Com a criatures

 

Molts i sovint, per rebatre, criticar, desprestigiar o afeblir al contrincant, utilitzen la típica i tòpica metàfora de que “el que em dius o exposes és infantil o adolescent”, com a imatge per dir que ‘això teu no m’agrada’.

M’ho he trobat personalment en debats existencials i polítics de correu electrònic i també fins i tot en discussions d’alta política. Quan s’usa aquest diguem-ne recurs en concret (no la metàfora en si, que és un recurs potent, ja que visualitza amb nitidesa i explica eficaçment allò que volem expressar), penso que moltes vegades es cau en una enorme i profunda perversió. I per tres raons principals:

Primer, perquè pressuposa que ser ‘petit’ és dolent –o insuficient...- en relació a una pretesa maduresa curulla d’atributs positius, on se li associen qualitats com ser responsable, tenir seny, ser mesurat/moderat,fer les coses bé, etc., ser ‘millor’ en definitiva. Ser adult associat a la plenitud, ser petit o adolescent ho presenten com una etapa de la vida innocent, incongruent, passatgera, fugissera, estar ‘verd’ com antònim de madur = esplèndid.

Segona i molt relacionada amb la primera, perquè té un substrat ideològic molt discutible: s’alleta de premisses a l’entorn d’un evolucionisme darwinista molt lineal. En el sentit que ens venen a dir que la vida està feta a base d’estadis progressius que es van superant una i altra vegada. Una concepció modernista clàssica de la filosofia i la història que no és gens clara ni veraç.

“Ets com una criatura”, o “t’has quedat a la primera estació”, són expressions que denoten per altra banda, certa petulància o altivesa intel·lectual, trets força allunyats de la modèstia i del dubte existencial. I aquesta seria la tercera branca que volia presentar.

Crec que no és casual que moltes vegades aquests arguments fiscalitzadors es focalitzin quan a una persona i/o institució i/o col·lectiu se’l titlla d’ ‘idealista’. Idealista en el sentit de somniador, utòpic, radical, combatiu, rebel, etc., fins i tot una personalitat distant, algú que bada..., com si tots aquells que ens sentim “somiatruites” tinguéssim unes idees caduques ancorades a un passat remot i patètic, enfront el realisme o possibilisme pragmàtic que seria de i per gent madura i intel·lectualment superior. Fins i tot s’arriba a anar més enllà en l’etiquetatge compulsiu: ser o tenir idees ‘infantils’ és (també) estar fora d’eixé món, un bohemi en potència, retirat de tota realitat, ser estrany..., inclús allò de ser excessivament sentimental, estar carregat d’il·lusions, ser ‘massa’ poètic o viure en primaveres permanents...

Tots aquests són trets que han estat exhibits i algunes vegades es giren cap a la meva persona. I sovint s’expressen cap a gent o grups que creiem en conviccions polítiques anomenades utòpiques (en sentit ampli) o, si més no de tall emancipatori radical.

D’entrada, a mi no em molesta pas que em titllin de tenir comportaments i idees infantils. Potser perquè associo molts trets infantils (o adolescents també) a quelcom potent, positiu: vital, il·lusionant, esperançat, viatger, aventurer...carregat de força per tal de seguir endavant. I més copsant com això de la maduresa o del fer-se gran, pressuposa, o més aviat pot pressuposar l’acceptació dels valors dominants, la renúncia dels somnis, un pragmatisme assenyat rutinari i abusiu, una moderació enaltida que des legitima la radicalitat o els viatges agosarats, o un excés de càrrega responsable inassolible/inamovible.  I és que veien com es comporten ‘els grans’, hauríem de preguntar-nos, no si ens volem fer grans, sino si ens volem ser majors d’edat per fer el mateix que fan molts madurs assenyats que maneguen els fils del món.

Perquè vivim en un món on la raó instrumental i la raó pragmàtica ens dominen (a la política, a la feina, i ja no diguem a l’economia). Passa però que tanta maduresa perpetua una mirada restrictiva de les coses: “no hi ha alternatives polítiques perquè són infantils”, se’ns diu, o que la política és poca convicció i més maquiavel·lisme, o que els interessos dominen front les idees, l’amistat, l’amor, la llibertat o la justícia. O fins i tot que ‘no vivim de les il·lusions’ ans el contrari: vivim de la raó i allò que es possible fer.

Crec en el que deia el poeta Rilke sobre la infantesa : “...la concentració més íntima de l’humana capacitat de sentir, consubstancial amb aquesta plenitud de sentiment inesgotable de la natura”.

L’infant, l’adolescència poden (també) ser visualitzats com odes a la llibertat, la primavera, la poesia. De fet, el món aniria molt millor si poguéssim gaudir d’aquests tres trets. Perquè a la primavera hi brota la vida, i el brotar és ser, construir, crear vida i espais de lliure creativitat sense constrenyiments ni ‘mediadors madurs’. La poesia o el “viure poèticament” de Joan Vinyoli, podran ser infantils, però són l’expressió d’un cant a la llibertat (sí, les “primaveres lliures” de Lluís Llach a ‘Abril 74), una font cristal·lina que raja sense por, sense l’adoctrinament dels apòstols de “la veritat” o “el que és i ha de ser, amén”.

Posem-li grams (o tones) de poesia i primavera a la vida i a la política, si us plau. I si us diuen allò de “sou com criatures”, sempre teniu el recurs de dir: ‘sí, i què ?, prefereixo aventurar-me i jugar i estimar i gaudir i sentir a recer de les utopies impossibles, que no afanyar-me per quadrar els meus comptes i de tan fer equilibris...restar en el no-res o en el tedi de la mesura inversora del moment’.

Potser no serem millors, però tal vegada més.. feliços ?

Juguem a fet i a amagar ?

Us deixo amb un poema del mateix  R.M.Rilke :

La primavera ha retornat. La terra
és com un nen que sap poemes, molts,
moltíssims..., oh! Pel gran esforç
del llarg estudi fet rep ara el premi.
Sever fou el seu mestre. Ens agradava veure
la blancor en la barba d'aquell home vell.
Ara, com el verd, com el blau es diuen,
podem preguntar-li, que ella ho sap, ho sap!
Terra de vacances, amb tots els infants
feliç ara juga. Volem atrapar-te,
radiant de joia. El més alegre ho aconseguirà.
Allò que el mestre li ensenyà, moltíssim,
i el que està imprès a les arrels i als llargs
troncs complicats: ella ho canta i ho canta!

(Rainer Maria Rilke. Sonets a Orfeu)

Fidel; 11 de gener de 2013