Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 10 de maig de 2013

En aquest terrat

Vull dedicar aquest poema a la meva ex-veïna, la Fina. Malauradament va morir precisament el dia que deixava el pis on abans vivia. Per tu, Fina. Gràcies per tot !


Poc o res em queda per fer en aquest terrat
desert sense les teves dunes.
Ja no hi tinc roba estesa,
ni la llum dels somnis,
ni tan sols agulles d’estendre,
ni la teva veu interrompent els meus silencis.
La meva filla va fer sonar l’alarma :
tenia por, ja no pujaria més al terrat.
Sabia el que s’esdevindria.
L’enigmàtic novè sentit de la canalla...
Poc o res em queda per fer en aquest terrat
desert sense les teves dunes.
Ara la roba és en d’altres latituds
i en altituds més altes.
I les agulles que han vingut amb mi,
i els meus records i el meu cor
i les meves nostres pors...,
i la teva veu i rostre i absència. El teu buit.
Poc o res em queda per fer en aquest terrat
desert sense les teves dunes.
I és ara que plego la roba,
que plego bells i vells records.,.
I sento els daus i fins i tot moc les fitxes del parxís
quan totes les tardes eren molt de fred, molta calor
en aquell menut i vetust petit espai
farcit de llençols nets
que s’aixecaven com un somni forjat de llum i memòria
que travessava el terrat
tot albirant la Vila de les nostres vides.
Poc o res em queda per fer en aquest terrat
desert sense les teves dunes.


Fidel; abril de 2013



5 comentaris:

  1. Bella nostàlgia, company Fidel, bella composició senzilla.


    d.

    ResponElimina
  2. "Dees..coooo...llo...naAAnt", hagués dit el 'monstre de Figueres'!

    Jo, veí de llengua al sud, només un "Collons, xicon!", mentre se'm fa un nuc a la gola i se m'oprimeix el cor...

    ResponElimina
  3. Si algú em dedica un poema un cop ja no estigui en aquest món em farà feliç ... no em preguntis com, ho sé. I també sé que Fina, ara mateix somriu emocionada, com jo... Abraçada!

    ResponElimina
  4. Gràcies pels vostres comentaris ! Animen, ajuden...continuo aprenent (també) amb vosaltres...

    ResponElimina
  5. No et queda res? No és cert. Et queda el record, que resorgirà cada vegada, entre l'olor de la bugada neta i el soroll de les agulles d'estendre.
    Molt emotiu, Fidel.

    ResponElimina

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)