Imatges

Hi ha metàfores, imatges que acostumo a agafar per tal de visualitzar i donar més amplitud i efecte al que vull dir, que també em serveixen per –diguem-ne- potenciar el missatge i el poema en si.

Més enllà de valorar la gran importància que tenen determinades imatges, intentant però que mai no es mengin el poema, no incrustar-les en sobreabundàncies traslladant als poemes barroquismes o hermetismes innecessaris, ara se m’acut fer una mena de decàleg d’imatges que al llarg dels poemes i de les temàtiques van sorgint.

Així, mar, llum, estels, foc, albes, simfonies, escales, platges, aigua, rius, llacs i salts d’aigua; terrats o àtics, trens, túnels, pous, pedres, cruïlles, cucs, subterranis/clavegueres, suors, tremolors, fred i calor, grumolls; colors com el negre i el vermell (sobretot), brossa, llamps, runes o enderrocs, i un llarg etcètera.

Si aturo una mica la meva febre productiva/ creativa, m’adono que sovint aquestes es repeteixen. En un sentit, no és que em surti massa de la norma o els estàndards comuns: metàfores de la natura o energètiques, del temps/temporals, rurals i urbanes, colors vius i manifestos, algunes d’espai, noms... Però en un altre sentit, copso que hi ha un reguitzell d’imatges incorporades al meu imaginari on hom podria dir que si escauen visions funestes, malastrugances, tenebrositats diverses...Suposo que aquest fet es deu a que; a) acostumo a fer poesia crítica amb tot el que m’envolta i clar, les imatges que escullo no poden ser massa agradables; i b) tal vegada puc tenir tendència a visions poc esperançadores, amb un substrat ‘existencialista’ en el sentit filosòfic dels seixanta del segle passat (allò del sentiment tràgic de la vida...).

Tot plegat em fa pensar en múltiples qüestions a l’entorn de la cosa. Per exemple en la coherència o incoherència alhora de traslladar la meva vida als meus poemes (allò del ésser poeta i el poema, o com volgueu dir-li). Així, jo em tinc per una persona optimista (i innocentota) en els afers quotidians de la vida, si bé és ben cert que en qüestions socials –i potser per formació professional que ara no ve al cas- llisco vers la ‘destrempera’ general i ploro, planyo i maleeixo les males arts dels de la meva espècie. Enllaçant amb aquest aspecte, també és cert que acostumo a mirar més a sota que a dalt, a pinar més fosc que clar..., perquè quan veig l’estat sovint miro les clavegueres, quan miro país puc veure la gent més vulnerable; o quan veig ‘mercat’ (en comptes de veure la bonica imatge de la fruita apilada formant dunes a les paradetes), veig el mercat abstracte i invisible que, deixat de la mà de Déu o sol solet, ens du a les actuals quotes d’injustícia imperants.

Perdoneu-me finalment la alta introspecció o acusat egocentrisme filoexistencial, però m’ha semblat una reflexió que els poetes hem i podem tenir de vegades (no cada dia, car acabaríem més folls del que ja som). De fet, ho fem sovint, almenys els poetes tot plegat. Ens mirem el melic, i molt fixament; agafem paper o teclat i... som-hi, a abocar i escampar-ho tot. He dit “abocar”. Ho veieu ?

Fidel; (abril 2013)