Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimecres, 26 d’agost de 2015

La cruïlla transcendental: cap el 27S. Plebiscit (i alguns aspectes més)


Vivim moments polítics decisius. El país està davant una cruïlla transcendental. No voldria però que aquest començament prefigurés aquest article, en el sentit d’omplir d’excessiva retòrica i poca concreció l’escrit. Anem doncs al grà:

El proper 27 de setembre Catalunya viurà unes eleccions no normals. A partir d’aquesta premissa, m’agradaria constatar que...:

1-Seran unes eleccions formals, d’acord. Hi haurà competència entre partits i s’escolliran els representants al Parlament per una legislatura en principi de 4 anys.
1b) Formals perquè s’accepten les regles del joc d’unes eleccions ‘normals’, segons una llei electoral específica (escons, circumscripcions, llei d’hondt, etc.).
2- Però per la resta, no seran unes eleccions pròpiament dites. Perquè primer de tot serà un plebiscit. Un referèndum d’autodeterminació que l’estat no va permetre. Per tant, la força del sí o el no a la independència serà l’eix motor de la comtessa electoral. 
3- El punt 2, el caràcter plebiscitari, és un fet cabdal, inalienable i, penso, irrenunciable, per tal de...
4- Verificar democràticament una possible majoria social de l’independentisme.
5- Si es constata tal majoria, d’acord amb el mandat popular, proclamar i negociar la creació d’un nou Estat.
6- Endegar un Procés Constituent que sempre hauria de ser referendat mitjançant un referèndum i unes eleccions constituents.
7- No és això exercir el dret a l’autodeterminació dels pobles ? Exercir com a poble lliure sobirà de forma democràtica i participativa.

No negarà ningú que estem davant una oportunitat històrica. Com a independentista d’esquerres, crec que se’ns presenta un doble repte colossal. Una doble oportunitat:
Aconseguir democràtica i lliurement la independència (d’una part) del nostre poble.
Posar els fonaments perquè aquest país sigui més just i amb majors qüotes de participació popular (des de baix).
Per tant, la llibertat i la justícia social estan en joc.

La independència com a única eina que ens pot permetre arribar a una major justícia social. La sobirania, per tant, esdevé clau per desplegar, aplicar polítiques d’emergència social. Un Estat per poder decidir, incidir, satisfer les demandes de bona part de la població. En el marc actual d’una autonomia intervinguda, es dificulta, es paralitza molts cops el desplegament d’un Estat del Benestar ampli i generós. (Vegis com l’estat impugna al TC lleis catalanes com els dipòsits bancaris o la llei de la pobresa energètica; i com no pot legislar en marcs dels quals no en té competència: tancament de CIES, per exemple).
La independència així, actuarà com a element catalitzador per endegar un Procés Constituent (PC) des de baix, plenament participatiu per, també, garantir-hi polítiques redistributives, posar frè i control a la corrupció i als nivells escandalosos de pobresa actuals.

El 27S per tant, ens ha de permetre la desconnexió amb l’Estat espanyol i l’abolició del règim del 78. Modificar les bases de l’actual statuo-quo. Amb aquests anhels com a irrenunciables, es constata que ens cal major sobirania i un nou marc jurídic, moral, polític... per aconseguir ambdues fites. 

Pel  que fa als partits polítics i moviments socials i ciutadans (no m’agrada parlar de ‘societat civil’) que concorren el 27S...:

