Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 15 d’abril de 2014

Amants en temps de postguerra

POESIA. Del llibre “Instants de maig i potser..., tu”, us presento aquest poema. L’amor per desobeir distàncies i pors en temps difícils.


Mansos com erugues, els feixucs trens de la postguerra
arribaven fins als seus somnis.
Hi baixava ell amb el plom a les espatlles,
com aquell tren tossudament devorador de distàncies
que el duia a l’illa dels seus braços oberts de tresors.
A l’estació, el primer parèntesi.
Jocs amb besades porugues,
matusseres mirades d’ulls d’estel i tacte de mans suades
entrellaçades com a primer acte de deler.
Després, el frec a frec, per unes hores
a la pensió de llum agònica,
les seves carns ancorades
com ocells adreçats entre corredors perduts de joia
que volen sense témer estimbar-se.
I el final, un final de postguerra:
el gris i rutinari comiat dels diumenges
a la tarda abans del xiulet del tren de sempre.
Destinació: l’abjecte plom dels dies laborables;
la feina: l’àcida cremor,
el somni corromput per un salari indigne.
I com remat a l’escorxador, ell, al vagó amb els seus:
conglomerat, multituds d’ànimes metàl·liques,
cucs somnàmbuls, mà d’obra a preu de saldo.
I ella, germana de la solitud, acaronant la pols,
el greix acumulat a la pica amb els plats bruts per rentar.
I ella, curulla d’absències, sagnant-se la ferida,
mastegant vidres, pa negre per sobreviure,
xopa entre grams de pluja d’amoníac,
talment metralla de guerra esmicolant-se...,
ai, d’aquells anys de misèries i humiliacions sostenibles...!

I ella, com ell, esperant un altre divendres al vespre,
quan des de l’horitzó es perfilava, exhaust,
el seu tren tan ple de banderes negres com de blaves il·lusions.
El buc insígnia on vaga la lentitud dels nòmades,
perpetus perdedors a temps complet.
Sort encara dels petits parèntesis d’una llum
malalta d’amor que els inundava les entranyes.
Parcel·les de viva llibertat i desig rodó, vermell,
eren aquelles nits blaves i efímeres i sinceres
i escalfades de llençols solemnement rebregats.

Un món aspre aquest de l’exterior,
farcit d’erugues eternament derrotades com ell,
esdevenia, però, dolç refugi de caramel
talment llepat per dos infants,
fet, tastat a imatge i semblança seva;
la dels amants que en temps de postguerra
combaten distàncies i pors
en nom de les seves mirades rodones de deler.

Fidel;  febrer de 2010




1 comentari:

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)