En Gabriel

En Gabriel, comptava els segons. 

No va poder seguir el ritme dels trens d’alta velocitat 

i amb prou feines els dies laborables. 

Pres per la xafogor, tenia els dits suats, encarcarats. 

Tancava els punys, 

l’aigua però, se li escolava, no la podia retenir. 

I suava suava, i atenia la seva respiració, 

i es feia cabòries, i veia la mort més propera...

Molt se li escapava de les mans 

i el cap era una olla bullint. Rebregat, com apinyat 

en una maleta i a punt de l’asfíxia, 

en Gabriel volia passar a terra promesa. 

On habiten els que van a corre-cuita, 

metrallen amb la mirada el rellotge, 

s’embetumen amb codis de barres, 

creuen de nit els deserts plena de pols, 

simpatitzen amb el sexe, 

volen que el seu equip guanyi i tan és si es juga bé, 

o trafiquen amb els somnis de la voluntat popular, 

estalvien per anar a Baqueira 

i enlairen el colze per poder etzibar-lo 

i accedir a un temple anomenat “City” de Londres.  

En Gabriel és capaç de tot això 

i més per poder ser normal. 

Per poder adaptar-se o inadaptar-se. 

Per vèncer o rendir-se. 

Per recitar poesia o guardar silenci. 

Per ser un esclau satisfet 

o un utòpic amargat que recompta els segons, 

se li escapen els trens ràpids,

li pesen els dilluns, 

no reté l’aigua, li cauen torrenteres de suor 

i l’angoixa li malmet la calma.

En Gabriel; vosaltres mateixos.


Fidel; maig de 2015