Prèvia: A Catalunya hi ha dos pols o eixos sobre el qual gira la praxis i les ideologies de la política i, per tant, l’oferta electoral: haureu endevinat que parlo dels eixos social i nacional. O sigui, el clàssic esquerra- dreta que fonamenta models de societat (de gestió i ideològics) dispars o antagònics. I l’eix independentista-unionisme que fonamenta models de sobirania i encaix territorial dels poble.
Veiem els principals partits o, més aviat candidatures:
Junts pel Sí: Avarca una candidatura netament sobiranista/ independentista
amb un model socio-econòmic gens definit: un poti-poti on hi caben el neoliberalisme i l’esquerra anomanada eco-socialista. Romeva i Mas. A ningú no escapa però que el futur presidenciable serà en Mas, que conduirà el país en els 18 mesos de tansició nacional durant el qual desplegarà polítiques concretes, en principi de dreta neoliberal. Si bé és cert que, en teoria, ERC i alguns independents moderaria (l’abast està per veure) aquestes polítiques més del dia a dia. S’obren però tot una sèrie de dubtes i interrogants al voltant d’aquesta candidatura. Per exemple. Seria capaç aquesta per si sola de desconnectar; o sigui, de desobeir les lleis espanyoles i aplicar una nova legalitat catalana ? Es faran totes les estructures d’Estat en menys de 18 mesos ? Com i quines polítiques concretes d’emergència social s’aplicaran. Per què es pretén dilatar tant el PC ?. També té una potencialitat no menyspreable: seria una coal·lició que faria més creïble per als ulls de les institucions internacionals el Procés per un futur reconeixement internacional.
               - Catalunya Sí que es pot: A l'inrevés que Junts pel Sí, indefinit amb la qüestió nacional i pretesament alternatiu pel que fa al model social i econòmic. Conflueixen ICV i Podem en negatiu: treure al Sr. Mas de la Presidència per buscar d'altres polítiques més igualitàries, menys regressives. Molt bé. S'hauria d'explicar molt bé però quines polítiques es podrien implementar a Catalunya, perquè potser ja les del tripartit ja no són plausibles, quan no insuficients. En el context actual de crisi, de dficits fiscals i d'una autonomia intervinguda en franca paràlisi, difícilment es pode  aplicar rescats socials o teràpies de xoc, es podrien fer pedaços d'acord, però tots sabem el que vol dir governar si no tens les eines per governar ( mireu els fets de Grècia i Syritza i entendrem moltes qüestions). El que li passa a Cat Sí es pot és que supedita un PC català a un canvi de majories a l'Estat, prou difícil sino impossible, o sigui a un hipotètic PC espanyol. Malgrat tot però hom creu que hi podrien haver marcs i dinàmiques d'entesa pel que fa a conformar polítiques d'esquerres (marc de relacions laborals, enfortiment del sector públic, etc.). Difícil però, amb l'actitud possible de Podemos a l'estat que haurà de competir amb partits unionistes a Espanya on l'anticatalanisme es cotitza, i on la 3a via sembla ara un conte de fades.
                  -Unió i PSC. Perduts en la immensa mar de la vella política, clarament a la baixa, missatges del passat, ambigüitat, manca de liberatges però encara amb un poder mediàtic i empresarial notori. Penso que no seràn influents.
           - Dreta unionista (Cs i PP). M'estalvio comentaris. Seguiran amb la seva actitud antidemocràtica i excloent i tampoc crec que esdevinguin agents decisius. Altra cosa és la bel.ligerància que tindran els seus amics de Madrid.
                 -CUP- Crida Constituent. Es presenta amb molta força, plena de legitimitat i amb la credibilitat de molta i bona feina al carrer i a les institucions. Té un bon equip, amb lideratge potent (encara que a ells no els agradi...) i, el més important, té un missatge trencador, coherent i il.lusionant. Conjuga i equilibra ambdós eixos com a indestriables. El missatge és nítid. Ens cal una ruptura amb  el règim anterior, ens cal la independència sense la qual no hi ha justícia social i sense aquesta tampoc hi pot haver un procés emancipador de Catalunya. Ens cal plena sobirania. Governar-nos per trencar cadenes i per  construir un país -de baix a dalt-, unitat pupular per endegar un procés constituent engrescador, obert, dinàmic, massiu i participatiu.

Com ja haureu endevinat perquè subtilment ja ho he fet, ara toca prendre partit, o toca ser més clar. Què voldria jo ? Què crec que és millor pel país ?
Un marc ideal seria que guanyés la CUP, però sincerament això no passarà. Podria dir el que no vull, però intentaré afirmar en positiu. Segurament un escenari realista escaient seria una majoria simple de Junts pel Sí , entre 58 i 64 escons, un bon resultat de Cat. Sí que es pot (uns 22-24) i un gran resultat cupaire entorn els 12 a 15 diputats. Si feu números simples, els partits unionistes i de la vella política descol.locats no arribarien ni a 50. Aquest escenari obligaria a Junts a confluir d'una manera o altra amb la CUP pel tema nacional, així ho espero (!), i estaria més marcat, pressionat per poder implementar polítiques més d'esquerres. Es podria endegar una declaració d'independència (i/o de sobirania ???) i fer un procés constituent popular, des de baix i més o menys ràpid. Crec que tot plegat seria més fàcil, ràpid i potent amb els números intercanviats ( CUP amb 20 i CSQEP amb uns 15). Penso que aqusst marc hipotètic seria aproximadament coherent amb tot el meu anàlisi anterior, oi ?

De totes maneres, jo ho tinc claríssim. Votaré CUP. I tu ?

Perquè tinc moltes raons per ser independentista i d'esquerres ( històriques, "científiques" i personals/ sentimentals ), però, i parafrasejant el gran Ovidi Montllor...: PERQUÈ VULL !.


Fidel Picó; 26 agost de 2015

P.s.: nota irònica i no tan irònica: si us heu llegit tot però tot el text eh!..., #USFELICITOFILLS !

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)