Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 11 de desembre de 2012

Eleccions Parlament Catalunya 25N. Unes reflexions.



          En Ciències Polítiques es diu que normalment i sobretot quan hi ha estabilitat social i política, a Occident l’electorat i els partits en consonància tendeixen a moderar-se i anar cap al centre polític. Però passa que quan hi ha una profunda inestabilitat social i la vida política es veu sacsejada per algun tema polític molt important...la cosa es POLARITZA o se’n va cap els extrems. És llei de vida política.
Catalunya ja fa temps que ha deixat de ser aquell oasi català on el bipartidisme i la seva pax fictícia ho monopolitzava tot. Ara tenim un procés sobiranista pel camí, una crisi (o estafa) econòmica molt greu, i una crisi de gestió i credibilitat de la política representativa i institucional evident. És normal doncs que:
a)    El país estigui dividit.
b)   La gent es radicalitzi i tibin els extrems.
La no-normalitat seria el contrari. Que la gent hagués donat molt de suport i en ascens a les formacions més centrades (CIU i PSC). Perquè es fa molt difícil per la gent estar ‘centrat’ quan tantes coses cauen i el descrèdit és tal. En general, la gent vol missatges clars i sortides positives. A molta  gent, quan està tan fotuda, no se li pot dir a ras que “no hi ha alternativa”. Primera, perquè no és cert i ells ho saben. I segona perquè aquest discurs t’abona a dir que “allò meu és l’únic vàlid” i et ve a dir “no hi ha res a fer, sacrifica’t una mica i ja veurem, o esteu amb mi o ens enfonsem”. I bona part de la gent ha pensat que vol unes altres coses. De fet, els números parlen per si sols: fa prop de 20 anys aquests dos grans partits englobaven quasi el 75% del total amb uns 100 escons, ara en sumen només 70.

“Mas no podrà fer-ho sol”, deia un titular de premsa el dia després. Les eleccions del passat 25 de novembre han enviat un missatge clar: els reptes que tenim com a país cal fer-los en comú. Lideratges compartits sí, i més, cap formació pot i ha de tenir el monopoli del gran desafiament: la consulta pel dret a decidir. Les urnes han clarificat el panorama. Ara per ara, tenim el que tenim, i no és poc.
-       Hi ha una majoria clarament sobiranista. Més d’un 64% és favorable al dret a l’autodeterminació. I els partidaris a la independència podrien arribar a l’ 1,7 milions, justeta, però majoria.
-       El sobiranisme s’ha fragmentat escorant-se nítidament cap a l’esquerra. ERC, CUP, i en bona part ICV, en detriment de CIU.
-       La part espanyolista també s’ha recompost. Tot i la mobilització que han fet però, treuen un escó menys (en tenen 48 i en tenien 49, si bé és cert que s’han ‘radicalitzat’, i si aquí no hi afegim el PSC en tenen 20 dels 28 que tenien).

I en l’eix social: la gran majoria que tenia la dreta clàssica (CIU+PP) ha retrocedit en detriment de les esquerres (amb tot el ventall plural possible), que han crescut clarament amb 17 diputats més, si bé el PSC en perd 8 (tot i que ja no sabem del cert si són esquerres o centre o... res).

En aquest marc, tenim dos reptes o lluites, que els resultats avalen i que han de prendre embranzida. El canvi del model econòmic i social per posar fi  a les maleïdes polítiques d’austeritat imposades, i la consulta per l’estat propi. Ambdós generen incertesa però també il·lusió, sobretot pel que fa a la consulta. Ara més que mai caldrà doncs tenir un alt sentit de país molt per endavant dels interessos estrictes de partit. Perquè aquestes eleccions també han accentuat un aspecte poc remarcat, que ara comença però de llarg abast: els partits o candidatures emergents (ERC aquí seria més ambigua) plantegen una esmena més o menys nítida a l’actual i caduca estructura partitocràtica (vegis l’ascens de Ciutadans en menor mesura i, sobretot la irrupció de les CUP).
En relació amb aquest argumentari i en que els reptes han i hauran de ser col·lectius/ col·lectivitzats, cal afirmar que estem davant viatges on tots haurem de ser protagonistes. No podem deixar els partits sols, com a societat civil no només haurem d’estar atents i vigilants, sino que també hem de ser partícips, des de baix, en totes les fases del procés i la presa de decisions. Que parli la POLÍTICA en majúscules, que hi hagin complicitats de dalt a baix, però també de baix a dalt. I això vol dir per exemple i en el tema de la consulta, obrir un debat social per estendre l’anhel d’estat propi a aquells llocs on menys penetra (part de l’àrea metropolitana). També caldrà incidir perquè l’ANC segueixi fent la seva feina.
Perquè més que mai no només s’haurà d’escoltar la gent del carrer, sino que el carrer, els moviments socials , hauran i seran proactius i parlaran, i tant que parlaran !. I també amb el tema de les retallades els treballs de base i l’organització ciutadana amb plataformes per exemple, hauran de continuar lluitant per pressionar els poders institucionals. I és que una de les qüestions importants dels resultats electorals és que mai no es pot subestimar el carrer ni uns nous moviments socials que volen embicar-se més en la política, ser actius i, a més de pressionar començar a decidir polítiques. Hi ha força gent que els veu més coherents i sincers amb moltes demandes del carrer, i fins i tot –i novetat- més operatius. La Plataforma dels afectats per la Hipoteca seria un bon exemple en l’àmbit local de lluita social contra els desnonaments, i l’ANC seria l’exemple en l’àrea nacional a nivell massiu. Perquè cal dir-ho ben alt: CIU no era l’Assemblea, aquesta era una cosa molt més de base, transversal i inequívocament independentista i popular (de poble).

