tu'.


divendres, 5 de juny del 2015

Proximitat


Li havien sostret el comandament a distància.
Ara cavalca buscant el de proximitat.
Potser la revolta és a la cantonada
on habiten els seus poemes,
on encanten els seus llavis de foc de maig.
Més a prop d'ella del que imagina,
cavalca la pell del poble,
cerca la lluentor d'uns ulls
que ja comença a percebre.
Se sent, s'encén la música de la revolta.
A la platja, el genet hi desembarca.


Fidel; juny 2015

dimecres, 27 de maig del 2015

Cantava Ovidi



"Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer" 
(Ovidi Montllor)


Cantava Ovidi, 'perquè vol',
i un broll plusquamperfecte d'aigua 
envernissava els teus llavis.
Tenia la imatge, tenia els mots,
les cançons, els músics i els instruments.
Em faltava només el teu rostre
quan em vaig girar a l'esquerra
i em va atrapar el teu somriure.
Volia molt i tenia molt.
Ho volíem tot i... es cantava Ovidi.
La jugada potser no era perfecte,
però no era massa lluny.

Canta, parla l'Ovidi 'perquè volem'
i tu, al costat, (em) somrius 'perquè vols'.


Fidel; maig de 2015

(Del recital Ovidi3 al casal de la Prosperitat de Nou Barris. Per "l'artista, el cantant i el pallasso":
David Caño, Borja Penalba, David Fernández; 
16 de maig 2015)


La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)