Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dijous, 27 de desembre de 2012

Un viatge cap a la poesia



“Jo em crec el que passa en la nit  /  estrellada d'un vers".
            
Joan Margarit; "Dona de Primavera" (1990).

 I


Els reis d’orient te’l van dur per la nit al menjador de casa. L’endemà te’l vas fer teu de seguida. Era el teu estimat viatger; el més tendre, el més delectant. La teva joguina preferida. Tenia cos i ànima, fins i tot els seus ulls miraven on tu sempre havies aguaitat: a l’horitzó de dalt de tot, on hi habiten les fades amb les cançons més excelses del món. Va ser el teu millor amic durant molts anys.
Després et vas fer gran i un dia va marxar sense dir res, no li agradaven els comiats, se’n va anar a la recerca de la il·lusió, per donar llum i somriure a d’altres nens.
Va cavalcar lluny, molt lluny fins que la seva intuïció el va fer aturar-se enmig del gran desert africà. Va jaure i va dormir fins deixar-se atrapar pel primer infant que el cerqués. Aquell ésser de fusta omplia de música daurada aquelles dunes oceàniques.
Era ja prop de la mateixa... poesia.

II

Temps després, tu ho has descobert tot. Quan has vist el teu cavaller amb els seus ulls fixats cap a un horitzó de perdedors, de menyspreats i enfosquits, de desplaçats i mutilats, però curulls de llum, coratge i somriures desperts. Quan has copsat una nena -llavors erets tu- que ara l’abraça tendrament. I t’has posat a plorar de... joia i nostàlgia. Però per dins t’has farcit, talment aquell dia de reis al llindar dels teus cinc anyets.
I jo que miro la imatge i somric. Miro un arlequí dins la caràtula d’un disc antic d’un grup de rock simfònic que encara m’agrada. És la viva imatge del cantant de Marillion : estrafolari però genial, amb aquella innata capacitat per emocionar al compàs dels somnis dunars, dels cels amb les nits més diàfanes i estrellades...
Ara que ja sóc pare, llisco per d’altres paràmetres. El més joiós: veure ablanir i vibrar la meva filla de felicitat, conforme a principis i valors dignes i de certa transcendència que passen d’avis a pares i a fills. No és poca cosa.
I la meva filla m’ha dit que marxa; llei de vida ?. No fuig, es mulla entre la música de les dunes. Comenta que ara és el moment d’estar amb la resistència saharaui. Que és l’hora d’acompanyar els seus blaus, de fixar complicitat amb els ulls d’una nena refugiada que du als seus braços el preuat nen de fusta. Que és ara el moment de tornar a veure el seu estimat viatger per trobar un lloc en aquest món. És el viatge. Un viatge per tornar i trobar-se. Per sentir. Per viure.
I jo, orgullós i feliç, concloc que si l’arlequí és la melodia d’una mots, la meva filla és un viatge cap a la poesia.

Fidel: Octubre de 201

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)