“La construcció nacional (també) la faran les esquerres”, em deia un amic per SMS ben entrada la nit electoral. L’haurem de fer tots/es. Buscar i engrandir complicitats serà una tasca titànica i caldrà repartir-se la feina, sobretot en dos grans àmbits: a) les elits econòmiques, sectors empresarials i d’Unió; i b) les classes populars de substrat castellanoparlant del cinturó que envolta Barcelona. Perquè la qüestió nacional no pot deslligar-se de la social. No podem deixar que la demagògia espanyolista s’apoderi del discurs social, com no ens hem deixat manipular pel fet que la dreta catalana volgués monopolitzar el sobiranisme.  És un aquest punt que hom mereix aturar-se. Aquestes eleccions han demostrat la fortalesa de partits que estan pel dret a decidir però que també volen un gir de justícia social en els afers de la crisi o del dia a dia. Així, ERC, ICV i les noves CUP passen de 20 escons el 2010 a 37 enguany amb més de 900000 vots. O sigui, sobirania sí, retallades no (o així no), aquest ha estat –en part- el crit a les urnes.
La gent ha votat, no només a forces més fiables i clares amb el tema nacional (anar a la consulta sense fissures, dir-se independentista i voler un estat propi i dir-ho clarament, sense eufemismes i sense les contradiccions internes de CIU), sino també a forces que aposten pel dret a decidir en qüestions de justícia social. Menys polítiques d’austeritat que en duen pel camí de la desfeta, la pobresa, l’exclusió, la precarietat..., menys desnonaments i derruir l’estat del benestar i els serveis públics, i més el contrari: repartiment de les càrregues, que pagui la crisi que més té i els seus responsables, noves polítiques fiscals, etc.
Però s’ha anat inclús més enllà en aquest sentit. I aquí sorgeix la irrupció de les CUP. Cal celebrar que entri al Parlament aquesta formació d’aire fresc i radicalitat renovadora a la cambra. Cal celebrar que els nous moviments socials, la veu dels sense veu o de part de les demandes d’indignació del carrer aquests darrers temps, tingui cabuda. Cal celebrar noves formes de fer política, més properes a la gent, amb participació directa, apropar la política a les persones, transversalitzar més i verticalitzar menys en definitiva.

Aquestes eleccions ens han deixat una fotografia força clara del que és ara el país, han aclarit el paisatge. I no només a nivell polític, sinó a plànols molt més sociològics. Perquè va votar més gent que mai (70% en unes eleccions catalanes és una participació molt notable), perquè si bé sembla que tanta pluralitat i complexitat emboiri la cosa, aclareix posicionaments amb els dos eixos clàssics de la política catalana. La pregunta és: quantes ‘Catalunyes’ es visualitzen ara ?. Una de sola ?. Fragmentació dual o múltiple ?. Aquí se m’acuden diverses consideracions:

