Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dijous, 10 d’abril de 2014

La humanitat


La humanitat hauria de girar cua i retornar a la vida.

No passa pas pel seu millor moment, ella. 

Ha estat massa temps entre espases primer, pistoles després; 

entre cambres de gas, judicis sumaríssims, Camps de la Bóta, napalms... 

I darrerament: hutus contra tutsis, guerres preventives, 

murs sagnants molt democràtics, hipoteques dantesques 

i estats que no deixen votar, per exemple. 

Massa temps, tant, que hi ha hagut moments per tot. 

O parèntesis estranys. Una vegada per exemple 

es va recollir dalt de tot sota els auspicis de la Gran Esperança del cel, 

però de seguida es va sentir massa sola i, dels claustres, 

va passar a les festes dels inversors en borsa; 

allà, entre nul·la poesia i molta coca, vanitat i golafres de móns verges. 

Va ser, con tants cops, un enlluernament forassenyat. 

La humanitat restava abduïda, 

es podria dir que havia dimitit de les seves funcions més habituals. 

S’havia abraçat a la mort, la injustícia, el patiment, 

i es sentia molt atret pels més forts i guapos i/o beneits.

Però molts ens preguntem on coi s’ha fotut ara la humanitat. 

Com més la necessito, la necessitem, més s’amaga 

o ens posa les banyes funestes. 

L’he buscat a les trinxeres de la primavera 

i només he vist una petita ombra en la penombra, com un horitzó ambigu. 

L’he buscat amagada entre roques a la platja i...ni rastre. 

L’he buscat entre els pètals de les flors i només abelles. 

L’he buscat dins el Congreso de los Diputados i...ni als lavabos. 

I per Europa no podem dir que hagi deixat massa rastre. 

I ja no diguem per Àfrica, Melilla inclosa. Res. 

De totes maneres però, que consti en acta que jo la continuo buscant. 

Algun dia la trobaré, potser malferida, deprimida, sola, cansada i/o absorta, tan és. 

Segurament encara seríem a temps per reanimar-la. 

Sense masses pretensions, si la trobo, li faré un somriure, 

li faré costat. Li colliré la mà i, com una filla, li diré que descansi 

i li explicaré aquells contes en que els somnis 

ens empenyen a viure dempeus, dignament.

Caldria fer una crida desesperada : 

La humanitat hauria de girar cua i retornar a la vida.

I si us plau, que sigui el més aviat possible.


Fidel; abril 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)