Reconquerir

Vam córrer a ocupar la cadira del centre.

I la neu estava allà, confabulada amb el silenci,

i el mar que ens queia massa lluny.

La crisi havia trencat molts plats,

Atenes ja no era la mateixa

i els teatres tenien els seients de glaç

sense els teus mots;

i l'esquerda a la torre

era un senyal del difícil que pot ser

això d'arribar dalt de tot.

Més fàcil pujar pel camí menys costerut,

amb rampes -i interessos...- no superiors al 3%,

i arribar a una certa i raonable alçada

on no faci ni massa fred ni vent.

Llavors, iniciem el descens.

Rodolem abraçats com croquetes que somnien,

i anem a petar a quotes més baixes, terrenals, senzilles.

I toparem amb la muralla dins la qual els somniadors

van començar a escriure els seus poemes.

I allà, amotinats de versos i més versos,

ens atrinxerarem, i tornarem a córrer

per reconquerir les cadires del centre

pensant que, després de tot, 

la mar no és tan lluny com podia semblar.

Fidel; desembre de 2014