1-    Que la complexitat no ens amagui certes evidències. Evidències com: el sobiranisme (amb les diferents intensitats, tons i ritmes) és majoria clara, tant a nivell numèric com territorial com sociològica com política. Ho és tant, que la centralitat política famosa i a partir dels fets de setembre, ha passat del catalanisme a aquest sobiranisme.
2-    Que la complexitat no amagui tampoc el creixent descontentament amb unes polítiques d’austeritat econòmica que ens duen a la misèria i que més que aminorar la crisi, l’augmenten. Perquè molta gent ha dit: prou retallades, unes altres polítiques econòmiques són possibles, els drets socials no es dinamiten, etc.
3-    Catalunya és doblement dual. Dual en l’eix nacional (divisió territorial entre l’Àrea metropolitana i comarques), entre sobiranistes/espanyolistes. Dual també en l’eix social: entre allò clàssic dreta/esquerra o sigui, manteniment de l’actual statuo socio-econòmic i canvis de polítiques dominants, alternatives i/o resistències a l’anomenat capitalisme “senil”. I ara és més nítidament dual que abans, amb majors tons però amb els antagonismes tradicionals, però més tibants que no mai.
4-    Sobaranisme de dretes i d’esquerres. El procés de consulta i l’hipotètic model del nou estat caldrà fer-lo amb les esquerres, la seva pluralitat serà la seva força. Sols, la dreta catalana no podrà fer res. (...).
5-    Esquerra espanyolista i sobiranista. El camí cap a la consulta es farà des de la conflictivitat social. El discurs social o front anti austeritat però, ja no serà conduït i/o monopolitzat per les forces de tall espanyolista clàssica, ni per la demagògia populista imperant per partits en alça que però tenen un discurs social postís, de maquillatge, car són en realitat partits profundament nacionalistes espanyols i sense alternatives econòmiques i socials clares.
6-    Polarització és incertesa ?. De segur que una més gran polaritat ens durà a possibles majors quotes d’inestabilitat política, a haver de cercar aliances i que la governabilitat serà força difícil. Incertesa segur, però no per la nova composició política, sino pels reptes socials i els horitzons polítics que molts ens hem posat.
7-    Bany de realisme. El més remarcable del nou mapa electoral és que per una vegada, hom pensa que es dóna una visió més real i nítida de la composició social i sociològica del país, un país en temps convulsos, de canvis, de somnis...I ho fa per tot: perquè hi ha hagut més participació que mai on la gent ha votat “com a unes espanyoles”; perquè els extrems o la radicalitat ha parlat i està representada molta veu del carrer que habitualment no ‘entrava al joc’, perquè la gent aquest cop ha amagat poques coses foragitant l’anomenat ‘vot útil’: la gent ha votat d’acord amb el que pensa en els dos eixos (nacional i social) i cap dels dos no ha amagat l’altre.

En definitiva, estem davant un nou mapa electoral que defineix força fidelment la nova i emergent conflictivitat social i política, els nous reptes per encarar. Tothom s’ha (volgut) posicionar; i ho ha fet sense embuts. Un nou mapa per guiar-nos cap a un nou viatge, noves sendes, nous horitzons. Noves fites nacionals i socials. Fites indefugibles per sortir del pou i de l’actual atzucac de dependència que ofega el meu poble, la nostra gent. Ara és l’hora de molts, de tots, de compartir, de teixir complicitats, de cercar vestits de coratge i fermesa un nou marc de plenitud, de llibertat i justícia social.



Fidel; Novembre /desembre de 2012

3 comentaris:

  1. Vinga blogaire, aquí em tens!

    Alguns apunts sobre el que dius i que penso que es mereixen alfgunes puntualitzacions:

    1. Em sembla agosarat pontificar que "els partits o candidatures emergents..." representin un canvi social de tendència i/o de concepció de la política. Amic, si com tu dius deixem ERC de banda, la CUP i Cs representen un % del país ara per ara poc significatiu. Més quan al meu entendre, el vot de Cs es més espanyolista que no pas rupturista del sistema actual....
    2. M'agrada el teu psotivisime, però el "carrer, els moviments socials...2 han parlat. I ho han fet en la mesura que han volgut. M'explico: El resultat de la cambra es un resultat social (si acceptem la democrâcia com a tal)... Per tant, em sembla confús voler barrejar mogudes de carrer (i aquí si, em refereixo com molt bé sospites al "movimiento 15M" - permet-me jugar amb les paraules!- ), amb resultats electorals.
    3.Com ja he dit, em sembla incorrecte assumir que el missatge del resultat de les eleccions s'interpreti com "sobirania si, retallades no...", ja que si analitzem bé, la suma de CiU i PP (qui han propiciat retallades), segueix sumant majoria! (i això ho lligaria amb el punt anterior, sobre el moviment social i el vot efectuat!). No sempre es correspon la opinió amb el vot, perque si que hi ha hagut vot util...
    4. Otorgo a la CUP el benefici del dubte. Per ara ho estan fent bé (o així m'ho sembla a mi), perô d'aqui a que representin "la veu dels sense veu..." hi ha un tròs. Representen el seu electoral, el que l'ha votat... No caigeum en el mateix error de delegar-los o de posturlar-los portaveu dels que no els han votat... Això seria apropiar-se indignament de vots que no els pertany (talment com fan d'altri).
    5. I ja acabo. "el camí capa la consulta es farà des de la conflictivitat social". No ho crec. El cami cap a la consulta es fara per ser una necessitat nacional i social. Tal com jo ho veig es part de la solució als problemes socials també, però no n'és el problema propiament dit social. Es simplement un problema nacional, i com a tot ho engloba tot!

    Apa, bona lectura.(Jordi)

    ResponElimina

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)