Condensar la nit

I

Et vaig veure

a la platja més fosca

on la mar més negra

al costat del silenci

més superlatiu i salvatge

que decapitava els caps de l’amor.

Tu t’amagaves

i els poetes, emmanillats,

els tallaven les cordes vocals.

La nit tot ho omplia

i una reixa ho envoltava tot.

A dins: els desamors, les derrotes,

“The Wall” de Pink Floyd,

els martells sense falç:

encaputxats de blanc i de nit

avançant cap el teu ventre.

II

Però vas canviar de vorera,

driblar la tirania

i vas condensar la nit

com ningú no sap fer.

Vas tornar-los, tornar-li, tornar-te la paraula.

Vas trucar-me,

i plegats, en el primer autobús,

vam anar a la platja a veure sortir el sol.

El silenci monàstic deixava pas

als fulls quadriculats dels primers versos,

quan les albes assenyalen

que hi ha serioses possibilitats

de fer l’amor amb l’amor

-ai perdó ! amb els poemes,

vull dir amor i sexe, amor i paraula,

amor-amic-amat molt amic…-.

Serioses possibilitats amb tu,

amb altres estels i sols i llums i potser mars.

I vam fer el primer cafè

i, excepcionalment, un croissant

calent, tou i cruixent

com el teu…

                                          darrer vers.

Fidel Picó

El poeta roig

7 a 10 setembre de 2018